“Hi ha massa passat. Hi ha tant de passat que és inassumible, que es converteix en una patologia. Hi ha massa paraules, massa imatges”, escriu Francesc Serés. Tanmateix, què pot fer un escriptor sinó afegir-n’hi més?
L’aproximació de Serés al passat no és la d’un historiador sinó la d’un escriptor. No és la història, doncs, l’objectiu. És la memòria, fer literatura amb la memòria.
El passat és el tema principal d’El món interior. Una història europea, una història que recorda, si s’atén a la consideració de no-ficció, de relat quasi periodístic, el magnífic llibre La pell de la frontera. Ben mirat, cal relaxar-se amb què és real i què ficció amb l’autor d’uns Contes russos d’autoria completament inventada, dels quals, precisament, fa ironia.
De fet, l’aproximació de Serés al passat no és la d’un historiador sinó la d’un escriptor. No és la història, doncs, l’objectiu. És la memòria, fer literatura amb la memòria. I, en concret, amb la guerra, una constant de la humanitat. “Encara no ha passat una guerra que en comença una altra”. Els segles XX i XXI no se n’han escapat, precisament.
Les guerres irrompen en la vida de la gent corrent sense avisar, a peu canviat. De vegades, s’hi superposen, com a alguns republicans que feren front a Franco des del 1936 fins al 1939 i encara alliberaren París anys més tard. “Una de les coses que aprens quan la guerra ho trenca tot és que el món es multiplica per si mateix”. Capgira les biografies. I una altra és que “ho contamina tot, canvia la forma com es comparteixen els valors, fins i tot la seva essència”. La violència hi passa per damunt.
“Sempre he escrit sobre el que ha passat al meu costat, les històries me les dona la vida, i potser és per això que sempre he vist com una mancança no haver viscut més”.
La visió de Serés de les batalles no és èpica, doncs. Tracta de mostrar com esventra les vides i com podem esdevenir-ne víctimes tothora i a tot arreu. Els ferits són els que li interessen. Com que l’autor de la Franja no ha viscut cap conflicte bèl·lic, dona veu, a píndoles, a personatges molt diferents que sí que n’han patit. Dones, sobretot.
Confessa que “sempre he escrit sobre el que ha passat al meu costat, les històries me les dona la vida, i potser és per això que sempre he vist com una mancança no haver viscut més”. Tanmateix, no sempre els qui han viscut al front o a la rereguarda escriuen bons llibres sobre la guerra. Joan Sales, un dels que sí que ho assolí a Incerta glòria, considerava que l’escriptor “ha de ser testimoni de la veritat”. Serés hi fa causa comuna: “el repte no és no oblidar, és no mentir”.
El món interior és un mosaic alçat a còpia de petites tessel·les de dolor, en aparença independents, que generen un efecte acumulatiu en el lector, una mena de densitat interior. La feixuguesa ressorgeix en més d’una pàgina. Fins i tot el llenguatge seria “un pes excessiu”. Les llengües també hi tenen protagonisme. Serés s’esforça per aprendre alemany i una ucraïnesa russòfona es nega a continuar escrivint en la llengua en què ho feu Nikolai Gógol. Els idiomes no només comuniquen. També són banderes.
Mentre escriu el llibre esclata la invasió d’Ucraïna per la Rússia de Putin. I Berlín s’ompli de refugiades. Serés ho descriu de manera descarnada, tot i que “de vegades resumir és ser injust amb el patiment”.
Anàlogament a com els àlbums de fotografies teixeixen la història d’El museu de la rendició incondicional, en El món interior són també els àlbums, així com els diaris i les cartes, els documents amb què es traça la reconstrucció de la memòria. El narrador, més endavant descobrirem que és el mateix Serés, se sent atret per aquests objectes en relació amb la Segona Guerra Mundial. Sovint, no pot evitar comprar-ne, malgrat que no pot estirar massa fils dels antics propietaris.
A poc a poc anem descobrint-ne claus. Serés es troba d’estada a Berlín, “la ciutat que més ha patit i que més ha fet patir, i que encara no viu en pau”. De fet, fou la capital del Tercer Reich i també la ciutat dividida per quatre exèrcits ocupants i, més tard, entre la RFA i la RDA. L’urbs del mur. I, segons Serés, obsedit amb Prússia, “no hi ha millor resum d’Alemanya i d’Europa que Berlín”, l’única gran capital europea “que evoluciona encara”. Siga com siga, la ciutat travessada per l’Spree ha seduït tota mena d’artistes, potser com París ho feu abans.
Mentre escriu el llibre esclata la invasió d’Ucraïna per la Rússia de Putin. I Berlín s’ompli de refugiades. Serés ho descriu de manera descarnada, tot i que “de vegades resumir és ser injust amb el patiment”. Per exemple, un refugiat en edat militar és blasmat en un alberg per no contribuir a defensar el país de l’agressió. No hi torna. Per vergonya? Per refugiar-se més enllà?
“L’herència cultural acaba transformant-nos”. La seua és la de Joan Sales, Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener. I també la de Ramón J. Sender i Francisco Carrasquer, i encara la de George Orwell i Ernest Hemingway.
La memòria sembla capritxosa, però no ho és tant. Per a un autor de Saidí, a tocar de Lleida a llevant i dels Monegres a ponent, era inevitable pensar en la Guerra Civil, que tan dura hi fou. No debades, de les més de 2.600 fosses a Espanya, l’Aragó en concentra 1.026.
En aquest territori, de fet, se n’ha generat una memòria massissa, com l’orografia. D’una banda, popular, d’estoïcisme, d’estar-hi a l’aguait. Potser la frase que ho condensa és “hauries d’haver passat una guerra”. I, d’una altra, literària. Serés afirma que “l’herència cultural acaba transformant-nos”. La seua és la de Joan Sales, Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener. I també la de Ramón J. Sender i Francisco Carrasquer, i encara la de George Orwell i Ernest Hemingway. Tots conegueren de primera mà l’Aragó màrtir.
El de Saidí es capfica, doncs, en les dificultats de l’ahir. “Encara hi ha massa coses que romanen dins de les pedres i dins de qui les habita”. Amb un resultat notable. Al capdavall, “si no estàs en pau amb el passat, com pots estar-ho amb el present”? Tampoc “no es pot recordar massa”, però. El món interior s’embeu, amb agudesa, d’aquestes contradiccions. Per fortuna, Serés continua escrivint llibres que corprenen.
