Jordi Nopca ha volgut escriure, a la novel·la El futur és una petita flama, una mena de bestiari modern. Un conte per a adults on vehicular diferents coses, com ara les sensacions de la paternitat i la maternitat, l’actualitat política –amb l’inquietant accés de les ideologies ultraconservadores arreu del món– i la presència de la corrupció a l’àmbit públic.
Tot es desenvolupa narrativament amb la màxima normalitat excepte la condició biològica dels personatges. És un mecanisme narratiu arriscat, però Nopca se’n surt prou bé.
El protagonista d’aquesta història ha sigut pare per primera vegada i ha hagut de demanar un temps d’excedència al museu on treballa. Fins ací tot normal, excepte per un detall: aquest protagonista no és humà, sinó que és un eriçó. I la seua dona és l’eriçona i el seu fill, doncs, és un eriçonet. De fet, la resta dels personatges del llibre són també animals: la directora del museu és una tigressa, la secretària de direcció és una estruç, els millors amics dels eriçons són unes musaranyes, etc.
Tot es desenvolupa narrativament amb la màxima normalitat excepte la condició biològica dels personatges. És un mecanisme narratiu arriscat, però Nopca se’n surt prou bé. El futur és una petita flama no té l’ambició d’obres seues anteriors –com ara La teva ombra–, però funciona com a artefacte literari. I això no és poca cosa.
Un cas de corrupció protagonitzat per la directora del museu, la ministra de cultura –una pitó– i un company de l’eriçó –un peculiar os polar.
La trama del relat s’endinsa de seguida en un cas de corrupció protagonitzat per la directora del museu, la ministra de cultura –una pitó– i un company de l’eriçó –un peculiar os polar. Com a fons d’aquesta trama, l’ascens de l’extrema dreta, capitanejada per una granota amb una sempiterna cara de pomes agres –una barreja animal de Marine Le Pen amb el hieratisme hirsut d’Abascal i el desvergonyiment desmenjat de Giorgia Meloni.
No desvelaré el fil de la narració, òbviament. Sí que diré, però, que en alguns moments m’ha recordat determinats contes de Quim Monzó. I això, naturalment, és un elogi.
Nopca és un bon narrador a qui de vegades agrada fer l’ullet al lector amb un mecanisme que podríem anomenar ironia genealògica. En citaré dos casos.
El primer té lloc quan una companya del museu, la guineu, que vol seduir l’eriçó, li amolla un dia: “Diuen que les guineus sabem moltes coses i que els eriçons, en canvi, en sabeu només una d’important”.
L’ascens de l’extrema dreta, capitanejada per una granota amb una sempiterna cara de pomes agres –una barreja animal de Marine Le Pen amb el hieratisme hirsut d’Abascal i el desvergonyiment desmenjat de Giorgia Meloni.
Qualsevol lector atent deu haver identificat de seguida, en aquesta frase, a banda d’un podcast d’actualitat política que circula per les xarxes, un famós assaig d’Isaiah Berlin. Els escriptors eriçó, segons Berlin, veuen el món a través del prisma d’una sola idea primordial, mentre que les raboses són més versàtils i s’inspiren en la més àmplia varietat d’experiències i de fonts. Marx, Nietzsche i Plató van ser eriçons; Aristòtil, Shakespeare i probablement el mateix Isaiah Berlin van ser guineus.
Un segon cas. Un nou company de faena de l’eriçó, l’Albatros, se li revela amb el cor “d’un autèntic poeta romàntic”. Afirma: “Prefereixo que el nostre món continuï funcionant tal com el coneixem. M’entretinc mirant el cel i observant els núvols. A vegades se’m concentra al pit un instint dolorós: arrencaria a volar…”
Per poc que coneguem la literatura universal impossible no observar-hi un eco del poema “L’albatros”, de Baudelaire, aquell on el simbolista francés identifica el Poeta amb aquesta –bella però maldestra- estranya au procel·lariforme:
“Le Poête est semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l’archer;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l’empêchent de marcher”.
Què representen totes aquestes al·lusions en aquesta novel·la? Això, naturalment, ho haurà de decidir el lector. Perquè aquesta és la gràcia de la literatura: ni la glossa, ni la interpretació, ni el comentari, ni la paràfrasi poden substituir la lectura.
