“Sense moure’m de les coordenades geogràfiques en què havia nascut, veuria desaparéixer, una darrere de l’altra, les coordenades naturals, culturals i sentimentals que assenyalaven la meua posició al món”.
“Tot és temps excepte la memòria, això que serà tot el que tindrem just abans de no tindre res”. El temps és “la pols que anava caient sobre els aparells d’aquell pescador que un dia no va tornar”, és el que la “mare enterrava en les parets sota successives capes de calç” mentre la memòria “ignora rellotges i calendaris” perquè “els records no tarden gens a tindre tots la mateixa edat”. Heus ací la matèria amb que Joan Dolç ha confegit un excel·lent exercici literari a partir dels records d’infantesa, records que guaiten allà “a on tot ha sigut ja, un avançament de la mort”.
És des d’aquell passat, des d’aquell “futur consumat”, que Dolç va reconstruint un món cíclic, el del llaurador que “viu sota la tirania de forces que no pot dominar”, en el qual una generació reemplaça l’anterior per inèrcia i tot acaba on havia començat, un món que, això no obstant, en arribar la dècada dels seixanta del segle XX, trontolla i sucumbeix a la voràgine depredadora d’un nou temps on tot canvia constantment: “Sense moure’m de les coordenades geogràfiques en què havia nascut, veuria desaparéixer, una darrere de l’altra, les coordenades naturals, culturals i sentimentals que assenyalaven la meua posició al món”.
L’evocació de les relacions familiars i socials a una alqueria de l’horta d’Alboraia, a la vora del Carraixet, de l’economia agrària tradicional i del paisatge d’aquell món perdut per on deambulen, trets del calaix de la memòria, els habitants i altres personatges.
Des de la mirada atenta i perplexa d’un xiquet de cinc anys, En el fons la terra és l’evocació de les relacions familiars i socials a una alqueria de l’horta d’Alboraia, a la vora del Carraixet, de l’economia agrària tradicional i del paisatge d’aquell món perdut per on deambulen, trets del calaix de la memòria, els habitants i altres personatges que, tot i no viure-hi, formaven part del paisanatge habitual. És l’evocació subjectiva, entre nostàlgica i mordaç, d’una gent i una forma de vida de la qual, amb el pas del temps, “només quedarà, si de cas, algun mistificador passatge literari, alguna rància poesia, molt de fals indigenisme, molt de tòpic recalfat, racions indigestes de pintura costumista, una dotzena de barraques d’imitació que amagaran restaurants de cuina suposadament autòctona o llastimosos museuets etnogràfics”.
Les fotografies —de collita pròpia, suggeridores i de molt bona factura— que l’autor incorpora al llibre venen a dir-nos que aquells records, els fets que ens relata, són fets concrets, viscuts, en perill de caure en l’oblit.
Hi ha, però, en el llibre, quelcom més que l’evocació d’un temps, del temps d’aquell xiquet que fou, que deixà de ser, i que l’adult tracta d’ordenar-ho metòdicament, cronològicament. És quelcom més perquè Dolç ens presenta, amb un llenguatge àgil i captivador, amb una prosa exquisida, una història on els records de la família, de la casa, de l’horta, van farcits de lúcides reflexions sobre la manera com s’estructuren els records, sobre com els records, esparsos, fraccionaris, van construint una memòria monolítica, encara que subjectiva.
Reflexiona, fins i tot, sobre la manera com les fotografies ens imposen un record que d’altra manera potser no tindríem: “Algú ens fa una foto enmig d’un camp de blat o de sègol (…). Sé on som, al costat sud de la casa, però no recorde la persona que ens fotografia, aquell que ens mira i que mirem (…). Conserve un record que en bona lògica hauria de pertànyer al fotògraf, no a mi. És difícil no pensar que l’haja creat jo després de veure aquesta foto moltes vegades”.
Recuperar aquells records de l’infant que encara hi és, però, només serà possible des de les inhibicions, les rancúnies, les fantasies i les impostures de l’adult, des de l’obsessió de convertir la vida en art, en literatura, “perquè, pel que sembla, arribat un moment la vida o és art o no és res”.
Potser és per això que al llarg dels vint-i-cinc capítols, un preàmbul i un epíleg, trobarem aquesta constant en el llibre, i que en cada un trobem una fotografia que, més enllà d’il·lustrar el text, esdevé part indissociable del discurs, unes imatges que ben bé podrien ser l’eco d’aquella capsa que, com ens relata l’autor, la mare obria per veure les fotografies familiars una vegada i altra: “no les mirava perquè les hagués oblidat, sinó per tot el contrari. (…) s’endevinava en la seua expressió que estava veient una cosa coneguda, la prova que la seua memòria estava basada en fets concrets, que havia viscut realment aquells instants”.
D’igual manera, les fotografies —de collita pròpia, suggeridores i de molt bona factura— que l’autor incorpora al llibre venen a dir-nos que aquells records, els fets que ens relata, són fets concrets, viscuts, en perill de caure en l’oblit: “Només la desacreditada memòria podria donar fe dels meus records, que a mesura que em lliurava a la imprescindible tasca de reconciliar-me amb l’oblit, començaven a vagar sense rumb, com diuen que els succeeix als esperits sense sepultura”. Recuperar aquells records de l’infant que encara hi és, però, només serà possible des de les inhibicions, les rancúnies, les fantasies i les impostures de l’adult, des de l’obsessió de convertir la vida en art, en literatura, “perquè, pel que sembla, arribat un moment la vida o és art o no és res”.
