M’agradaria saber quants dels milers de seguidors culers que el canten entusiasmats al Camp Nou saben que El cant del Barça es va estrenar el 1974 amb motiu del setanta-cinquè aniversari del club. I encara més, quants saben que la música la va compondre Manuel Vall i que la lletra la van escriure Josep Maria Espinàs i Jaume Picas, que és la cosa que ara mateix més m’interessa. El polifacètic Jaume Picas va ser escriptor, director teatral, crític i assagista cinematogràfic, actor, guionista, lletrista per a artistes de la Nova Cançó… Va morir jove, massa jove.
Profund en les apreciacions i lleuger en les formes… És el resultat d’una capacitat d’observació —especialment per a fer palesos aquells detalls que, de tan evidents, sovint ens passen desapercebuts—, d’anàlisi i d’expressió que caracteritza només els escriptors més dotats.
Pel que fa a Josep Maria Espinàs —que va néixer, com mon pare, el 1927, i va morir el 2023—, em sembla que no cal fer gaire presentació: com a novel·lista, va obtenir els premis Joanot Martorell i Sant Jordi, va excel·lir en la literatura de viatges i en llibres de contingut autobiogràfic i, especialment, com a articulista, i va ser reconegut amb el Premi Ciutat de Barcelona (1983), la Creu de Sant Jordi (1983), el Premi Nacional de Cultura (1995), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2002), la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (2002), el Premi d’Honor de la Comunicació de la Diputació de Barcelona (2007), el Premi Ofici de Periodista (2013) del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2015). També va ser un dels primers Setze Jutges, i cofundador de l’editorial La Campana i tantes i tantes altres coses més.
Crec que ja he expressat altres vegades la sensació de vertigen que em produeix el fet de centrar les meves apreciacions crítiques en un autor àmpliament reconegut, i més si l’obra que tracto, tot i que s’ha reeditat recentment, sobre la base d’una revisió que l’autor va fer el 2011, es va escriure i es va publicar inicialment durant els anys 1970 i 1971, en forma d’articles que van aparèixer en El Correo Catalán i es van reunir com a llibre el 1981.
Hi trobareu, ordenats alfabèticament, els objectes quotidians més habituals. El que els fa peculiars no és tant l’objecte tractat, sinó la mirada, sempre particular, que Espinàs hi aporta.
Tanmateix, però, no tinc la més mínima prevenció a afirmar que Els nostres objectes de cada dia és un llibre magnífic: lúcid, divertit, profund en les apreciacions i lleuger en les formes… És el resultat d’una capacitat d’observació —especialment per a fer palesos aquells detalls que, de tan evidents, sovint ens passen desapercebuts—, d’anàlisi i d’expressió que caracteritza només els escriptors més dotats.
Quan algú publica articles en premsa diàriament —Espinàs ho va fer durant trenta-cinc anys en l’Avui i en El Periódico— ha de tenir prou habilitat per a escriure sobre qualsevol tema i deixar-hi l’empremta personal encara que el tema tractat sembli del tot insignificant.
Aquest recull d’articles, que respon perfectament al que ofereix en el títol, n’és, sens dubte, un dels millors exemples. Hi trobareu, ordenats alfabèticament, els objectes quotidians més habituals. El que els fa peculiars no és tant l’objecte tractat, sinó la mirada, sempre particular, que Espinàs hi aporta: algunes vegades, un punt de vista històric que ens n’explica l’evolució o que ens en dona dades lèxiques i etimològiques, amb alguna opinió crítica sobre la normativa corresponent; algunes altres, les connexions que suggereix, que fan transitar el text per camins extremadament sorprenents; sempre, una ironia lúcida que ens desperta el somriure i que, alhora, ens fa reflexionar.
Els nostres objectes de cada dia és, sens dubte, d’aquells llibres que faríem bé de tenir ben a prop per a obrir-lo en moments en què sentim que necessitem una bona dosi d’optimisme. Us asseguro que en trobareu en quasi totes les pàgines. També hi ha, certament, elements de nostàlgia i de memòria, perquè Espinàs, en parlar dels nostres objectes sol parlar dels seus objectes i, per tant, ara i adés, ens trobem els membres de la seva família, els seus amics, els seus records d’infantesa o d’adolescència, les seves referències literàries, els seus espais vitals, la seva Barcelona de l’Eixample i el Sant Just del seu avi, i el seu dia a dia professional o familiar. Permeteu-me’n un exemple:
“Era el rellotge que, de bon matí, m’obligava a anar de pressa per tal de no fer tard a l’escola, el que col·laborava en la puntualitat de les hores de menjar, el que sentia a la meva esquena quan feia els «deures» a la taula del menjador, el que marcava l’hora en què el meu amic Joan i jo havíem d’interrompre el joc perquè ell havia de baixar al seu pis… i el mateix rellotge que, quan jo ja era un adolescent, m’acusava amb un rigor notarial d’haver arribat a sopar uns minuts més tard de l’hora promesa.”
És, sens dubte, d’aquells llibres que faríem bé de tenir ben a prop per a obrir-lo en moments en què sentim que necessitem una bona dosi d’optimisme.
Ara bé, Espinàs sol incorporar el lector als seus textos —sovint de manera explícita— i, per tant, també us farà pensar: en alguns casos, us trobareu intentant descobrir quina relació teniu vosaltres mateixos amb l’objecte tractat; en altres, us adonareu com ha canviat la quotidianitat en poc més de cinquanta anys, com han evolucionat els costums fins a esdevenir una societat força diferent de la que Espinàs ens descriu.
Aquesta evolució històrica, que pot haver fet envellir algun dels articles i provocat algun anacronisme, cal tenir-la en compte a l’hora d’acarar-ne la lectura i de jutjar algunes de les apreciacions que potser avui ens resulten inadequades. De fet, acostar-nos-hi considerant-lo també una mena de document històric esdevé un altre dels atractius del llibre.
No m’atreviria a recomanar-vos un article concret. Crec que tots tenen una qualitat excelsa. Només em sap greu que Espinàs no hagi dedicat un article a la cadira: m’hauria agradat comparar-lo amb l’entrada corresponent del Diccionari per a ociosos fusterià. Estic convençut que la confrontació d’aquestes dues bèsties de l’escriptura hauria estat ben profitosa.
