Josep Lozano, no cal presentació: traductor, novel·lista, poeta i autor de relats curts, ha rebut nombrosos premis per la seua obra narrativa. A més, ha estat objecte d’una entrevista en aquesta mateixa revista.
El mut de la campana ens trasllada a la València del segle XVII, que descobrim a través de la mirada del frare Bernat Crestalbo. El protagonista reporta la seua biografia, que qualifica d’indigna, “per a la memòria dels temps que vindran”. D’una banda, té un objectiu moralitzant: la pesta que assota València el 1647 representa el càstig diví pels pecats comesos al llarg de la vida. D’altra banda, no deixa de ser una manera de descarregar la consciència, captatio benevolentiae inclosa.
La temptació de la carn, per tant, és el tema que recorre tot el llibre, i el sofriment moral consegüent del protagonista, que es deixarà finalment véncer per les impulsions del cos, en repetides ocasions, fins a arribar al penediment, la penitència.
Quin és el pecat capital que turmentarà el nostre frare durant bona part de la seua vida? Ens ho podríem imaginar, però el nostre frare ja s’encarrega de confessar-nos-ho des del principi, en parlar de son pare: “Era un home cald i humit de natura, és a dir: carn de faldeta, o, en paraules assuavides, de temperament amorós, talment com jo, que d’este gran defecte procedeixen els nostres mals.”
La temptació de la carn, per tant, és el tema que recorre tot el llibre, i el sofriment moral consegüent del protagonista, que es deixarà finalment véncer per les impulsions del cos, en repetides ocasions, fins a arribar al penediment, la penitència i la dramàtica decisió final, una miqueta truculenta, tot siga dit, però això només quan l’objecte del seu desig haurà desaparegut.
I no és que Bernat no anara ben avisat del que podia passar. Ja sa mare l’ha previngut des de ben petit: “Perquè l’àngel caigut mai no descansa, Bernat… i sempre vol temptar-nos. Contra ell només l’oració i la puresa ens podrà salvar… també el so de la campana, de totes les campanes, que ens avisen de l’obligació d’assistir als oficis religiosos i no caure a les aigües tarquimoses del pecat. Cal estar alerta! Compte! Compte, Bernat! Compte amb Satanàs!”
De fet, la mare, dona devotíssima, no exempta, però, d’ambició, perquè desitja que el fill entre en l’Església pel prestigi que això comporta, no només és el contrapunt del pare, faldiller i jugador —“la mare era el revers de la medalla d’aquell matrimoni; va ser una dona de bé, de sòlida pietat i gran exemple; devota de la Mare de Déu del roser, de comunió de diumenge i festa feriada, i missa diària”— també representa el pol oposat a Constança, l’Eva carnal, la dona de la qual s’enamora Bernat.
Element constant al llarg del llibre és la presència del boig, o la boja, les paraules dels quals són com una mirada desafiant al món: sense filtres, brutal i, de vegades, tan divertida com desconcertant. Dotats d’un esperit profètic, són capaços de veure més enllà de les aparences.
Bernat, que confessa, després de tenir un tempteig amb una minyona, que “l’olor de dona jove, forta, em feia perdre el domini sobre els meus actes”, coneixerà Constança durant la representació d’una comèdia de Tirso de Molina, Don Gil de las Calzas Verdes, on ella actua de protagonista, vestida d’home, tal com exigeix l’obra, i sembla que aquelles peces masculines, en paraules de Bernat, “li donaven un atractiu singular, prohibit”.
El seu prior precisament l’ha convidat a anar a veure l’obra perquè vol “que vaja relacionant-se amb les autoritats i la jerarquia”, i front als escrúpols de Bernat, que ha sentit dir que les cases de comèdies les freqüenten les dones públiques, el tranquil·litza i s’autojustifica el prior afirmant que la història és edificant, honesta, moral i exemplar:
“Les comèdies, o els drames, són en moltes ocasions, si l’autor és hàbil i coneix el seu deure i ofici, escoles d’honor, no ho oblideu, frare Bernat, i de molt de profit en l’ensenyament moral del poble”. En canvi, i vegeu ací la hipocresia, afegeix que “veurem la comèdia mig emboscats en l’aposento, darrere de les reixes de la gelosia”.
L’altre element constant al llarg del llibre és la presència del boig, o la boja, les paraules dels quals són com una mirada desafiant al món: sense filtres, brutal i, de vegades, tan divertida com desconcertant. Dotats d’un esperit profètic, són capaços de veure més enllà de les aparences, i a més parlen sovint a través de proverbis, dites, frases fetes, refranys, com si estigueren posseïts per la musa de la poesia, i només foren el canal pel qual es manifesta una força exterior.
Un fresc històric i detallat de l’escenari en què s’emmarca l’acció. Ben documentada, ens permet d’experimentar de primera mà la relació complexa entre la religió i la societat de l’època, mostrant com la fe influïa en la vida quotidiana, les creences i les pràctiques dels valencians.
Un dels bojos de la casa dels Orats, en veure el xiquet Bernat, li refila: “Verderol!!! Verderol!!! Verderol!!! Tros de col!!!” I més endavant: “Entre pèl i pèl s’amaga la glòria del cel, xiquet del dimoni”. I acaba profetitzant: “T’apegaràs a la dona com la ploma de l’ala del tord cellard a la pegunta de l’envisc!” No és estrany que, anys més tard, Bernat se’l trobe amb la llengua tallada, ja convertit en el Mut de la Campana.
D’altra banda, està la Monya, filla del campaner —sí, una altra vegada la campana— de Sant Andreu, que emmalalteix del cap en trobar el cos de son pare penjat de la corda de la campana grossa. La Monya és talment la portaveu de la consciència, de la mala consciència, i Bernat haurà de sentir les seues paraules lancinants i punyents al llarg de tota la novel·la.
L’obra ens ofereix un fresc històric i detallat de l’escenari en què s’emmarca l’acció. Ben documentada, ens permet d’experimentar de primera mà la relació complexa entre la religió i la societat de l’època, mostrant com la fe influïa en la vida quotidiana, les creences i les pràctiques dels valencians. Alhora som testimonis de com la pesta va assotar la ciutat i la desesperació que va causar, com també la manera en què la comunitat va intentar lluitar contra la calamitat.
I no cal dir que el fet que l’escenari és València, els seus carrers i els pobles del Regne de València, juntament amb tota la saviesa popular de l’època amb la qual ens delecta Lozano, aporta un interés especial al lector valencià.
El nostre frare ofereix un sermó a la ciutat de Llíria, per la festa de Sant Vicent Ferrer, i després dina a la Font de Sant Vicent, “allí on tot el món anava cada any en romeria per celebrar el miracle”. Com a habitant del Camp de Túria, llegir-ho m’ha tret un somriure d’orgull i, per què no?, de satisfacció.
