Quatre novel·les publicades per separat entre 1957 i 1960, però que constitueixen una unitat evident: Justine, Balthazar, Mountolive i Clea. Totes estan protagonitzades pels mateixos personatges i giren al voltant aproximadament dels mateixos fets.
L’escriptor Lawrence Durrell (1912-1990) va nàixer a l’Índia en el si d’una família britànica i, tot i que va estudiar a Anglaterra, mai s’hi va sentir a gust. Si repassem la seua biografia, hi trobarem un atles ben divers: Grècia –més concretament l’illa de Corfú, on va fer una estada amb la seua família que va ser narrada de manera cèlebre pel seu germà Gerald–, París, Sèrbia, Xipre, Provença… L’estada a Alexandria durant la Segona Guerra Mundial li va inspirar l’obra per la qual és universalment conegut i que eclipsa la resta de la seua producció.
El quartet d’Alexandria és un conjunt de quatre novel·les publicades per separat entre 1957 i 1960, però que constitueixen una unitat evident: Justine, Balthazar, Mountolive i Clea. Totes estan protagonitzades pels mateixos personatges i giren al voltant aproximadament dels mateixos fets, però amb elements nous que en canvien la percepció.
Les tres primeres se situen en el mateix període de temps, a finals dels anys trenta; la quarta, per contra, ens mostra l’evolució dels personatges uns anys després, durant la Segona Guerra Mundial. En el prefaci, Durrell afirmava que el conjunt estava pensat “com un desafiament a la progressió formal de la novel·la convencional: la novel·la saturada de temps de l’època”. És a dir, que defugia l’ordenació temporal habitual; només la quarta part introdueix el factor temps.
Canvia la perspectiva en les diverses novel·les, però no ho fa amb el conegut procediment contemporani de recórrer a punts de vista de diferents narradors: el narrador és el mateix en tres de les quatre novel·les.
Durrell canvia la perspectiva en les diverses novel·les, però no ho fa amb el conegut procediment contemporani de recórrer a punts de vista de diferents narradors: el narrador és el mateix en tres de les quatre novel·les –excepte en Mountolive, en la qual s’opta per una narrador extern tradicional. Més aviat el que fa l’autor és tornar als mateixos fets per a afegir elements nous que obliguen a reformular allò que coneixíem. Com fa dir a Balthazar, un dels personatges: “Tot s’explicarà, per dir-ho així, en capes. […] O bé, potser, com algun palimpsest medieval, on diferents tipus de veritats es dipositen l’una sobre l’altra per tal d’anul·lar-se o, potser, complementar-se entre elles.”
Així, a partir dels fets bàsics exposats a Justine, la primera novel·la, la segona parteix del comentari que el personatge de Balthazar li fa sobre el manuscrit de la primera, que fa reinterpretar i ampliar els fets; Mountolive, la tercera, aporta una visió externa relacionada amb el context polític, que encara enriqueix i rectifica molts dels fets narrats; per últim, Clea introdueix el pas del temps com un factor nou.
La voluntat explícita de Durrell de prescindir del temps com a eix vertebrador de la narració. Aquest cert fragmentarisme no arriba al joc experimental d’un Joyce, ja que a nivell tècnic és més convencional.
La trama, en El quartet d’Alexandria, no és el més important: l’interés es troba més en el com que en el què. Bàsicament, el narrador de Justine —que no sabrem que s’anomena Darley fins uns centenars de pàgines més endavant— ens presenta un personatge, Justine Hosnani, una sensual i enigmàtica jueva casada amb Nessim, un dels homes més rics i influents d’Alexandria, de la qual el mateix narrador esdevé l’amant.
Al voltant d’aquest nucli inicial —que serà ampliat i reinterpretat en les novel·les posteriors— se’ns mostren diversos fets i personatges que no són presentats en ordre cronològic sinó de manera desordenada i fragmentària, anant endavant i endarrere, i sense especificacions temporals concretes que permeten situar el lector. El mateix narrador afirma: “Sobretot, el que haig de fer és anotar experiències, no pas en l’ordre en què van tenir lloc —perquè això és història—, sinó en l’ordre en què van esdevenir significatives per a mi.”
Això lliga amb la voluntat explícita de Durrell de prescindir del temps com a eix vertebrador de la narració. Aquest cert fragmentarisme no arriba al joc experimental d’un Joyce, ja que a nivell tècnic és més convencional i menys trencador. D’altra banda, el tempo narratiu és lent i poètic, ja que importen més les sensacions que els fets, i en moltes ocasions sembla que no hi ha acció; en aquest sentit, recorda Proust. Cal dir, tanmateix, que això és molt més visible en la primera novel·la, i que fins i tot la tercera, Mountolive, adopta una narrativa molt més tradicional.
Planteja: si té sentit intentar conéixer la veritat. Al capdavall, si cada nou enfocament ens canvia la visió sobre uns mateixos fets, no vol dir això que no hi ha una certesa absoluta de res?
És evident, com el mateix títol de la tetralogia anticipa, que la ciutat d’Alexandria hi té un paper principal, pràcticament és una protagonista tant o més important que alguns dels personatges. La descripció d’ambients és una de les bases més poderoses de l’obra, i se’ns transmeten de manera vívida i eficaç la sensorialitat i sensualitat de la ciutat, la seua bigarrada diversitat. Algunes de les pàgines més reeixides es troben en escenes col·lectives que mostren la rica, oriental, acolorida realitat alexandrina: el carnaval a Balthazar, el vetlatori final de Mountolive, la processó a Clea, les escenes situades en barris populars de la ciutat en diversos moments.
Només per elles, ja paga la pena llegir el Quartet i deixar-nos portar pel personal estil de Durrell: treballat, ric, farcit de metàfores brillants, d’aforismes lúcids, sensual com la mateixa Alexandria. Aquesta sensualitat a què ens referim no només impregna l’estil i l’ambientació, sinó també la trama. El sexe hi apareix com una força complexa que domina els personatges, i apareix en totes les seues variants, sense ser explícit pel que fa a escenes eròtiques però sí molt present. No debades Durrell era amic personal de Henry Miller.
El quartet d’Alexandria és certament una obra prolixa, difícil, que exigeix un lector atent i pacient, però també majestuosa i imponent, i que ens ofereix més elements a analitzar com més ens hi endinsem. Un d’ells és un dels temes que planteja: si té sentit intentar conéixer la veritat. Al capdavall, si cada nou enfocament ens canvia la visió sobre uns mateixos fets, no vol dir això que no hi ha una certesa absoluta de res? Com afirma en un passatge: “La veritat és la cosa que, amb el pas del temps, es contradiu més.”
