Els haiduci són els lladres armats de carretera que, entre els segles XVII i XIX, van estar involucrats en robatoris, segrestos i delictes als països dels Balcans.
Hi ha un plaer estrany, gairebé culpable, en llegir els clàssics d’allà, de la meua terra natal, traduïts a la llengua d’ací, la llengua d’adopció. M’endinse en els llibres del meu país i, de sobte, aquell romanés de la infantesa es transforma en català, i tot pren una nova textura.
Hi ha, a més, una familiar sensació d’orfandat retrobada quan (re)conec aquests personatges de la cultura popular i llegendària romanesa —haiduci, Feți-Frumoși, domnițe, monjos amb secrets i boscos plens de criatures del folklore de l’Est— que em retornen als contes que m’explicava la meua àvia quan era xicoteta. I tot té sentit: les històries viuen en qualsevol llengua, si qui les llegeix sap —i vol— reconéixer el batec de la terra d’on provenen.
Robaven als rics, especialment als gospodari i als ocupants estrangers, per afavorir i ajudar els llauradors amb part del botí.
Els haiduci són els lladres armats de carretera que, entre els segles XVII i XIX, van estar involucrats en robatoris, segrestos i delictes als països dels Balcans. Per això, el folklore els ha introduït sovint en llegendes. El fil invariable d’aquests mites sosté que els haiduci robaven als rics, especialment als gospodari i als ocupants estrangers, per afavorir i ajudar els llauradors amb part del botí.
Aquests personatges, també coneguts per defensar la població civil de les invasions, han sigut igualats al Robin Hood occidental. He d’admetre que tenen una mica més d’estil que aquell arquer amb malles: tenen més de bèstia salvatge que d’heroi romàntic. Perquè, segons ells, no n’hi havia prou amb or per curar el mal que patia el pagès. Així és com es descriuen els personatges del llibre:
“–¿Què vol dir haiduc?
–¿No ho saps? Doncs és l’home que no suporta ni l’opressió ni els criats, viu al bosc, mata els gospodars cruels i protegeix els pobres.”
La domnitza de Snagov, a diferència de la seua antecessora, és una narració amb les ambicions d’una novel·la històrica, per la qual cosa presta molta més atenció als detalls de l’època i als personatges reals.
Els haiducs de Panait Istrati són bandits d’honor de Romania, i acaben de patir un dur revés: Cosma, el seu líder, ha mort en una terrible derrota. Les bales de la pòtera, la milícia a sou que protegeix els grans terratinents i senyors cobejosos, van posar fi a les seues accions en favor dels oprimits i els miserables. En algun lloc del territori romanés, en la Cova dels Ossos, els seus homes, esgotats pel cansament, intenten reorganitzar-se i alçar-se de nou per a venjar-lo, capitanejats per Floarea Codrilor, la que va ser la seua companya.
Entre ells estan Elies el Caut, Spilca el monjo, Movila el Vataf, Jeremies, el fill del bosc i, al capdavant, com ja he dit, Floarea Codrilor, l’amant del bosc, l’amiga de l’home lliure, la vigilant de la injustícia. Tots ens contaran les seues històries, les explicaran per a recordar qui són i quins camins els van fer lluitar pels silenciats per les opressions de les societats jerarquitzades i desiguals. Istrati no els idealitza, però els observa amb devoció, la seua violència, la seua lleialtat tribal, la manera com es mouen pel bosc com si foren part de la vegetació mateixa:
“Segons els altres, Déu volia que hi hagués serfs i gospodars, pobres i rics, fuetejats i fuetejadors; però els haiducs prescindien d’aquesta voluntat de Déu, ja no anaven a les esglésies, es retiraven als boscos i només en sortien per fer incursions fulminants contra els béns dels tirans, i fins i tot contra els de les esglésies, i pillar, matar i auxiliar.”
Entre la mitologia, la història i la rondalla, hi trobem la veritat sobre la condició humana. La veu d’Istrati s’eleva com una melodia popular que ens retorna el pes dels personatges de la història, com ho van ser els haiducs als països balcànics.
Aquest recull de contes pot interpretar-se com una introducció a La domnitza de Snagov. És ara quan els herois per fi comencen a moure’s, i les seues aventures adquireixen un caràcter romanés més pronunciat. Els esdeveniments narrats abasten aproximadament una dècada, des de 1853 fins al destronament d’Alexandru Cuza, el 1866, el conegut com a pare de la Romania moderna.
Ja no es limiten a recordar i a contar històries, sinó que actuen d’acord amb el que hem conegut d’ells. L’únic narrador en aquest cas és el jove Irimia, qui conta la història de l’apogeu i el declivi de la banda de catorze haiducs liderats per Floarea Codrilor, amb un to melangiós i tendre:
“En aquesta casa dels haiducs, el record de la qual m’és tan dolç, vam estimar i vam ser estimats. És això el que recordo. L’odi… Que el diable se l’endugui! El faig fora dels meus pensaments. Hi vam anar amb el desig de canviar el món! Només vam fer poca cosa i, a canvi, va ser la nostra pèrdua. És el balanç de tota vida que vol abraçar la terra.”
La domnitza de Snagov, a diferència de la seua antecessora, és una narració amb les ambicions d’una novel·la històrica, per la qual cosa presta molta més atenció als detalls de l’època i als personatges reals —com ara Alexandru Ioan Cuza. Així mateix, les empreses dels haiducs són molt més variades i no es limiten al clixé de redistribuir entre els pobres els recursos recuperats de les riqueses il·lícites dels rics. Per tant, són bandolers moderns, una espècie d’agents secrets que s’infiltren a tot arreu i recluten seguidors en tots els sectors de la societat.
Hi ha una èpica sense grandiloqüència, una resistència sense discurs: ells són així perquè no poden ser d’una altra manera, perquè la terra els ha parit amb pólvora i llana fosca. Entre la mitologia, la història i la rondalla, hi trobem la veritat sobre la condició humana. La veu d’Istrati s’eleva com una melodia popular que ens retorna el pes dels personatges de la història, com ho van ser els haiducs als països balcànics.
