La toponímia, en la seua essència, esdevé un camp de batalla subversiu, marcat per les cicatrius de conflictes lingüístics i nacionals. Els noms de llocs, que a primera vista poden semblar meres etiquetes geogràfiques, són, en realitat, testimonis vius de les guerres invisibles que modelen les identitats dels pobles.
La llarga història de la imposició de la forma castellana “Valencia” sobre la valenciana “València”. Es critica l’intent recent de PP i Vox de modificar el topònim oficial, introduint la forma “Valencia/Valéncia”, amb l’objectiu de castellanitzar la ciutat i debilitar la llengua.
El seu significat transcendeix el terreny físic i es converteix en un territori simbòlic on es juga la permanència o la desaparició d’una cultura, com en el cas paradigmàtic de Vílnius, que, des de l’oposició entre Wilno, Wilna i Vilna, ens parla no només de les vicissituds d’un poble, sinó també de l’erosió constant de la seua memòria històrica a mans de l’imperialisme.
És significatiu també l’exemple de Gal·les: el nom tradicional Cymru, que evoca la comunió dels seus habitants, contrasta amb el significat de Wales, que es tradueix com “la terra dels estrangers”, destacant la perspectiva colonial enfront d’una altra. Aquesta dicotomia de noms reflecteix les tensions internes i les històries d’invasions i resistència que han marcat el camí de les llengües enfrontades.
La toponímia, en l’actualitat, continua essent un reflex de les alteracions polítiques contemporànies. El cas de Kíiv, que substitueix Kíev després de la invasió russa de 2022, exemplifica com els noms, com a símbols de resistència, poden modificar-se com un acte de solidaritat amb un poble agredit, així com un gest d’autodeterminació política. De fet, tant la llengua com el territori no només són testimonis de la història, sinó que la preserven en cada racó i en cada indret. És en aquest sentit que els desplaçaments de població no modifiquen immediatament l’ús de la llengua en el territori. El territori, amb la seua càrrega simbòlica, resisteix al desarrelament i conserva la seva identitat. Així, fins i tot els nòmades, com els roms o els jueus, han tingut sempre la capacitat de donar nom als llocs i, per mitjà d’aquesta acció, de reclamar-los, d’assimilar-los i de transformar-los en parts vives de les seues històries.
Aquest canvi s’associa a una postura política de col·laboració amb el procés de castellanització. El debat sobre l’ús de “València” o “Valéncia” no és només una qüestió lingüística, sinó també política.
En aquest context globalitzat que sembla absorbir-ho tot, la llengua i el territori resisteixen com a testimonis d’una cultura que es nega a desaparèixer. De la mateixa manera que a Suïssa o Bèlgica, on persisteixen els usos lingüístics en la diversitat, els estudiants Erasmus i els turistes a vegades no poden esborrar les empremtes de les llengües en les ciutats que visiten.
La toponímia és un vestigi, un record d’un passat que no s’ha oblidat, fins i tot quan la memòria oral s’esvaeix en el temps. Els noms de llocs, com les arrels d’un arbre vell, continuen subsistint en el terra que han conquerit. Exemples com la Vall d’Aran, amb el seu origen basc, o els nombrosos topònims valencians d’origen àrab, com ara Benicàssim o Alzira, són cicatrius vives d’un passat que, tot i no ser conscient, roman en la toponímia, esperant ser reconegut. Però també són testimonis de dominació, com ara el canvi de nom de Xàtiva a San Felipe per part de Felip V després de la Guerra de Successió, en què el conqueridor va intentar esborrar qualsevol rastre d’autonomia i resistència per crear una ciutat nova i fidel al poder reial.
La pervivència dels noms tradicionals, malgrat els intents de castellanització, és una victòria silenciosa, un crit de resistència cultural. Així, el cas de la toponímia al País Valencià —on noms com ara Gandía / Gandia o Vila-real han seguit un procés de (re)valencianització difícil— ens mostra la complexitat de la normalització lingüística en un territori marcat per les ferides d’un passat de dominació. És un camí tortuós, ple d’obstacles legals i socials, on alguns noms, com ara Castelló, han arribat a un punt de bilingüisme que, malgrat tot, reflecteix una tensió entre la identitat cultural i l’imperatiu de la unitat nacional espanyola.
En aquest paisatge de canvis topogràfics i lingüístics, ens trobem amb les ombres d’una identitat en procés de reconfiguració, lluitant per no ser engolida pel diluvi de la globalització o la pressió dels nacionalismes hegemònics. La toponímia, per tant, no és només una eina de dominació, sinó també un espai de resistència, on cada nom d’un poble o d’una vall carrega amb les històries d’un poble que ha estat oprimit i reinventant-se a cada pas.
Critica que aquest debat s’estiga centrant en un detall tan superficial com l’accent, mentre l’objectiu real és desmantellar la normalització del valencià i legitimar la forma castellana del topònim.
El llibre de Chulià aborda un tema clau i actual de la nostra identitat lingüística: la llarga història de la imposició de la forma castellana “Valencia” sobre la valenciana “València”. Es critica l’intent recent de PP i Vox de modificar el topònim oficial, introduint la forma “Valencia/Valéncia”, amb l’objectiu de castellanitzar la ciutat i debilitar la llengua. Això es percep com una estratègia per alterar l’equilibri lingüístic i propiciar l’ús exclusiu del castellà, malgrat que la normativa oficial, segons l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), estableix clarament “València” com la forma correcta en valencià.
A més, el text subratlla el paper del filòleg Abelard Saragossà, membre de l’AVL, qui ha defensat la forma “Valéncia”, i ha provocat controvèrsia, ja que aquest canvi s’associa a una postura política de col·laboració amb el procés de castellanització. El debat sobre l’ús de “València” o “Valéncia” no és només una qüestió lingüística, sinó també política, ja que la variació ortogràfica s’ha convertit en un símbol de les tensions identitàries entre el valencià i el castellà. El text critica que aquest debat s’estiga centrant en un detall tan superficial com l’accent, mentre l’objectiu real és desmantellar la normalització del valencià i legitimar la forma castellana del topònim.
Finalment, es proposa que el canvi normatiu hauria de ser fruit d’un debat seriós entre els que estimen la llengua i no imposat des de fora per forces polítiques que tenen com a objectiu afeblir la nostra identitat. La forma “València”, com a topònim oficial, representa la normalització de la llengua i la defensa de la nostra identitat, i hauria de ser l’única forma reconeguda legalment.
