En Underground (1995), la pel·lícula del director serbi Emir Kusturica, una gent viu amagada en un soterrani de Belgrad a l’espera que finalitze la Segona Guerra Mundial. Tot molt comprensible si no fora perquè, a l’exterior del refugi, són els anys 60 i la guerra fa vint anys que va finalitzar. El temps s’ha descompost i funciona de forma separada en indrets veïns.
La tercera novel·la de l’escriptor búlgar Gueorgui Gospodínov, El refugi del temps, és tot un tour de force al voltant de la reversibilitat del temps i els problemes amb la memòria i el passat que assetgen la nostra cultura europea. És, també, una prova que la novel·la encara pot resultar un gènere viu i sorprenent que fa que un vent fresc et bufe a la cara quan caminaves perdut pels carrers de Ciutat Vella.
Un psiquiatra posa en marxa una idea senzilla i torbadora que, de facto, millora la vida dels malalts d’alzheimer, que no deixen d’augmentar en tot el territori europeu. I què fa? Doncs recrear els espais on, fa temps, aquestes persones han sigut felices.
L’assumpte és que un psiquiatra posa en marxa una idea senzilla i torbadora que, de facto, millora la vida dels malalts d’alzheimer, que no deixen d’augmentar en tot el territori europeu. I què fa? Doncs recrear els espais on, fa temps, aquestes persones han sigut felices i han tingut memòria. Les dècades de la joventut són els seus refugis i és per això que la medicina prepara una sol·lució pal·liativa. A Suïssa, el país dels rellotges, el psiquiatra Gaustín comença la construcció d’aquests cronorefugis, plantes senceres destinades a reconstruir dècades ja passades, els anys cinquanta, els seixanta, els setanta, etc. De seguida comptarà amb l’ajut del narrador, que ens explicarà de forma inestable i dubtosa quines són les seues trobades amb aquest estrany i genial personatge que fins i tot sembla això, només un personatge de les cabòries imaginatives d’un escriptor que especula amb el temps. Per descomptat, quin siga l’estatus ontològic del tal Gaustín no ens resulta en absolut problemàtic, a menys que no puguem llegir fora del més estricte dels realismes.
El model de negoci té èxit i les clíniques comencen a reproduir-se fins que, de sobte, ocorre el que podria esperar-se d’un continent amb els problemes que arrossega la cultura europea: els europeus amb salut també volen viure en el passat. Si als malalts d’alzheimer els prova, també pot provar-nos a nosaltres, que vam ser joves algunes dècades enrere, quan l’alcohol feia el seu efecte sense els espasmes de la cremor.
El psiquiatra Gaustín comença la construcció d’aquests cronorefugis, plantes senceres destinades a reconstruir dècades ja passades, els anys cinquanta, els seixanta, els setanta, etc.
Gospodínov sembla haver dominat ací el tempo de la seua novel·la. Breus històries que tenen la desmemòria com a protagonista ens fan plantar les orelles amb el gest de l’admiració, com aquella del ciutadà búlgar ja sense records que recorre al ciutadà que l’espiava en els temps del comunisme per a recuperar el que puga de la seua pròpia història oblidada. Un bar sòrdid és l’escenari d’aquestes trobades entre el ciutadà i l’antic espia, tots dos ara éssers fora del món. L’espia té la vida de l’altre a la mà i pot narrar-li el que vulga. Així s’assabenta de com tractava la seua amant. “Quin saqueig que és la vida (i també el temps), oi? –diu el narrador– Quins bandits… Pitjor que els pitjors assaltadors de camins que ataquen les caravanes modestes”. O com la de la senyora que no vol entrar a la dutxa i, finalment, despertat un bri de la memòria, resulta ser una xiqueta supervivent d’Auschwitz. Aquestes breus històries són el contrapunt real de l’especulació amb el temps que recorre les converses entre el narrador i Gaustín.
Quan tot sembla sota control en la novel·la, aleshores Gospodínov dinamita la tranquil·litat proposant un salt en el buit. I si països sencers volgueren eixir-se’n del seu temps i provar l’èxit de la teràpia com a solució col·lectiva a la desesperança? El relat entra ací en una nova dimensió que és alhora política i existencial. Cada país se les ha de veure amb el seu passat i, tots junts, amb què significa Europa i quines són les nostres relacions amb la memòria.
El model de negoci té èxit i les clíniques comencen a reproduir-se fins que, de sobte, ocorre el que podria esperar-se d’un continent amb els problemes que arrossega la cultura europea: els europeus amb salut també volen viure en el passat.
L’humor apareix amagat al tombar de qualsevol pàgina i això fa que el pes centreeuropeu resulte més lleuger. “Com que l’Europa del futur ja no era possible, triaríem l’Europa del passat. En realitat és ben fàcil: quan no tens futur, votes pel passat”. Potser és el que veritablement ens està passant a Europa amb la tornada dels monstres ultraconservadors ací i enllà. La novel·la es recaragola sobre si mateixa, abandona una mica el psiquiatra i es queda amb les conseqüències de la seua idea. És el moment de les reconstruccions històriques que tant d’èxit tenen darrerament. Mireu si no la inversió milionària en el parc temàtic del passat anomenat Puy du Fou, a Toledo.
Com qui perd la memòria, també el narrador comença a vacil·lar i ací les reflexions sobre el temps es tornen més agudes i incisives. Em venen al cap els jocs amb el monstre del temps amb què Manuel Baixauli desafia a Cronos en la seua escriptura. La paraula entesa com una forma d’art i de resistència amb la mirada posada en el futur per evitar que el passat ho arrabasse tot. “Com menys memòria, més passat” diu Gospodínov en un aforisme inquietant a les darreres pàgines del llibre. La memòria cal com a ancoratge per a tibar la corda, però la corda ha de projectar-se cap endavant. Aquesta excepcional novel·la ens ajuda una mica a deslligar el garbuix del temps on hem ficat els peus.
