Soc una de les lectores que va quedar captivada per aquell Una altra vida, encara, de Theodor Kallifatides (Molaoi, Grècia 1938) durant el tancament perimetral i emocional de 2020. Des d’aleshores, bé en traducció del suec de Carolina Moreno Tena, o del grec, per Montserrat Camps, he gaudit de les versions catalanes que transmeten l’enginy i el talent d’un escriptor que passeja amb naturalitat i sensibilitat entre dues llengües.
La crònica històrica i emocional del període més tràgic de la història contemporània de Grècia, el que va des de la invasió nazi del país el 1941 fins al final de la guerra civil grega el 1949, i la misèria de la postguerra en un país devastat.
Em vaig enamorar d’aquell estil senzill i pulcre, del seu to irònic, tendre, compassiu, imprevisible la major part del temps, del ritme que mai no decau, i del fons punyentment profund i humà. Quan recrea records i escriu memòries, deixa planar el dolor i la joia amb elegància. No fa concessions a les emocions traïdores, però tampoc amaga els moments aguts i perillosos. Embolcalla els lectors perquè és un mestre de contar històries.
Amor i enyorança fou la primera novel·la que vaig llegir d’ell, hi confluïen part de les lluites vitals de l’autor. L’exili i el pont traçat entre dues llengües i dues vides, la infantesa i la primera joventut gregues i la joventut de maduresa sobtada a Suècia. Els personatges reflectien una realitat viscuda de primera mà. Ara, de nou, una altra novel·la ben distinta, lluny en el temps i en l’espai, escrita en suec des de la distància, deixa palès com Grècia, el país que hagué d’abandonar, l’acompanya tothora.
L’arada i l’espasa, darrera aportació literària de l’autor en Galàxia Gutenberg, publicada en suec el 1975, juntament amb Pagesos i senyors, del 1973, també recentment traduïda al català, i Una pau cruel (1977), són les tres novel·les que van situar Kallifatides com un dels grans escriptors europeus de la segona meitat del segle XX. En elles l’autor retrata la seua infància i adolescència, i escriu la crònica històrica i emocional del període més tràgic de la història contemporània de Grècia, el que va des de la invasió nazi del país el 1941 fins al final de la guerra civil grega el 1949, i la misèria de la postguerra en un país devastat.
És el retrat realista que detalla, a manera de crònica o reportatge, els fets històrics del país ocupat, salvat, traït i venut, un país que, com una baldufa, va d’una desgràcia sobrevinguda a una altra.
L’arada i l’espasa és el retrat realista que detalla, a manera de crònica o reportatge, els fets històrics del país ocupat, salvat, traït i venut, un país que, com una baldufa, va d’una desgràcia sobrevinguda a una altra. De la mà de Kallifatides la ferida s’obri i mostra, sense complaences, la crueltat i l’engany infligit envers aquells que alliberaren el seu país del nazisme. El que hi va romandre va ser l’odi als comunistes, les conviccions reaccionàries. Els que havien estat estratègicament feixistes se’n van sortir. Els alliberadors van ser finalment els perseguits: “El conte bonic i sagnant –escriu l’autor– arribava a la fi. L’oposició del poble grec al nazisme, després a Anglaterra i al moviment reaccionari autòcton havia acabat amb la victòria dels reaccionaris”. Els grans herois de la història acaben morts o empresonats.
Dividida en tres parts que parlen per si soles: “Tot el que va quedar”, “La victòria perduda” i “Guerra entre germans”, la novel·la transcorre en el dia a dia d’un poble grec, Ialós, com a metàfora de la història del país. Primer una ocupació devastadora, després un alliberament enlluernador, i finalment un engany i una derrota moral que ho triturà tot.
Sembla que els habitants de Ialós poden respirar. L’arribada de l’exèrcit britànic i el final de la Segona Guerra Mundial prometen pau, llibertat i dignitat. Però aviat descobriran que res d’això és cert. El caos i el buit de la postguerra seran aprofitats pels feixistes per a reprendre el poder i els grups de partisans resistents, que havien combatut contra els nazis, s’hi enfronten. La pau acaba en una lluita entre germans, en delacions, en usurpacions, en vexacions i brutalitats, triomfa la ignorància i les lluites de poder a tot arreu:
“El poble grec no podia crear els seus propis herois ni les seves pròpies llegendes. La burocràcia del partit escriuria la història, una opinió i una ambició que el partit compartia amb els reaccionaris. Sempre és així. En la lluita pel poder es desencadena una altra lluita tant o més dura, la de la història de la lluita del poder. Als pobles del món sempre se’ls ha pres la seva acció”.
El món rural que retrata Kallifadies en aquesta triologia està fet d’un fatalisme atàvic.
El dia a dia d’un poble grec, Ialós, com a metàfora de la història del país. Primer una ocupació devastadora, després un alliberament enlluernador, i finalment un engany i una derrota moral que ho triturà tot.
En aquesta història, la família d’en Minos, el nen protagonista de la trilogia, emergeix en primer pla: el padrí Stélios, home respectat per tots i narrador d’històries, el mestre i pare de Minos, empresonat pels nazis, després alliberat i finalment vilipendiat, amant dels llibres i de la natura, la Rebeca, una nena jueva que ha perdut els pares, de qui el protagonista s’enamora, els germans grans de Minos, que pugen a les muntanyes per lluitar contra el feixisme des de la resistència, i la mare, la fortalesa de tots ells.
Aquesta família és el pilar central de la història. Al voltant d’ells graviten els moments viscuts a la taverna, a la plaça, a l’escola, a l’església, la xicalla fent de les seues, les mares que ploren en silenci l’amor en temps de guerra. La vida malda per continuar a Ialós, però els nois, els vells, tothom hi viu espantat: “havien matat un símbol i quan els símbols són morts, el cor de les persones es glaça i s’estremeix”.
