En un passatge del seu cèlebre llibre sobre la postmodernitat, el crític literari marxista Fredric Jameson recorda el moment en què Bayard Sartoris, fill del coronel Sartoris, obri el bagul familiar on hi ha desades la Bíblia de la seua àvia i el sabre de son pare. A través de la presentació d’aquests objectes, el passat i la memòria irrompen de forma violenta en el present del protagonista, com una maledicció de la qual mai no acaba de desfer-se. Abans que Faulkner ens presentarà el crepuscle d’aquest home i la seua nissaga, a Sartoris, podíem trobar l’origen d’aquest a Els invictes.
Explica, a partir de l’univers familiar dels Sartoris, els darrers anys de la Guerra de Secessió i la desintegració d’un paisatge social concret: el Sud.
Aquesta obra de Faulkner ens condueix pel passatge de la infantesa a l’adultesa d’un dels protagonistes centrals de l’univers faulknerià: en Bayard Sartoris. La novel·la, que és una crònica de les vivències del protagonista –i protagonistes, en aquesta simfonia meridional–, explica, a partir de l’univers familiar dels Sartoris, els darrers anys de la Guerra de Secessió i la desintegració d’un paisatge social concret: el Sud.
La història té lloc, com en altres tantes obres de Faulkner, al comptat imaginari de Yoknapatawpha, un indret ubicat a prop del Mississipi que es barreja amb altres de reals com ara Tennesse, Carolina, i està habitat per esclaus, soldats confederats, terratinents que conviuen i lluiten amb altres personatges cabals de la història americana, com ara el general Grant o el mateix Abraham Lincoln.
És en aquesta terra dura, “de neu i canícula” on els homes i les dones lluiten per conservar un estil de vida arrelat en el camp i l’esclavatge, on blancs i negres ocupen distintes posicions, i on una única moral, la de la violència, dominava el conjunt de les relacions socials. Bayard i un dels esclaus, Ringo, no trigaran gaire a adonar-se’n quan es veuen forçats a marxar de sa casa, acompanyats per l’àvia, a causa de la incursió de les tropes ianquis en territori confederat.
A mesura que travessen un paisatge assolat per la guerra, els protagonistes aniran trobant-se amb un estol de personatges i situacions que reflecteixen la situació social del país: la Drussilla, la cosina d’en Bayard, a qui han matat el promés, que decideix allistar-se com a soldat a l’esquadró del coronel Sartoris; els centenars d’esclaus alliberats que vagaregen per la desolada terra sense saber ben bé com dirigir-se “al Jordà”, un riu que esdevé la terra promesa en la boca dels ianquis que els han concedit la llibertat.
En acabar la guerra, arriba l’escassedat i la misèria. El pillatge i el crim, siga a través d’estafes, siga el furt directe i violent, esdevindran els mitjans amb els quals la població d’un Sud empobrit i derrotat cercarà la manera de sobreviure. Els Sartoris, com tants altres blancs, començaran a viure en les cabanyes dels seus antics esclaus, amb ells o sense, i hauran de fer mans i mànigues per poder ficar-se un bocí de pa a la boca.
A mesura que travessen un paisatge assolat per la guerra, els protagonistes aniran trobant-se amb un estol de personatges i situacions que reflecteixen la situació social del país.
En el tràfic de mules mitjançant documents falsos i enganyifes comença a veure’s el germen d’una nova societat que, amb la guerra, ha anat guanyant terreny al continent americà, una societat basada en el comerç, la venda i la possessió –i despossessió, és clar– de mercaderies: l’incipient capitalisme americà. L’avanç d’aquest nou sistema farà acabar de trontollar els fonaments del Sud.
Fins i tot el coronel Sartoris, antic home d’honor, que un cop acabada la guerra es deixa la pell per a reconstruir la seua llar, es nega a desprendre’s d’aquest passat alhora que cau en les enfiladisses del nou sistema en ascens.
La seua lluita contra el sufragi pels negres no exclou l’abandonament del camp pel ferrocarril i el desenvolupament del comerç i la indústria, un món nou que arriba des del Nord. El conflicte amb el seu soci comercial i els rancors, no per una qüestió d’honor, ans d’un orgull barroer i avar conduirà fins a un desenllaç tràgic. En aquesta cruïlla, Bayard, qui estudia per a fer d’advocat, per deixar enrere les plantacions, es trobarà davant els homes del Sud, qui amb el seu propi codi moral esperen d’ell un comportament adient a aquests estàndards.
Tanmateix, la venjança, el destí que li ha estat assignat per altri, no casa amb com vol procedir en Bayard ni amb els seus sentiments. Ell defuig la violència i els antics costums. La seva cosina, la Drussilla, li farà pagar aquesta traïció als valors del Sud, davant els quals, per la seua aventura militar, ella també ha hagut de pagar un preu.
El germen d’una nova societat que, amb la guerra, ha anat guanyant terreny al continent americà, una societat basada en el comerç, la venda i la possessió –i despossessió, és clar– de mercaderies: l’incipient capitalisme americà.
Cap al final de la novel·la Bayard es troba doncs amb els peus al llindar d’un nou conjunt de relacions socials que van esmicolant els romanents del món agrícola del Sud, el qual, potser, només té possibilitats de sobreviure en el parlar dels seus habitants, especialment el dels negres –glòria de la traducció!–, en la dialèctica de la humanitat i la natura expressada en els pensaments i activitats dels primers.
Si bé el pròleg de Marina Porras comença amb una cita de Faulkner on expressa que la literatura ha de transmetre “els eterns problemes del cor de l’home”, els quals segons ell, “no tenen res a veure amb les bombes atòmiques ni amb sindicats, ni amb el preu dels cotxes, ni amb la segregació ni la integració”, hi ha una altra manera de llegir el treball del nord-americà. Així, els anomenats eterns problemes poden interpretar-se com a problemes històricament mediats, causa i conseqüència de l’activitat de l’home –en un sentit ampli– i que esdevenen diferents en cada època.
D’aquesta manera, sota l’aparença fetitxitzada de diferents elements, com ara la Bíblia de l’àvia, les haques, la mà d’en Grumpy, els revòlvers del pare o la branqueta de berbena que la Drussilla deixa al coixí de Bayard, la història irromp en la vida dels personatges que també, sense saber-ho, la fan; és un pes del qual no poden deslliurar-se, un brogit eixordador que mai no podran deixar de sentir.
