En realitat, és una novel·la d’aventures. Amb el petit però que totes i cadascuna de les accions dels personatges estan localitzades: són reals, i l’autora les referencia en les 857 notes que ocupen 43 pàgines del final.
L’editorial Folch & Folch em sorprèn títol rere títol amb un assaig que no puc sinó qualificar de trepidant. La febre del cim, de Jon Krakauer, per exemple, torna a editar en català el reportatge d’una de les expedicions a l’Everest més catastròfiques que es recorden; L’imperi, de Ryszard Kapuscinski, és un recorregut periodístic que retrata “implacablement” fets i vivències de l’autor en plena decadència de la Unió Soviètica; avui, però, voldria parlar d’El riu dels déus, de Candice Millard, escriptora i periodista americana que ha estat redactora i editora de National Geographic i autora d’altres llibres d’un to similar.
Quan llig obres com aquesta no puc evitar qüestionar-me davant de quin gènere literari estic. “Assaig”, he dit abans. Sembla una crònica periodística… Si no fos que l’autora hauria d’haver nascut més d’un segle abans per ser testimoni directe dels fets. Diria, també, que és un acurat treball d’investigació: Millard ha sabut conjugar una extensa bibliografia, ha revisat diverses perspectives i consultat fonts primàries i secundàries, però a tot plegat li ha donat forma narrativa.
Així doncs, el que em naix dir és que El riu dels déus, en realitat, és una novel·la d’aventures. Amb el petit però que totes i cadascuna de les accions dels personatges estan localitzades: són reals, i l’autora les referencia en les 857 notes que ocupen 43 pàgines del final, més 11 de bibliografia. Però ni tan sols té el regust solemne o asèptic dels treballs d’investigació. I cap de les notes interromp el ritme de lectura: són, més aviat, les fonts que demostren que tot el que s’hi explica està documentat, fins el detall més anecdòtic.
Cap de les notes interromp el ritme de lectura: són, més aviat, les fonts que demostren que tot el que s’hi explica està documentat, fins el detall més anecdòtic.
És una novel·la d’aventures. Perquè en té tots els ingredients: el viatge a un lloc exòtic; el protagonista excèntric, intel·ligent i coratjós; el secundari rival; la subtrama amorosa; l’ajudant aborigen; la cerca de l’honor i la glòria; els perills i accidents inesperats; les enveges i traïcions; els enemics pèrfids… i la pregunta constant: “què passarà després?”.
Si no fos per les notes i la bibliografia, doncs, hauria posat la mà al foc que això era una obra de ficció al més pur estil Stevenson, o Verne. I, potser per això, precisament, perquè no és una novel·la d’aventures sinó el relat d’uns fets verídics, m’ha semblat fascinant.
El riu dels déus narra el conjunt de peripècies dels exploradors que van trobar les fonts del riu Nil per al món occidental. Si la descoberta de la pedra de Rossetta a finals del segle XVIII havia desembocat en un interès creixent per l’egiptologia, la gran obsessió dels imperis europeus del segle XIX va ser aquesta localització del naixement del Nil.
Com cita Millard dels geògrafs del moment, la qüestió no era “omplir” els espais blancs dels mapes, sinó “crear-los”. I aquest punt en el mapa era la clau de volta, ja no per als estudis humanístics, sinó per a la conquesta del prestigi i l’orgull de la nació que en pogués reivindicar la troballa.
Tots els ingredients: el viatge a un lloc exòtic; el protagonista excèntric, intel·ligent i coratjós; el secundari rival; la subtrama amorosa; l’ajudant aborigen; la cerca de l’honor i la glòria; els perills i accidents inesperats; les enveges i traïcions; els enemics pèrfids.
En aquesta història resseguim les passes de l’explorador britànic Richard F. Burton, un personatge insòlit i extravagant que coneix a fons les llengües i cultures més diverses; i del seu company John Hanning Speke, oficial de l’exèrcit britànic.
Només Burton ja mereix una novel·la —o diverses— : es va fer famós, entre altres, pel seu Relat personal d’un pelegrinatge a Medina i la Meca (Quaderns Crema), una extensa narració on explica com va viatjar a la Meca disfressant-se i fent-se passar per musulmà. Per la seua banda, Speke ofereix un contrapunt que esdevindrà ara irritant, adés èpic, que no deixarà indiferents els lectors de l’aventura.
Aquests lectors, de fet, ja deuen imaginar que el més important de l’expedició no és, ni de bon tros, l’arribada als grans llacs africans —un pèl anticlimàtica, plena de dubtes, necessitada de corroboració— sinó el viatge: els viatges, de fet, perquè la qüestió no s’aclareix a la primera. És, al capdavall, la recerca d’una Ítaca ben particular en nom de l’avanç de la ciència i, més encara, del triomf de la nació que representen.
I és que omplir un mapa —crear-lo— no es pot fer des de la comoditat de casa. Però, des de la comoditat de casa, sí que puc convidar-vos a fer aquest viatge amb ells.
