Un d’aquells joves prometedors que es va formar a Itàlia, una pàtria que aleshores es trobava a l’altre costat de la frontera de l’imperi austrohongarés al qual pertanyia, com és ben sabut, la ciutat de Trieste.
L’inici resulta tibant i estrany, una veu en primera persona voldria dir-nos algunes coses. El problema es copsa ben aviat, aquella veu voldria dir-nos coses que es contradiuen les unes amb les altres. “Voldria enganyar-vos”, diu, però a la fi de la primera pàgina les cartes estan damunt la taula, no el creuríem, afig. La veu ja traspua literatura.
Tenim aquesta primera persona que ens parla de la seua terra feréstega i voldria explicar-nos que és d’ací i també d’allà. A la fi ens adonarem que això és possible a pocs llocs, un d’ells la ciutat italiana de Trieste, lloc de procedència de l’autor, Scipio Slataper (1888-1915), una de les plomes més brillants de la literatura triestina de principis de segle XX, el que equival a dir de la literatura europea.
Potser és bo contextualitzar el llibre de 1912 i veure per què té tot el sentit celebrar la primera traducció entre nosaltres –gràcies, editorial Minúscula!
Scipio Slataper era un d’aquells joves prometedors que es va formar a Itàlia, una pàtria que aleshores es trobava a l’altre costat de la frontera de l’imperi austrohongarés al qual pertanyia, com és ben sabut, la ciutat de Trieste. El jove va fer les primeres passes literàries a les pàgines del diari La Voce de Florència i des d’allà va polemitzar amb la burgesia triestina i amb d’altres intel·lectuals irredemptistes més dretans –ell s’acostava al socialisme.
Una autobiografia lírica que connecta des del primer moment amb les llavors d’una terra que se’ns mostra com un lloc múltiple per a viure un present que ja va prenent el camí de la complexitat del segle XX.
Compartia afectes i preocupacions literàries i culturals amb tres amigues que també escrivien, una d’aquestes –podria dir-se que la seua parella–, Anna Pulitzer, es va suïcidar el 1910. Aleshores Slataper va pujar al carst, la impressionant zona càrstica que circumda la ciutat de Trieste i posa la ciutat en contacte amb l’interior eslau, i va restar aïllat conformant el dol i pensant aquest llibre que tenim a les mans i que va escriure durant alguns mesos de 1911. El llibre apareixeria per primera vegada a les pàgines de La Voce florentina.
Resulta un text de bellesa estremidora i de vàlua incalculable pel risc que l’autor assumeix i per la forma imperceptible d’anar eixamplant els gestos i camins de la literatura. Una autobiografia lírica que connecta des del primer moment amb les llavors d’una terra que se’ns mostra com un lloc múltiple per a viure un present que ja va prenent el camí de la complexitat del segle XX.
Arbres, rocalls, dreceres, bucs, experiències d’infància, amors iniciàtics, pors, impressions, admiracions, amb un ús lliure de les persones del verb que acosta la seua prosa poètica a la literatura que va a fer-se moltes dècades després.
Diu l’autor per a concloure la primera de les tres parts de la novel·la que “aquí, al carst, es decideix el demà del món”. Així conclou un recital d’excursions una mica melancòliques per les terres interiors en les quals descriu de manera màgica –i aquesta màgia és sense cap mena de dubte la que ens trasllada l’excel·lent traductora Anna Casassas– arbres, rocalls, dreceres, bucs, experiències d’infància, amors iniciàtics, pors, impressions, admiracions, amb un ús lliure de les persones del verb que acosta la seua prosa poètica a la literatura que es farà moltes dècades després.
Hem de tenir en compte que la literatura italiana de l’època està marcada per l’estètica crociana i per l’omnipresent figura arravatada de D’Annunzio, que captivava tants i tants joves. Slataper aposta per una via completament distinta des de la seua colpidora joventut –pensem que té vint-i-tres anys quan escriu El meu carst–, lluny de l’abrandament i l’exageració dannunziana, encetant una via molt més íntima i delicada, però, i això cal remarcar-ho, sense deixar de banda la influència de Nietzsche, fonamental també per a entendre des d’on escriu D’Annunzio.
Un dels encerts de la prosa lírica i arriscada de Slataper és el de poder compaginar la delicadesa emocional amb la intensitat pròpia d’algunes de les propostes del filòsof alemany mort només una dècada abans. Totes les pàgines dedicades a reflexionar, sentir i expressar el dolor per la mort de la jove Anna Pulitzer deixen sentir l’alé nietzscheà i un profund i colpidor intent d’entendre per quins solcs transcorren les nostres existències modernes, sempre amb un peu trepitjant la terra ferma i amb l’altre tentinejant en una plataforma en mar obert:
“Jo encara soc cast, però com la verge, que pobre del qui sigui als seus somnis […]. Encara soc pur físicament per por de malalties. O potser no. D’altra banda tant és”.
És a dir, que amb aquest narrador mai sabem ben bé, com ocorre amb la vida mateixa, com ocorre també a l’ànima de Trieste, quina és l’ànima que ens mira als ulls, quina és l’ànima que ens sotja.
Lluny de l’abrandament i l’exageració dannunziana, encetant una via molt més íntima i delicada, però, i això cal remarcar-ho, sense deixar de banda la influència de Nietzsche, fonamental també per a entendre des d’on escriu D’Annunzio.
Aquesta ànima contradictòria la trobem alhora en el jove gorizià Carlo Michelstaedter (1887-1910), un altre estudiant a Florència també mort per suïcidi el mateix any que Anna Pulitzer. “Jo no estic persuadit de res i soc contradictori”, diu Slataper potser en referència al concepte que ha treballat Michelstaedter en la seua tesi doctoral titulada La persuasione e la retorica. Slataper vol comprendre sense deixar de sentir, vol tornar a ser “fort i dur”, l’aire del carst ja li ha esborrat de la cara “el color d’habitació” i, dirigint-se a la parella desapareguda, la primera persona del singular passa a ser la del plural. “T’ho agraïm, germana, i estimem la teva mort igual com vam estimar la teva vida”.
A les belles i colpidores pàgines finals, Trieste torna a aparéixer com a metàfora d’alguna cosa més sublim i important, la ciutat és estimada per les seues contradiccions i per les térboles aigües emocionals que remou –gràcies a les quals, ben segur, ens ha regalat tota aquesta literatura. Les últimes paraules del text podríem també fer-les nostres, com a País, des de la primera persona del plural. Al cap i a la fi, qui no demana ser estimat?
