Jesús Mollà es va donar a conéixer dins del món de la literatura amb l’obra Aiguablava (Premi de Narrativa Infantil Vila de Paterna), publicada per Tàndem edicions el 2006 amb coberta i il·lustracions de Lola Bosch. Es tracta d’una novel·la on el text es completa amb les imatges de les lletres capitulars; i tot plegat té la força de transportar-nos a una festa de la fantasia i acostar-nos a la plasticitat dels mons subjacents que pot amagar l’Albufera.
Els abusos i els maltractaments de gènere en l’àmbit familiar. Les peces de l’escaquer que ens mostra l’autor –víctima i victimari, familiars, amistats, professorat, veïnat…– es mouran entre les poques opcions que deixa el joc macabre.
A aquesta primera novel·la, va seguir El jove que va perdre el nom (Tàndem, 2009), una altra narració on el solatge reflexiu sobre temes com ara la identitat i la memòria permeten a l’autor evidenciar la seua atracció i passió per qüestions d’índole filosòfica, la qual cosa l’entronca amb la seua faceta de professor de filosofia, però sempre des d’una perspectiva lúdica, didàctica i, sobretot, sense perdre mai de vista l’interés literari i narratiu intrínsec a tota bona novel·la.
El 2013 ens va sorprendre amb Dues passes més enllà (Premi de Teatre Juvenil Germà Muntaner Vila de Paterna, Tàndem), ara estem al davant d’un text teatral d’alt voltatge dramàtic i amb una bona càrrega de contingut ètic per explorar i debatre entre els lectors joves matèries com són l’honestedat, la integritat, la solidaritat o la utopia.
A Bromera, el 2017 publicava El tresor de Karim, una narració etiquetada com a novel·la juvenil –i no dic jo que no ho siga– però que, en cap moment, no dona res mastegat als joves ni tampoc descura l’ambició literària, i per això és capaç d’enfrontar-se a la història, la fantasia i la metaliteratura i crear un relat apassionant.
Aquesta breu relació de la seua obra es completa amb altres textos on l’interés i l’objectiu literaris passen a un segon terme i el filosòfic i el didàctic al primer, com per exemple Els animals dels filòsofs (Bromera, 2023).
Mostrar-nos, de manera eficaç, el que sol passar darrere de moltes habitacions amb pestell –o amb el pestell rebentat– i alhora estalviar-nos algunes possibles escenes morboses i gratuïtes, fent bona la idea que el poder de la lleu pinzellada i del suggeriment sempre és major.
Ara amb Helena (Premi Carme Miquel de Narrativa Juvenil, Bromera, 2024), Mollà es planteja una nova fita. Ens proposa un nou repte, millor dit, perquè involucrar en allò que llegim i implicar-nos-hi com a lectors és una constant en l’obra de l’autor. Els seus textos ens increpen, ens interroguen constantment com qui ens pregunta “i tu, què faries?, com hi reaccionaries?”, com aquell professor que llança preguntes a l’aire simplement perquè pensem les respostes possibles i també les impossibles, perquè recerquem els límits.
L’aposta és agosarada i valenta, ja que al davant ens posa una problemàtica crua de pair com són els abusos i els maltractaments de gènere en l’àmbit familiar. Les peces de l’escaquer que ens mostra l’autor –víctima i victimari, familiars, amistats, professorat, veïnat…– es mouran entre les poques opcions que deixa el joc macabre. En un pol hi ha la cançoneta de la paciència i la resignació, amagada darrere l’argument amenaçant “els draps bruts es renten a casa”, i en l’altre extrem hi ha la denúncia, sense obviar les més que possibles conseqüències legals i familiars que se’n poden derivar; i sempre queda l’opció còmoda de mirar cap a un altre cantó. El dilema està traçat i cadascú, segons el rol que li ha tocat jugar –familiar, amistat, professorat… –, haurà de moure peça, “i tu, què faries?, com hi reaccionaries?”.
La bastida argumental d’Helena descansa sobre l’esquema clàssic de plantejament, nus i desenllaç, sense massa alteracions temporals, que més o menys ve a coincidir amb les tres parts de la novel·la –“Draps bruts”, “A la fi del món” i “En l’ull de l’huracà”. Aquest esquema narratiu funciona a la perfecció perquè entrem a la història com qui entra a un episodi de la vida, d’una manera natural i cronològica, sense més subterfugis literaris que els estrictament necessaris, que ajuden l’autor a mostrar-nos, de manera eficaç, el que sol passar darrere de moltes habitacions amb pestell –o amb el pestell rebentat– i alhora estalviar-nos algunes possibles escenes morboses i gratuïtes, fent bona la idea que el poder de la lleu pinzellada i del suggeriment sempre és major i té més força que el de qualsevol explicitació.
El coneixement que té del món adolescent i de quins són els ressorts que mouen els seus interessos i quines són les pantalles on es projecten o s’amaguen les seues pors. De tot plegat, Jesús Mollà ha construït una novel·la sòlida i atractiva.
Acabada la lectura, resolta i ben resolta la trama, un gust agredolç, molt més agre que dolç, es passeja pel paladar. Ara se’ns dibuixa un personatge que sempre hi havia estat i no havíem vist, és un personatge doble, sense nom, sense rostre: el silenci i el mutisme que s’estén com una ombra per l’univers fosc que queda tancat darrere les portes amb pestell.
Un últim apunt sobre Helena fa referència a una altra constant en l’obra de Jesús Mollà que, amb tota seguretat, guarda relació amb la seua dedicació a la docència en les edats d’ESO i Batxillerat, i és el coneixement que té del món adolescent i de quins són els ressorts que mouen els seus interessos i quines són les pantalles on es projecten o s’amaguen les seues pors. De tot plegat, Jesús Mollà ha construït una novel·la sòlida i atractiva i que, de ben segur, pot servir per encetar algunes reflexions en veu alta entre el potencial lector model.
