Admirava especialment aquelles literatures —com l’anglesa, la francesa o l’alemanya— que mantenien una relació orgànica amb el món musical, no tant per parlar-ne explícitament, sinó per tenir-la com a referent essencial.
En la llarga introducció al llibre Escrits sobre música d’un literat melòman, que pràcticament és un assaig independent, Joaquim Iborra ens ofereix una clau d’interpretació per als textos sobre la música del seu pare, Josep Iborra, i per al seu univers intel·lectual. En la distinció que estableix entre el filharmònic, el promotor cultural i el melòman —una classificació tan afectuosa com conceptualment precisa— trobem l’eix central per entendre la relació que Josep Iborra mantenia amb la música.
El filharmònic, com ara Joan Fuster, s’hi aproximava amb una fidelitat més intel·lectual que apassionada; el promotor cultural, com ara Vicent Ventura, n’era dinamitzador i organitzador d’audicions; mentre que el melòman, el cas de Josep Iborra, vivia la música com una necessitat íntima i quotidiana, una experiència sense la qual no podia concebre una vida plena.
Aquest perfil, desenvolupat amb afecte i rigor a la introducció que obri el llibre —publicat per Lletra Impresa Edicions i la Institució Alfons el Magnànim—, ens ajuda a entendre millor tant la relació íntima i reflexiva que Josep Iborra mantingué amb la música com la naturalesa dels textos reunits al volum. El llibre recull assaigs inèdits i una selecció extreta d’obres anteriors com són Inflexions (2005), Breviari d’un bizantí (2007), L’estupor (2018), Diari 1965-1977 (2022) i l’assaig Joan Fuster, filharmònic (2014).
Temes de gran abast i interès: la relació entre el so i el sentit; la qüestió de si la música expressa o representa; la connexió entre els sons i les emocions humanes.
A través de la veu del seu fill, que signa la introducció amb un doble propòsit —mostrar la intensa relació personal del pare amb la música i oferir una aproximació al seu pensament literari i cultural—, entrem en un univers on la música és una passió discreta però persistent. Josep Iborra no assistia habitualment a concerts: preferia escoltar música en la intimitat de casa, amb discos o la ràdio, i integrava aquesta pràctica en la rutina domèstica, com una activitat natural i necessària. El seu repertori, ampli i eclèctic, reflecteix una recerca obstinada d’aquella emoció profunda que només la música pot oferir.
En la seua obra, la música esdevé un tema de reflexió intel·lectual. Iborra admirava especialment aquelles literatures —com ara l’anglesa, la francesa o l’alemanya— que mantenien una relació orgànica amb el món musical, no tant per parlar-ne explícitament, sinó per tenir-la com a referent essencial.
Per a Iborra, la música és un mitjà d’expressió humana fonamental: a través seu, l’ésser humà manifesta la seua relació amb Déu, amb els altres i amb la natura.
En el pensament europeu, la música ha estat sovint situada en una ambivalència radical: entre l’expressió divina i la temptació diabòlica, des de Pitàgores i Plató fins als moderns Diderot, Thomas Bernhard o Milan Kundera. Aquesta tensió a què es refereix Iborra —la de la música com a font d’experiència intel·lectual i alhora d’abisme emocional— converteix la música en un mitjà de coneixement, però també en una energia perillosa, capaç de portar la raó fins al seu extrem. Com en el mite del pacte faustià, qui s’endinsa en l’art, i especialment en la música, corre el risc de perdre’s: l’art pot elevar-nos, pot fer-nos veure el món amb una lucidesa nova, però també pot consumir-nos, devorant-nos per dins, i deixar-nos atrapats en una mena de fascinació que esborra els límits entre la lucidesa i la follia.
El llibre recull, com hem dit, textos de procedència diversa, però que convergeixen en una sèrie de temes de gran abast i interès: la relació entre el so i el sentit; la qüestió de si la música expressa o representa; la connexió entre els sons i les emocions humanes. Hi ha qui sosté que la música expressa directament emocions, mentre d’altres afirmen que només n’evoca o en suggereix.
També s’hi explora si el llenguatge musical té una correspondència amb una realitat extramusical, o si es tracta d’un codi completament autònom. Per a Iborra, la música és un mitjà d’expressió humana fonamental: a través seu, l’ésser humà manifesta la seua relació amb Déu, amb els altres i amb la natura. Ara bé, només com a forma social de cultura la música adquireix sentit.
Més que una curiositat bibliogràfica. És una finestra íntima, intel·ligent i honesta a una dimensió poc coneguda d’un dels grans assagistes valencians. I és, també, una reivindicació de la música com a experiència vital, com a eix de reflexió cultural.
Altres temes presents al volum són l’evolució dels mitjans de difusió —des dels salons privats fins a les plataformes més modernes de difusió que ell va poder conèixer—, la desaparició del mecenatge, el paper dels editors i dels nous “amos” de la música, la transformació de la relació amb el públic. També s’hi parla de la música “afaitada”, és a dir, aquella que ha estat arranjada per arribar a un públic més ampli. És això una operació pedagògica o merament comercial?
La indústria musical, diu Iborra, no pot parar d’explotar noves possibilitats. Però en aquest procés, sovint se simplifiquen les formes superiors i es perd el vincle amb la tradició i la complexitat artística. La base social de l’art ha canviat profundament, i el conflicte entre art i vida —com va formular Thomas Mann a través de la figura de Gustav von Aschenbach, continua sent una tensió irresolta: fins a quin punt l’art pot viure d’esquena a la vida, o la vida pot tolerar la radicalitat de l’art?
Aquest llibre és molt més que una curiositat bibliogràfica. És una finestra íntima, intel·ligent i honesta a una dimensió poc coneguda d’un dels grans assagistes valencians. I és, també, una reivindicació de la música com a experiència vital, com a eix de reflexió cultural i com a forma de coneixement.
