Fa gairebé un segle, Walter Benjamin afirmava que una vertadera activitat literària era impossible que es desenvolupés en aquells moments. Ho escrivia en 1926. Segons l’autor berlinès, Europa era una societat dominada per fets i no per conviccions, on els primers no fonamentaven les segones. En aquelles circumstàncies, assegurava, era impossible desenvolupar fructuosament la literatura. El comentari no feia referència a la creació, sinó a l’acceptació i la transcendència social de la literatura. La creació literària s’havia de limitar a fullets, cartells o articles si es volia atansar a la influència social, la qual li era impossible en el format pretensiós del llibre.
És un llibre que ve acompanyat d’uns àudios, on es declama el text i se senten alguns poemes musicats. En endinsar-s’hi, hom percep clarament una voluntat escènica.
Què diria el bo de Walter Benjamin dels nostres dies! Benjamin ens ofereix la millor diagnosi sobre l’èxit dels twitt: “sols aquest llenguatge ràpid i directe revela una eficiència operativa adequada al moment actual”.Aquestes reflexions em són inevitables davant el Jardí de meravelles d’Elies Monxolí, la seua darrera creació. Però també davant de l’anterior, Odissea. Són obres que semblen no estar destinades a ser acceptades i tenir la influència social que caldria esperar. Un contingut explícitament literari, reflexiu, poètic, la concepció unitària de l’obra, una música que exigeix atenció, o una qüestió tan bàsica com la llengua emprada, ho dificulten en aquesta societat banal i banalitzada.
Però, què és Jardí de meravelles? Aquesta és la primera pregunta. No és tan senzill dir què és un llibre que ve acompanyat d’uns àudios, on es declama el text i se senten alguns poemes musicats. En endinsar-s’hi, hom percep clarament una voluntat escènica, i no faig referència a la versió concert de l’obra, sinó d’un muntatge dramàtic. Aquest soliloqui reclama per ell mateix una versió dramatitzada. Llavors, l’edició que tenim al davant no seria altra cosa que l’edició del llibret i l’àudio d’una obra de teatre musical. Si estàvem davant d’una rara avis, des d’aquesta perspectiva ho és més encara, tenint en compte el context cultural del País Valencià, i per extensió de tots els territoris de parla catalana.
Al Jardí hi ha referències explícites i d’altres implícites. De totes, Dante és la més significativa, des del mateix nom, l’estructura de l’obra o nombrosos casos d’intertextualitat. Elies Monxolí, manifestament adopta l’estil del florentí per donar cos al seu conte, amb una narració arcaïtzant que dona personalitat pròpia a tota l’obra. És al final de Jardí de meravelles on més manifestament veiem la influència programàtica de la Divina Comedia. Podem anar un poc més lluny, i entreveure com resol el problema lingüístic que es planteja ―que no és poca cosa―, mitjançant el mestratge de Joan Francesc Mira amb la seua traducció al català de l’obra de Dante.
Adopta l’estil del florentí per donar cos al seu conte, amb una narració arcaïtzant que dona personalitat pròpia a tota l’obra. És al final de Jardí de meravelles on més manifestament veiem la influència programàtica de la Divina Comedia.
Tornant a la reflexió primera, si es volia notorietat quantitativa, hauria sigut millor tindre com a model Bola de Drac, Star Wars, o la molt espanyola Torrente. Disbarats a banda, el lector pot fàcilment comprendre els fonaments intel·lectuals amb què Elies Monxolí ha bastit el Jardí. Les citacions, que esdevenen personatges, ens mostren el sancta sanctorum dels escriptors de capçalera de l’autor. Pel Jardí tresquen el poeta andalusí Ibn Khafaja, Joan Salvat-Papasseit, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Maria Josep Escrivà. Un recorregut personal i biogràfic per la poesia catalana que molts compartim.
També en l’aspecte musical hi trobem diverses citacions. Una, la més explícita, la d’Erik Satie, que bé s’adiu al caràcter intimista del conjunt del Jardí. Però, més que les citacions allò que més caldria tenir en compte musicalment, és el fet de pertànyer a una tradició. Elies Monxolí pertany a la tradició de la música melòdica europea. A casa nostra Brassens ha marcat la trajectòria de molts dels nostres autors, valguen com a exemple Ovidi o Raimon. Però Elies pertany a aquell vessant que té a Lluís Llach com a màxim exponent de la música en català. La voluntat simfònica ―pròpia de la formació acadèmica d’Elies― i una acurada interpretació, on fins al més mínim detall està tractat amb cura, són marca de la casa. No plantegem una recerca d’influències, sinó pertànyer a una cultura musical pròpia a la qual no renuncia, malgrat saber que avui en dia, per a res, és dels gustos majoritaris. En aquest aspecte, cal respectar l’honestedat i la fidelitat estètica de l’obra d’Elies Monxolí.
Pel Jardí tresquen el poeta andalusí Ibn Khafaja, Joan Salvat-Papasseit, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Maria Josep Escrivà. Un recorregut personal i biogràfic per la poesia catalana que molts compartim.
Amb el Jardí, l’autor basteix una etapa que es va iniciar en el seu treball anterior, Odissea, el viatge de níngú, on s’uneixen amb total coherència dues de les obres cabdals d’Occident, les quals li serveixen no sols d’inspiració temàtica, sinó també de model creatiu sobre el qual convidar-nos a una immersió poètica, musical, i esperem que dramàtica.
Com altres creadors del País Valencià, també Elies ha sigut víctima de la censura sectària dels governs del PP i Vox. El passat febrer es prohibí la seua actuació a Montserrat. Aquests governants de la dreta autòctona supremacista, barroera, antiintel·lectual, irracional, i, sobretot, ofrenadora de sacrificis rituals nacionalistes ―aquest seria un més― no sols no ens sorprenen, sinó que ens avorreixen per previsibles. Figues d’un altre paner són alguns silencis i complicitats dels qui haurien de combatre’ls i, per contra, els blanquegen. Per a Elies i a altres autors censurats, aquestes prohibicions són, malgrat el sabor amarg del moment, condecoracions a la seua honestedat.
