Rescata episodis de la infantesa en un context d’un poble rural, Castelló de la Ribera, que vivia, com tot el País Valencià, un procés de transformació molt profund.
Tobies Grimaltos retorna a la seua infantesa amb la reedició d’una de les seues obres més personals, El solatge del temps, que publica, ara, Alfons el Magànim en la col·lecció Moment Memorialística, catorze anys després de la primera edició. Amb aquest llibre, Tobies rescata episodis de la infantesa en un context d’un poble rural, Castelló de la Ribera, que vivia, com tot el País Valencià, un procés de transformació molt profund.
El llibre està construït amb petites peces, uns quaranta capítols, que narren escenes tan quotidianes com ara: el dia que va nàixer, per què el nom de Tobies, la mort de l’àvia Maria, l’ofici de rossiner del pare, la nit de reis, el rellotge de la primera comunió… També, però, el putxero de casa, la reforma del sistema educatiu o la veritable immersió lingüística que va viure el nostre país, on tota una generació coneguérem el castellà en l’escola:
“A poc a poc, vaig anar emmotllant-me o deixant-me emmotllar per aquella llengua aliena i vaig anar fent-la pròpia:
Libro, fiel amigo
que en la soledad acompañas.
Cuantos ratos paso contigo,
rei de las azañas.
“Era la meua llengua d’expressió escrita i volia fer-la tan meua com poguera per tal de poder-me expressar jo” .
Després, però, li sonaria artificial, artificiosa i falsa.
Un país que s’ha emportat el temps i que ara està molt lluny d’aquells anys seixanta que les pàgines del llibre de Tobies pinten per ajudar-nos a entendre una manera molt concreta de viure.
A El solatge del temps, trobarem escenes que ens ensenyen com era el camp i com ha anat mecanitzant-se, però també com jugaven els xiquets quan els carrers dels nostres pobles eren plens de vida i no el lloc on aparquem els cotxes. La memòria de Tobies no només és la seua memòria. És la de tota una generació que va viure aquells anys seixanta, quan començaren veritablement les transformacions en l’estructura social, econòmica i cultural del nostre país.
Un país que s’ha emportat el temps i que ara està molt lluny d’aquells anys seixanta que les pàgines del llibre de Tobies pinten per ajudar-nos a entendre una manera molt concreta de viure. Tobies té clar que cal practicar la memòria encara que sap que
“als records els passa com allò que assegura Plató que els passa a les creences vertaderes: que són com les estàtues de Dédal, que si no les lligues, se’n van, que no els agrada romandre en l’ànima de l’home. Cal lligar-los si no volem que ens abandonen”.
Hem d’entendre que Solatge del temps, encara que vol ser de no ficció, també és de ficció.
El llibre té la virtut que, mentre llegim els records de Tobies, se’ns desperten els nostres records propis que el temps, enemic de la memòria, ha “dissolt en l’aigua de l’oblit”. I ens ajuden a ser conscients del fet que, com ha fet Tobies, una manera de subjectar els records és contar-los, transferir-los a algú altre o bé anotar-los, escriure’ls, fent literatura.
Dic literatura, perquè t’adones que la memòria és “voluble, capritxosa, enganyívola”. Tots hem comprovat que, moltes vegades, els records són creació pròpia i que, “allò que recordem és la narració del que visquérem i no la vivència mateixa”. Qui no ha comprovat que un mateix fet és recordat d’una altra manera molt diferent al nostre record per un altre dels protagonistes? Un frase habitual quan contem records llunyans és: “No, no va ser així, va ser…” I esdevé tota una discussió. Per tant, hem d’entendre que Solatge del temps, encara que vol ser de no ficció, també és de ficció, com diu el mateix autor:
“si haguera escrit aquest llibre en un altre temps (passat o futur), el resultat, n’estic segur, hauria estat un altre: seria, doncs, un altre llibre. Hauria quedat un nucli, això sí; però potser hauria contat unes altres coses o les hauria contades d’una altra manera. Allò que hauria ocupat algun lloc central, n’hauria ocupat un de secundari o no hauria ni tan sols aparegut”.
Després de tants anys de la primera edició, l’autor diu: “Ara ja no puc ni tan sols recordar quines coses eren reals o vaig inventar…” I la veritat és que no importa la veritat del relat per tal de poder gaudir-lo. És exactament el mateix que ens passa a nosaltres mateixos amb els nostres propis records. Llegint el llibre de Tobies t’entra un desig irrefrenable d’escriure els propis records. Ànim!
