Tot i la literatura ingent que hi ha sobre la Guerra Civil i el franquisme, cal sospitar que, per a les generacions actuals, es fa difícil concebre la magnitud del tall que la victòria de Franco i la imposició de la seva cruel dictadura, l’any 1939, va suposar per a la cultura catalana.
Sorgeix, decisiva, la figura de Josep M. Cruzet (Barcelona, 1903-1962), l’editor de la Selecta, que va ser, durant dues dècades, l’editorial més ambiciosa i important de la literatura catalana.
Amadeu Cuito, escriptor d’una rara qualitat, em va explicar que la seva àvia materna, “una dona d’un gran caràcter”, d’origen menestral i liberal, va reaccionar de forma dràstica quan les tropes franquistes van ocupar Barcelona el 26 de gener de 1939: “quan van entrar els nacionals, es va autoexiliar. Va tancar la ràdio, i no va voler que entrés cap diari a casa. No volia saber res d’aquella gent. I va fer de la casa una mena de fortalesa. No se’n va moure fins que es va morir, l’any 1945.” (Entrevista amb A. Cuito, L’Avenç, 327, setembre 2007).
Tancada a casa o expatriada, la cultura catalana va patir un doble exili, interior i exterior. Una part de la intel·lectualitat que va haver de marxar va poder tornar al cap d’uns anys, més o menys llargs, per trobar un país emmordassat, atemorit i empobrit i, com digué Rodoreda, una Barcelona “castellanitzada”.
Els de l’exterior maldaven per mantenir viva la flama, ja fos a Mèxic o a Santiago de Xile, però la reconstrucció només podia venir de l’interior. Calia, de totes passades, assegurar la continuïtat —una paraula clau per a la generació formada en el Noucentisme— i evitar que el tall fos definitiu. En un context on la llengua estava prohibida en l’espai públic, bandejada de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació i confinada a l’espai domèstic, l’edició en català esdevenia un element clau per a fer possible el futur d’una llengua i d’una cultura perseguides.
Un estudi exhaustiu sobre la trajectòria d’aquella editorial, fruit d’una tesi doctoral llegida a la UAB per Mireia Sopena (Barcelona, 1975), una investigadora que ha acreditat una notable dedicació al món de l’edició.
És en aquest context que sorgeix, decisiva, la figura de Josep M. Cruzet (Barcelona, 1903-1962), l’editor de la Selecta, que va ser, durant dues dècades, l’editorial més ambiciosa i important de la literatura catalana. Per als qui no vam viure l’època, el nom de Cruzet va adquirir una dimensió extraordinària quan, fa una vintena d’anys, M. Josepa Gallofré va editar la correspondència encreuada entre l’editor i Josep Pla, a qui Cruzet definia amb justícia com a “primer autor de la Selecta i millor conseller meu”. Efectivament, en aquella correspondència —de més de 450 cartes— descobríem el paper essencial de Pla en la configuració de l’editorial, on es van publicar les seves primeres “obres completes”, i el combat sostingut per Cruzet “per construir la seva col·lecció, per aconseguir uns espais de projecció més amplis, per recuperar el públic lector i per guanyar uns sectors indiferents —i hostils— a la lectura en català” (Josep Pla-Josep M. Cruzet, Amb les pedres disperses. Cartes 1946-1962, edició i pròleg de M. Josepa Gallofré Virgili, Destino, 2003).
Posteriorment, s’hi va afegir la publicació d’unes 300 cartes encreuades amb Agustí Calvet, Gaziel, l’antic director de La Vanguardia i un dels autors que Pla va incorporar a la Selecta (Manuel Llanas (ed.), Gaziel i Josep M. Cruzet (i l’Editorial Selecta). Correspondència (1961-1964), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013).
I ara ens toca celebrar l’aparició d’un estudi exhaustiu sobre la trajectòria d’aquella editorial, fruit d’una tesi doctoral llegida a la UAB per Mireia Sopena (Barcelona, 1975), una investigadora que ha acreditat una notable dedicació al món de l’edició, i que ha publicat l’editorial Afers, que continua fent, des d’una Catarroja delmada per la riuada, una feina modèlica de la mà del seu bregat editor, Vicent Olmos –reconeguda, fa ben poc, amb un premi atorgat per la Plataforma per la Llengua.
El llibre l’encapçala una citació d’Antoni López-Llausàs, membre d’una il·lustre nissaga de llibreters i editors barcelonins, que durant la Guerra Civil emprengué el camí de l’exili. Des de Buenos Aires, on havia esdevingut el gerent d’Editorial Sudamericana, López Llausàs lloava “la tasca ingrata i aspra de salvar la llengua catalana del total oblit en què hauria caigut de no haver sorgit com per miracle l’editor Josep M. Cruzet”.
Després d’obtenir permís del règim per publicar l’obra de Verdaguer, amb la imposició que s’edités en l’ortografia arcaica –no fos cas que trobés lectors! –, el 1946 Cruzet fa el pas decisiu amb la creació de l’Editorial Selecta.
La frase és certament hiperbòlica, i cal entendre-la com un elogi post mortem, escrit des de la llunyania i tenyit per l’afecte que guardava pel seu deixeble Cruzet, el qual s’inicià en l’edició justament en el taller d’arts gràfiques dels López, on va trobar feina després d’abandonar els estudis acadèmics, arran del suïcidi del seu pare. Tots dos, Cruzet i López Llausàs, van ser socis en l’obertura, l’any 1924, de la llibreria Catalònia al bell mig de Barcelona. D’aquesta experiència, justament, va sorgir el “miracle” Cruzet.
