Segueix la vida de diverses famílies instal·lades en una urbanització de l’Alt Empordà. L’estructura de la novel·la, en tres parts clàssiques, segueix el creixement d’uns nens que aviat són adolescents i després adults.
Els xiprers és la desena novel·la del guionista i músic empordanès Jair Domínguez (Barcelona, 1980). Es tracta d’una obra que explora la vulnerabilitat humana davant els esdeveniments que marquen les vides. A través d’una narrativa íntima i reflexiva que contrasta amb la seva proposta narrativa anterior, més bigarrada i explosiva, Domínguez construeix un relat costumista que combina elements com la memòria, la identitat i les relacions familiars, en un context de paisatge mediterrani caracteritzat per la presència de xiprers, arbres emblemàtics que, a Occident, simbolitzen moltes coses, entre elles la permanència, la fragilitat i la mort. A Orient, en canvi, són símbol de la vida eterna que ve després de la mort.
Els xiprers també és una història que segueix la vida de diverses famílies instal·lades en una urbanització de l’Alt Empordà. L’estructura de la novel·la, en tres parts clàssiques, segueix el creixement d’uns nens que aviat són adolescents i després adults.
El pas del temps, la destrucció de les relacions, el destí ja escrit, l’aïllament actual i l’educació gens restrictiva per als fills són temes que planen per les pàgines d’aquesta novel·la, on Domínguez canvia el gènere distòpic de les darreres obres –Estructures profundes, per exemple– per una quotidianitat molt més personal, més pausada i més reflexiva, sense oblidar el sentit de l’humor marca de la casa.
La destrucció de les relacions, el destí ja escrit, l’aïllament actual i l’educació gens restrictiva per als fills són temes que planen per les pàgines d’aquesta novel·la.
Llegim el pas dels anys d’un conjunt de famílies procedents de diverses classes socials que conviuen en un espai que passa a ser un personatge més. Els xiprers és una novel·la de safareig, d’amor, de maternitat, de paternitat, d’aprenentatge, de banyes i de desenganys que ja fa parlar els lectors que empatitzen de seguida amb unes històries quotidianes i amb unes –males– actituds molt actuals.
El protagonista sobre el qual gira l’estol de personatges de la novel·la és en Bru, un nen amb altes capacitats i molt sensible, amb poques habilitats socials, que viu amb l’Eli, la mare. Avui li posarien l’etiqueta de TEA, com en Wolfgang, perquè està de moda. A en Bru simplement “el món el fatigava”. Té el poder de veure què passarà, i algunes coses que veu o somia tenen un component sinistre.
L’educació que donen els boomers als seus fills, “uns malalts de la sobreprotecció i el control”. Els pares i mares d’avui han perdut l’autoritat, tracten els fills com si fossin figuretes de Lladró, pensant en una equivocada concessió de llibertat.
A l’adolescència, en fa un espectacle, d’aquests poders i això li porta problemes. Hi ha qui dirà que és un toc de ciència-ficció, un nen que ha viscut altres vides, el concepte de doble quàntic de què parla Jean Pierre Garnier Malet. En Bru és el símbol de l’escletxa de fantasia necessària enmig de tanta tristesa actual.
En paral·lel, tota aquesta generació de criatures retratades per Jair Domínguez és un mirall sense esquerdes: a Els xiprers hi llegim l’educació que donen els boomers als seus fills, “uns malalts de la sobreprotecció i el control”. Els pares i mares d’avui han perdut l’autoritat, tracten els fills com si fossin figuretes de Lladró, pensant en una equivocada concessió de llibertat.
Molts adolescents són més educats per TikTok i YouTube que per uns pares atrafegats com castors amb problemes en cadena, banyes, separacions i neurosis, conspiranoia, cibersexe, Tinder, siguin neorurals amb crocs de colors sense feines convencionals, parelles homosexuals de pixapins amb fills adoptats, mares solteres o bé famílies tradicionals.
La novel·la és radicalment actual —surten referències a Fortnite, Play Station, Tinder, timbes de pòquer, begudes energètiques, vàpers, consciència ecològica, el genocidi de Palestina per part de l’exèrcit israelià…—, i aquesta contemporaneïtat serveix a l’autor per dibuixar –gairebé psicoanalitzar– uns adolescents molt poc interessats en política, totalment desconnectats de la realitat: “Era curiós com l’home havia inventat el llenguatge i, uns milers d’anys més tard, ell mateix s’havia encarregat de destruir-lo”.
Més educats per TikTok i YouTube que per uns pares atrafegats com castors amb problemes en cadena, banyes, separacions i neurosis, conspiranoia, cibersexe, Tinder.
Els xiprers ofereix la mirada profunda i crítica de Jair Domínguez sobre la generació boomer i els efectes de la seva educació en la descendència pròpia. L’autor no només fa un retrat de les relacions familiars fallides, sinó que va més enllà per explorar com aquesta dinàmica genera criatures que es converteixen en productes del seu entorn: adolescents desinformats, hiperconnectats però emocionalment desconnectats. A través de personatges com en Bru, l’autor mostra la complexitat del món interior d’aquests joves, que, malgrat tenir accés a una gran quantitat d’informació, queden atrapats en un bucle de superficialitat i alienació.
Som davant d’un microcosmos a imatge i semblança de la societat actual, on cada personatge és la representació d’una faceta del col·lectiu. Els pares, amb les seves bones però errades intencions, han creat un clima de sobreprotecció que s’acaba convertint en un obstacle per al creixement dels seus fills. Domínguez capta perfectament aquesta paradoxa: en l’intent d’evitar el dolor i el fracàs, els adults priven els fills de les experiències que els farien madurar. Els xiprers es converteix en un diàleg intergeneracional on els xiprers, testimonis silenciosos, són també la metàfora de les vides entrellaçades que lluiten per trobar el seu lloc en un món que sembla estar fora de control.
