Sempre m’ha dolgut que l’hagin encasellat com a autor de llibres d’aventures o de ciència-ficció i, encara pitjor, de llibres per a joves. És molt més que això, i aquesta novel·la, ben probablement de les més desconegudes, n’és una demostració.
Fa ja un temps vaig rebre un WhatsApp d’una amiga estimadíssima, Mara Alberola, que em va deixar una mica parat: preocupat. M’hi demanava cinc llibres que, segons el meu parer, havia de llegir abans de morir. Reconec que això de fer una llista de llibres personalment imprescindibles és d’aquelles coses que sempre m’havien passat pel cap, però mai no m’havia trobat davant la necessitat de fer-ne una realment. Dels altres quatre, potser us en parlaré en un altre moment, però el primer que em va venir a la ment va ser El Chancellor, de Jules Verne.
L’únic exemplar que en tenia fins ara era, de fet, dels primers llibres que van entrar a la meva biblioteca. És una traducció a l’espanyol de Felipe Cabañas Ventura, publicada per l’editorial Ramón Sopena. El vaig comprar a la Fira d’Agost de Xàtiva, als anys setanta del segle passat, en una de les parades de llibres de segona mà habituals aquella època —fa anys que no me n’he trobades quan hi he tornat. De ben segur, hi vaig anar acompanyat de la meva germana, Rosalia, i el seu futur marit, Javier, grandíssim lector i tot un referent per a mi.
S’embarca el 27 de setembre de 1869 al veler Chancellor —“un admirable vaixell de nou-centes tones d’arqueig”, bastit només dos anys abans i carregat de bales de cotó— per fer la travessia des de Charleston, a Carolina del Sud, fins a Liverpool.
Diuen els bons lectors que la millor manera de llegir és rellegir. Potser jo no soc un bon lector perquè no hi estic del tot d’acord. Més enllà dels rellegits per motius de recerca, crec que mai no he rellegit cap llibre. Us en donaria dues raons. La primera és que la vida és massa curta per als llibres que hi ha per llegir i jo soc un lector molt lent. La segona, molt més important per a mi, és que sempre m’ha fet por contradir les bones sensacions que una lectura prèvia m’hagi pogut deixar.
És el que em passava amb aquesta novel·la de Jules Verne. Quan la vaig recomanar a Mara, vaig tenir la curiositat de cercar si n’hi havia traducció al català i no en vaig trobar cap. Li vaig dir, per tant, que l’hauria de llegir en espanyol, com havia fet jo, o en l’original francès. Per això va ser altament gratificant trobar-me que Lleonard Muntaner, havia decidit publicar-la amb el títol, més descriptiu que l’original, d’El naufragi del Chancellor.
Reconec, però, pel que he comentat una mica més amunt, que vaig acarar aquesta lectura amb un gran respecte: per res del món no volia soterrar sota els ulls crítics del lector adult aquelles bones sensacions que el lector infantil va trobar en aquest llibre. En tenia un record una mica confús de la trama, però molt clar respecte als sentiments que va despertar en mi. Això és el que no volia perdre. Tanmateix, em va guanyar la curiositat i crec que Mara mereixia que li pogués confirmar que la tria no havia estat errònia.
Les descripcions són sempre magnífiques, les referències científiques al llarg de tota l’obra tampoc no hi falten, com era del tot esperable, però el que més interessant resulta és, sens dubte, el tractament psicològic d’uns personatges.
I una vegada llegida —rellegida— la novel·la, tinc el plaer de dir-vos, amb tota tranquil·litat, que tant Mara com tots vosaltres no us podeu perdre una lectura com aquesta. No caldrà que us parli de Jules Verne. I no ho faré, més enllà d’afirmar que sempre m’ha dolgut que l’hagin encasellat com a autor de llibres d’aventures o de ciència-ficció i, encara pitjor, de llibres per a joves. És molt més que això, i aquesta novel·la, ben probablement de les més desconegudes, n’és una demostració. En una època en què els vaixells de vapor ja travessen l’Atlàntic, J. R. Kazallon, un londinenc que, gràcies al seu diari, ens fa de narrador, s’embarca el 27 de setembre de 1869 al veler Chancellor —“un admirable vaixell de nou-centes tones d’arqueig”, bastit només dos anys abans i carregat de bales de cotó— per fer la travessia des de Charleston, a Carolina del Sud, fins a Liverpool.
Per una sèrie de motius que no venen a tomb —tampoc no us en voldria fer un espòiler absolut—, el vaixell naufraga i els supervivents acaben en un rai al mig de l’Atlàntic, a mercè de les tempestes, amb una calor com més va més insuportable a mesura que s’acosten al tròpic, i, com el lector s’imagina tot d’una, abocats a patir una fam i una set i unes penúries que els portaran fins als extrems més indescriptibles, fins i tot salvatges:
“Que se’m perdonin aquests detalls! No haig d’amagar res del que han patit els nàufrags del Chancellor. Aquest relat permetrà fer-se una idea de les misèries morals i físiques que els éssers humans són capaços de suportar. Aquest ha de ser l’ensenyament d’aquest diari. Ho diré tot i, malauradament, pressento que encara no hem arribat al súmmum de les misèries.”
Reprodueix els gravats d’Édouard Riou que apareixien en l’edició original francesa de 1875 i es completa amb un epíleg del traductor, Joan-Lluís Lluís, que insisteix en la profunda reflexió moral que ens hauria de fer fer la lectura d’aquest magnífic llibre.
Certament, ni Kazallon ni Verne no amaguen res. Les descripcions són sempre magnífiques, les referències científiques al llarg de tota l’obra tampoc no hi falten, com era del tot esperable, però el que més interessant resulta és, sens dubte, el tractament psicològic d’uns personatges forçats a viure situacions pràcticament inhumanes.
L’acuradíssima edició de Lleonard Muntaner reprodueix els gravats d’Édouard Riou que apareixien en l’edició original francesa de 1875 i es completa amb un epíleg del traductor, Joan-Lluís Lluís, que insisteix en la profunda reflexió moral que ens hauria de fer fer la lectura d’aquest magnífic llibre de Verne. Només us diré que, en una de les típiques premonicions vernianes, la trama d’aquesta novel·la connecta perfectament amb una tragèdia aeronàutica que darrerament s’ha dut magistralment al cinema. I que Verne duu la seva trama molt més enllà. No us ho perdeu.