D’entrada, no semblava haver-hi en la seva personalitat res que fes sospitar el paper que havia d’acabar tenint. Sopena ens diu que “els que van tenir l’oportunitat de tractar-lo amb més freqüència el veien com un home poruc, que tendia a un estat depressiu.” En esclatar la guerra i la revolució, Cruzet, com López Llausàs, s’exilià a França. En tornar a Barcelona, l’any 1939, passant per l’Espanya nacional, Cruzet no dubtà a demanar l’ingrés a la Falange, “per camuflar el seu passat catalanista i procurar-se una sortida laboral”. Fins que el 1943, emancipat dels seus socis, va fundar el projecte personal al qual s’abocà fins a la data mateixa de la seva mort, per suïcidi, el febrer de 1962, als cinquanta-vuit anys.
“Un desenllaç tan tràgic com misteriós va ser objecte de comentaris de tota mena”, ens diu Sopena, que sembla apuntar-se a la idea d’una homosexualitat reprimida de Cruzet —que menava una vida separada de la seva dona, Maria Borràs, també homosexual, la qual convivia, sota el mateix sostre que Cruzet, amb l’actriu argentina Pepita Serrador, filla d’un català i d’una valenciana.
Després d’obtenir permís del règim per publicar l’obra de Verdaguer, amb la imposició que s’edités en l’ortografia arcaica –no fos cas que trobés lectors!–, el 1946 Cruzet fa el pas decisiu amb la creació de l’Editorial Selecta. Joan Fuster, que com el mateix Pla no s’estava de criticar-ne algunes coses en privat, s’adreçava així a l’editor, l’any 1958:
“Heu projectat i esteu realitzant una empresa tan ambiciosa i tan completa que només en un país ‘normal’ podria desenvolupar-se sense greus entrebancs. Ja m’imagine les dificultats i els sacrificis que haureu hagut de sofrir per aguantar les vostres col·leccions. Però també podeu tenir la satisfacció de comprovar que, durant molts anys, Editorial Selecta i literatura catalana han estat, per als nostres lectors, coses gairebé sinònimes.”
La ruptura del 1939 havia estat, tanmateix, dramàtica i havia impedit, recorda Sopena, “tant la represa com la maduració del sector editorial dels anys vint i trenta” per culpa d’una insuficiència de públic que l’editor no es cansava de denunciar.
Els nombrosos entrebancs —que no es limitaren a un sever règim de censura, sinó que també tenen molt a veure amb “la indiferència de la major part del públic català i la falta de protecció de la gent rica” que, segons li escriu Cruzet a Pla, “no es mereix pas l’esforç que vostè com autor i jo com editor estem realitzant”— els trobarà el lector descrits amb tot detall en el volum que ens ocupa.
En efecte, el país ho era tot menys “normal”, i el “miracle” de Cruzet es produí enmig de les moltes limitacions que comportava la inexistència d’una premsa –i d’una crítica– en català, el nombre reduït de lectors i les dificultats dels escriptors per assolir una retribució digna. Per combatre-ho, Cruzet va bastir un catàleg guiat per la mateixa idea “ordenadora” que havia tingut Prat de la Riba —el seu referent— en la política. Així, va convocar-hi autors clàssics moderns –Verdaguer, Rusiñol, Maragall, Víctor Català– i contemporanis –Carner, Pla, Gaziel, Sagarra–, sense oblidar els de la nova fornada –Espinàs, Pedrolo–, els quals mirava d’atreure –o de crear– amb la convocatòria de premis literaris, singularment del Sant Jordi.
La ruptura del 1939 havia estat, tanmateix, dramàtica i havia impedit, recorda Sopena, “tant la represa com la maduració del sector editorial dels anys vint i trenta” per culpa d’una insuficiència de públic que l’editor no es cansava de denunciar.
En privat, Cruzet reconeixia, en una carta a Pere Calders, que “soc víctima de l’aparença de normalitat i fins d’esplendor que he volgut donar a l’edició catalana —per assegurar la seva continuïtat”, però no s’estava de dir que “la veritat oculta” era tota una altra.
En frase de Pla, “retorçar l’adversitat, vèncer la catàstrofe i crear, amb les pedres disperses del nostre esperit, l’edifici de les més sòlides possibilitats de l’edició catalana normal”.
A Xavier Benguerel li confessava que “he mantingut una ficció de vitalitat” en la publicació de la Selecta, però que havia fracassat a l’hora de “portar-la a una situació econòmica estable”.
En un moment de desànim, Pla mirarà d’encoratjar-lo: “Hem d’aguantar, perquè el final serà molt bonic.” El final, però, ja no el va veure. No deixa de ser simbòlic, en aquest sentit, que l’any de la mort de Cruzet sigui el mateix en què comença la singladura d’Edicions 62, amb la publicació de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster.
De la mà de Max Cahner i, sobretot, del seu director literari, J.M. Castellet, Edicions 62 seria una editorial dominant, decisiva per a la construcció de l’altre gran moviment político-cultural, el Seixantisme, que ha existit a Catalunya després del Modernisme i el Noucentisme.
No podrem saber mai quin paper haurien tingut Cruzet i la Selecta en el nou panorama cultural i polític que s’obria en la segona meitat del franquisme. Però del que cal estar segurs, i aquest llibre ho certifica, és que Cruzet va ser una baula crucial entre dues èpoques de la cultura catalana, i que amb la seva intel·ligència i tenacitat va saber, en frase de Pla, “retorçar l’adversitat, vèncer la catàstrofe i crear, amb les pedres disperses del nostre esperit, l’edifici de les més sòlides possibilitats de l’edició catalana normal”. Un somni, certament, ben ambiciós, vist el trist context en què es produí.
