Remarquen la importància del reflex de la història, al capdavall de la vida real.
La versatilitat del nou llibre de contes En carn i ossos de Núria Cadenes manifesta, a bon segur, que l’escriptora ha entrat en la maduresa creativa. El subtítol i la presentació cronològica dels relats remarquen la importància del reflex de la història, al capdavall de la vida real.
S’ha afirmat que l’obra presenta episodis reals o gairebé de l’enfrontament de l’individu amb el poder. Però és sobretot del llenguatge literari que volem tractar ara.
En “Castell d’honor”, dedicat a Margarida d’Aragó-Prades, segona esposa del rei Martí l’Humà, i després maridada amb el cavaller valencià Joan de Vilaragut, la narrativa de Cadenes ens submergeix en ambients, suggerits per frases llargues i descriptives, on sovint apareixen símbols, com ara el del pit-roig contemplat per la dama, que ens evoquen el temps viscut fa segles, per la gent de classe noble, per exemple.
S’ha afirmat que l’obra presenta episodis reals o gairebé de l’enfrontament de l’individu amb el poder.
La realitat és que la jove i genial pintora italiana Artemísia Gentileschi va ser violada als divuit anys pel seu mestre de dibuix, Tassi, i el tribunal va decidir torturar-la, usant un instrument que li estrenyia progressivament cordes al voltant dels dits, per verificar el seu testimoni. D’aquesta història brutal i misògina se’n conserva l’expedient judicial, i aquest fet ha permés a Cadenes crear un impressionant relat, on volem destacar algunes imatges que simbolitzen la infàmia: “La veu li era un grinyol de dolor. Tenia els ulls acalats de vergonya i desempar, l’estómac estret com una nou, l’ànima encesa dins dels ossos”.
“Els daus”, una història de joc i de venjança que gira al voltant de Maragda, la filla d’una captaire, se’ns presenta en el llibre com l’única totalment creada sense un reflex històric. La trama està ací portada a un clímax, però l’obra de Cadenes presenta expressions sorprenents, perquè el record de la veu de la mare també és eco de la riquesa del lèxic català popular: “També li recordava la veu: humida, espessa com un clapoteig de coàguls quan li deia mossa o rantell o cogula o passa cap allà”.
La jove i genial pintora italiana Artemísia Gentileschi va ser violada als divuit ants pel seu mestre de dibuix, Tassi, i el tribunal va decidir torturar-la, usant un instrument que li estrenyia progressivament cordes al voltant dels dits, per verificar el seu testimoni.
“Jo em vaig morir per mala sort”. Així comença “Mort per mort”, un suposat dietari de 1837 de l’alcalde Josep Sabaté durant la primera guerra carlina. En la meva opinió, la tensió narrativa d’aquest relat colpidor, entre bàndols que l’autora anomena com els Uns i els Altres, sense definir-los per evitar identificacions, suggereix la possibilitat d’un desenvolupament literari més ampli, d’una novel·la. Certament la carlinada ha tingut ja un reflex important en la literatura catalana.
Obres anteriors de Cadenes ja han posat al centre dels seus interessos literaris la importància del punt de vista. En el conte “12 de febrer”, sobre el bombardeig de Xàtiva per l’aviació feixista, la veu és la d’una testimoni de la història; però de vegades s’imposa la narradora omniscient, en tercera persona, com en “Una màquina d’escriure” sobre la detenció d’una parella durant el franquisme, que és un relat sobre l’amor i la complicitat, malgrat la violència i la impunitat policial.
En el conte “12 de febrer”, sobre el bombardeig de Xàtiva per l’aviació feixista, la veu és la d’una testimoni de la història; però de vegades s’imposa la narradora omniscient, en tercera persona, com en “Una màquina d’escriure” sobre la detenció d’una parella durant el franquisme.
El llibre també evoca episodis lamentables de la pitjor vida política contemporània. A més el llibre de Cadenes ens torna a recordar que el periodisme, sens dubte, també és matèria literària. Els diàlegs àgils de “Videoinstal·lació” estan fonamentats en el llibre En la sala de la corrupción. Videos y audios de Vladimiro Montesinos (1998-2000), sobre l’assessor del Servei d’intel·ligència del Perú en aquell temps. La guerra bruta judicial contra polítics i periodistes, per aconseguir fer negocis corruptes o inicialment il·legals, no deixarà mai de sorprendre els demòcrates.
El llibre acaba amb la narració “20 hores i 11 minuts”, l’hora de l’alarma per la Dana a les comarques de València, el 29 d’octubre del 2024. S’hi inclouen les exactes referències horàries, i en paral·lel, d’episodis patits pel poble i de la jornada del president autonòmic, al marge de la tragèdia.
Acaba amb la narració “20 hores i 11 minuts”, l’hora de l’alarma per la Dana a les comarques de València, el 29 d’octubre del 2024. S’hi inclouen les exactes referències horàries, i en paral·lel, d’episodis patits pel poble i de la jornada del president autonòmic.
Potser la identificació amb el dolor i la ràbia contra el màxim responsable han exigit que l’autora desplegués recursos retòrics, per crear-hi una mena de distanciament. Més que mai trobem ací el gust per l’anàfora, per la repetició del mateix mot o estructura gramatical a l’inici de successives frases ‒procediment molt present també en la novel·la Tiberi Cèsar‒, o simplement el gust per la intensitat emocional que generen les enumeracions.
La introducció de frases de diàleg o d’exclamacions, en un discurs narratiu d’estil indirecte lliure, és també una marca estilística de Núria Cadenes. Però, sobretot, tenim les imatges, com perles que il·luminen el text, fins i tot en moments extrems, com quan s’evoca el dolor íntim: “com si dins de les costelles li hagués crescut un esbarzer”.
