En la lectura de la novel·la El jo que no mor de Ferran Torrent, es percep un ambient cinematogràfic reminiscent de la pel·lícula Casablanca. L’aparició d’Ava Gardner a l’hotel Metropol de València, situat davant de la plaça de bous, contribueix a crear aquesta atmosfera. Gardner, cansada de Madrid i molesta amb Frank Sinatra, decideix establir-se al Metropol, regentat pel seu amic Manuel Estornell, sota el nom fals de Ketty i amb la façana d’una milionària.
“A Manuel Estornell li encantava Ava, i més encara Ketty, la milionària nord-americana. Era molt divertida i generosa. De totes les celebritats que havia conegut, era amb qui més simpatitzava, però en aquell moment, aquesta simpatia podia resultar problemàtica. Aviat tindria com a hoste l’enviat de Moscou, un amic que no veia feia anys i de qui sospitava que venia amb una missió delicada; a més, el periodista xafarder que cada dia s’instal·lava a la cafeteria, i ara Ava, la cirereta del pastís…”
La cafeteria del mític hotel Metropol, que Hemingway va freqüentar durant les seues estades a València. Durant la Guerra Civil Espanyola, l’hotel va ser seu del NKDV.
Sense dubte, però, malgrat la imatge de Casablanca, la perspectiva és completament valenciana. En lloc del Rick’s Café Americain, tenim la cafeteria del mític hotel Metropol, que Hemingway va freqüentar durant les seues estades a València. Durant la Guerra Civil Espanyola, l’hotel va ser seu del NKDV –el Comissariat del Poble per a Assumptes Interns–, precursor de la policia secreta soviètica coneguda com a KGB.
Així, la cafeteria del Metropol es converteix en el trampolí de totes les històries de la novel·la, on es creuen falsificadors, espies i periodistes. Personatges reals i imaginaris es fusionen en un joc d’aparences, amb gairebé tots presentant una doble identitat. Fins i tot, la telefonista nocturna del Metropol té la seua pròpia narrativa de doble vida, que podria omplir les pàgines d’una altra novel·la. Al final de la història, el lector entendrà el significat del títol, que es relaciona amb la reflexió sobre les identitats.
La cafeteria del Metropol es converteix en el trampolí de totes les històries de la novel·la, on es creuen falsificadors, espies i periodistes. Personatges reals i imaginaris es fusionen en un joc d’aparences, amb gairebé tots presentant una doble identitat.
Ferran Torrent es mostra molt còmode narrant històries del segle XX, el seu segle, ja que considera que té molt a oferir amb les dues guerres mundials, la guerra civil espanyola, el franquisme i la transició. Es tracta d’una novel·la de temàtica transversal. Malgrat que la novel·la podria classificar-se com del gènere d’espies o de lladres i serenos, així com d’altres temàtiques, la podem definir també com una novel·la històrica, ja que hi ha una clara voluntat de situar els esdeveniments en un moment concret de la nostra història, per a la qual cosa és evident que Torrent s’ha documentat.
Aquesta novel·la històrica està situada a la València del 1966, un període en què comença el desenvolupament industrial i el franquisme cedeix terreny als tecnòcrates. És un temps d’obertura econòmica, encara que tímida, que aporta certs graus de llibertat, principalment en l’estètica i els costums, però sempre amb vigilància per evitar canvis ideològics no desitjats pel règim. El turisme introdueix nous costums morals, alhora que es prepara el canvi polític que marcarà el final de la dictadura.
Com és habitual en les novel·les de Torrent, la ciutat és una protagonista important, destacant l’arquitectura de la València moderna del segle XX, que reflecteix el canvi social i polític amb tocs contemporanis. Hi apreciem un homenatge a l’arquitectura de l’època.
“El Regino, conegut posteriorment com el Mític Regino per la seua faena de falsificador d’art i documents oficials destinats a militants clandestins, pensava que, si un edifici poguera ser falsificat, sense dubte hauria imitat Goerlich.”
La novel·la presenta una estructura complexa amb una trama internacional que gira entorn del Mític Regino, implicant el Mossad, els serveis d’intel·ligència de la Unió Soviètica i del Regne Unit, així com generals de l’exèrcit subornats pels anglesos perquè Espanya no entre en la segona Guerra Mundial, policies de la Brigada Político Social, agents franquistes, comunistes… Aquesta història, però, es ramifica, tal com és habitual en Torrent, amb diverses històries que inclouen nous personatges i situacions que semblen desconnectades entre si però que, finalment, conflueixen.
La València del 1966, un període en què comença el desenvolupament industrial i el franquisme cedeix terreny als tecnòcrates. És un temps d’obertura econòmica, encara que tímida, que aporta certs graus de llibertat, principalment en l’estètica i els costums.
Així, veurem en acció una actriu que s’amaga, un general del Tercer Reich refugiat a Espanya, un agent del KGB que torna del fred, i dos agents del Mossad: un dedicat a recuperar obres d’art espoliades als jueus i l’altre especialitzat en la caça, captura i execució de fugitius nazis. I, evidentment, el mític Regino, que ocupa un paper central i controla tots els fils de la trama. Aquest Regino, ja conegut en novel·les anteriors, com ara en Memòries de mi mateix, es converteix en protagonista d’El jo que no mor, i sembla que formarà part d’una trilogia amb una nova obra que estarà ambientada el 1973.
La novel·la també reflexiona sobre la falsificació, la realitat i la identitat. Ningú no és el que aparenta, i d’una manera o altra, tots falsifiquen la seua identitat. A més, la història planteja un interessant debat moral que guia l’acció dels personatges. El falsificador i el seu grup no segueixen les lleis, sinó que tenen el seu propi codi moral, com és habitual en els personatges de Torrent.
Es guien pel que creuen just, perquè consideren que les lleis són franquistes i tenen els seus propis principis: no maten i no deixen mai ningú dels seus en el camp de batalla. Regino pacta amb tots els seus col·laboradors, i aquests pactes s’estableixen sobre una moral que se situa al marge del sistema franquista. També Torrent hi incorpora personatges entranyables dels altres llibres anteriors, com ara el Messié, el pare Rafel i l’advocat Bohórquez, que formen part de l’espai de confort del protagonista i viuen amb el seu propi codi ètic i les seues lleis: “A l’advocat Bohórquez l’esgarrifava el pensament de ser descobert com un col·laborador d’un capellà comunista i un falsificador d’art”.
Com a Memòries de mi mateix, Torrent juga amb l’alternança de diàlegs, d’escenes i situacions diverses. Ho fa de manera tan natural que el lector no perd el fil de les narracions paral·leles, sinó que hi troba més agilitat i, sobretot, més tensió i ritme. A més, els diàlegs s’integren perfectament en la narració, sense distintius que marquen la seua aparició com fan molts altres autors, la qual cosa Torrent fa amb una gran naturalitat.
