Tant pel que fa al to íntim i proper aconseguit amb l’experiència autobiogràfica com a base de la ficció que es construeix, com pel plantejament de temes amb els quals el lector pot mirar-se i interrogar-se pel que fa al seu posicionament.
Les possibilitats del còmic per a tractar temes anomenats, a grans trets, socials, no són cap novetat en la història del novè art, com tampoc no suposa cap innovació epistemològica destacar la seua potència per a connectar amb lectors de diferents procedències i interessos, en la seua aproximació a temàtiques de caire complex per promoure la seua reflexió i implicació en les vivències dels personatges.
En el cas del còmic contemporani potser l’eclosió d’aquesta tendència cap al gran públic vinga de la mà de la publicació d’una tríada emblemàtica d’obres a principis del segle XXI: Arrugues, de Paco Roca, Una posibilidad entre mil de Cristina Durán i Miguel Àngel Giner i María i jo de Miguel Àngel Gallardo.
Malgrat tractar-se d’obres ben diferents pel que fa al to, estil, temàtiques i personatges, totes tres coincideixen en una mirada propera, personal i íntima cap a la diversitat en les seues diferents formes, des d’un personatge amb paràlisi cerebral, trastorn de l’espectre autista o la irrupció de l’Alzheimer en la tercera edat i la soledat de la vida en les residències. Si ben bé ja hi havia antecedents pel que fa l’acostament a la malaltia des de l’òptica de les seues conseqüències en l’entorn familiar, com ara Epiléptico. La ascensión del gran mal de David B, també és cert que totes comparteixen una nova manera de narrar les vivències personals en el marc de les vinyetes que transcendeix la biografia i amb la qual lectors de tota mena poden identificar-se i reconèixer esdeveniments i situacions properes.
Amb la visita anual, pròpia d’un pelegrinatge, a la casa que havia albergat el nucli familiar feia anys com a detonant d’un viatge cap als records que motiva diferents flashbacks i una metàfora que presideix des del títol de l’obra.
D’aquesta herència beu directament El petit astronauta, tant pel que fa al to íntim i proper aconseguit amb l’experiència autobiogràfica com a base de la ficció que es construeix, com pel plantejament de temes amb els quals el lector pot mirar-se i interrogar-se pel que fa al seu posicionament, quasi com una sort d’espill. Des de la infantessa i la percepció dels adults i les seues preocupacions, com ara l’evolució cap a la maduresa, amb les pertinents diferències i contextos, que tothom –o quasi– experimenta, a l’escola amb mestres i companys amb els quals es viuran moltes d’aquestes situacions crucials per la configuració del caràcter. Però també, les formes d’enfrontar-se a un diagnòstic inesperat en el si d’una família i el seu entorn, a l’ambient hospitalari i els seus escenaris i actors, metges, infermeres, teràpies i interpretacions, els entrebancs amb l’administració i la conciliació de la vida personal i laboral i sobretot, potser, les diferents percepcions socials cap a la diversitat.
Amb la visita anual, pròpia d’un pelegrinatge, a la casa que havia albergat el nucli familiar feia anys com a detonant d’un viatge cap als records que motiva diferents flashbacks i una metàfora que presideix des del títol de l’obra, Jean-Paul Eid dibuixa com la diversitat funcional és percebuda en diferents entorns com un problema que complica l’existència dels implicats o que fins i tot, provoca la llàstima i commiseració d’aquells que han de contemplar-la.
Un cant a l’esperança i la construcció d’un món més enllà de nombrosos estereotips encara vigents cap a la diferència des d’una història amb la qual resulta difícil no identificar-se.
Sense cap recreació o caracterització maniquea com a antagonistes d’aquests personatges, Eid obri la finestra a l’esperança des de la comprensió de la diversitat funcional com una opció d’enriquiment, reflectida des de l’amistat lliurement triada entre persones i l’amor incondicional que una família pot oferir als seus integrants. Un cant a l’esperança i la construcció d’un món més enllà de nombrosos estereotips encara vigents cap a la diferència des d’una història amb la qual resulta difícil no identificar-se.
Aparentment, el treball d’Eid s’allunya molt de les seues obres anteriors, on l’experimentació amb el mitjà que marcaven Les aventures de Jérôme Bigras o la ciència-ficció de títols com ara Memòria semblen aliens al relat íntim que esbossa ací. No obstant això, l’autor canadenc encaixa els elements d’aquesta història seguint l’experiència narrativa recollida en aquest camí marcat prèviament de reflexió sobre les ficcions: el petit Tom és l’astronauta en una vida imaginada que homenatja el famós disc de Bowie.
Que l’aspiració a un món millor i la realitat quotidiana troben un punt des d’on agafar impuls i retroalimentar-se des de la memòria recuperada de la jove Juliette, des d’un record evocador que és també declaració del compromís que necessita aquesta societat cap a la diversitat.
La ficció es converteix així en un espai de seguretat per a una família la realitat de la qual ha d’enfrontar-se a tot el seu entorn i contempla les reticències de les diferents comunitats que coexisteixen en les societats cap a les persones diferents. La diversitat troba en l’aventura espacial un lloc per a la metàfora que mira al futur amb emoció, que entén la dificultat com un repte col·lectiu del qual formen part no sols les persones que mostren amor al menut, sinó tot el col·lectiu de professionals que fan possible que el viatge d’aquesta nau espacial de Tom siga una realitat amb forma de caminador.
El dibuixant aconsegueix amb aquesta senzilla referència que l’aspiració a un món millor i la realitat quotidiana troben un punt des d’on agafar impuls i retroalimentar-se des de la memòria recuperada de la jove Juliette, des d’un record evocador que és també declaració del compromís que necessita aquesta societat cap a la diversitat en les seues diferents formes.
