Els Luynes i els Murat, Laure es va trobar que aquests cognoms hi apareixien citats tal qual, a la novel·la. Però és que era fins i tot pitjor: els membres de la seua família es comportaven com personatges de Proust.
Hauré de confessar, d’entrada, que forme part de la immensa minoria que hem llegit sencers els set volums d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. No ho dic amb orgull –bé: un poc sí– sinó com una simple constatació. Al capdavall la gran majoria que intenta el vuit mil proustià no sol passar del campament base.
La mateixa editorial Gallimard constata, als seus arxius, que fins al 1980 havia venut 1.263.000 exemplars del primer volum de la Recerca –Pel cantó de Swann–, però en canvi cap dels altres volums –excepte A l’ombra de les noies en flor, que en va vendre 837.000– no supera la xifra de 600.000 exemplars comercialitzats. Unes xifres semblants estan consignades entre 1980 i 2021 –podem comparar-ho amb els més de set milions despatxats només en butxaca per L’estranger, de Camus.
És obvi, doncs, que molta gent comença amb el primer volum i ja no continua. “La vida és massa curta. Proust és massa llarg”, va concloure Anatole France. Però replica Laure Murat, l’autora que abordaré ara mateix: “La novel·la té tres mil pàgines, és a dir, cent trenta hores de lectura en dos mesos, segons han calculat els experts. Impensable… de debò?”.
No volia viure la seua condició sexual com un personatge de la Recerca, entreobrint i tancant la porta del seu armari. Ella volia sentir-s’hi en llibertat, així doncs va haver de trencar amb la seua família. Va ser dolorós, però imprescindible.
Òbviament no és un problema de temps. Proust sempre ha semblat un autor difícil. Aquelles frases inacabables en períodes infinits… I, tanmateix, als qui ens agrada ens agrada molt. Això és un fet.
No sé si a Laure Murat li va agradar molt o poc la Recerca quan la va llegir completa per primera vegada, als vint anys –sí que ho sé: la va fascinar. És clar que per a ella aquell món proustià suposava un problema: era el seu món. Descendent d’una rància família aristocràtica, els Luynes i els Murat, Laure es va trobar que aquests cognoms hi apareixien citats tal qual, a la novel·la. Però és que era fins i tot pitjor: els membres de la seua família es comportaven com personatges de Proust. Realitat i ficció es barrejaven fins a un nivell insuportable. I ella era l’hereva de tot això.
Quan els pares, a casa, parlaven dels personatges de la Recerca com si foren de la família –quin suprem luxe literari!–, oblidaven potser que l’aristocràcia del seu temps va menysprear Proust.
Però Laure Murat tenia un problema: era lesbiana. Va tardar molt a revelar-ho als seus pares, Tanmateix quan ho va fer va patir un cruel rebuig. I la cosa no deixa de tindre la seua ironia, perquè si alguna cosa és la Recerca, en l’aspecte sexual, és un pervers joc d’espills al voltant de les pulsions homoeròtiques del seu autor. Fins i tot Albertine, un dels personatges principals de la novel·la, estava inspirada, en realitat, en un home…
És evident que Laure Murat no volia viure la seua condició sexual com un personatge de la Recerca, entreobrint i tancant la porta del seu armari. Ella volia sentir-s’hi en llibertat, així doncs va haver de trencar amb la seua família. Va ser dolorós, però imprescindible. Aquest llibre, d’alguna manera, suposa la seua reconciliació amb la nissaga, unes simbòliques paus genealògiques. I, també, l’exorcització d’un passat massa densificat d’Història i de referents.
Murat ja se sent lliure. I ara pot vindicar la Recerca com l’obra universal que invoca “el plaer més gran”. Perquè d’això va la lectura –i la lectura específicament de Proust–: purament i exclusivament del plaer.
Quan els pares, a casa, parlaven dels personatges de la Recerca com si foren de la família –quin suprem luxe literari!–, oblidaven potser que l’aristocràcia del seu temps va menysprear Proust quan el va poder llegir. Aquest, al seu torn, no es va estar de retraure la vulgaritat dels nobles francesos, la vella estirp fora del seu temps, que hauria d’haver estat definitivament aniquilada amb la Revolució però gallejava amb gallardia com si encara pintara alguna cosa al món.
Ara que són tots morts –Proust, els pares, els últims nobles autèntics… –, Laure Murat ja se sent lliure. I ara pot vindicar la Recerca com l’obra universal que invoca “el plaer més gran”. Perquè d’això va la lectura –i la lectura específicament de Proust–: purament i exclusivament del plaer.
