El fet de ser un encàrrec i estar escrita en castellà no hi ha ajudat, és cert. Més encara quan Fuster mateix es reivindicà com un “escriptor ‘en català’, i res més que això”.
Quins serien els millors llibres de Joan Fuster? Acostumen a repetir-se Diccionari per a ociosos i Nosaltres els valencians i alguns altres. Tanmateix, gairebé ningú esmenta El País Valenciano, una guia de viatge d’autor, considerada, injustament, un gènere menor.
Daniel P. Grau es proposà, per mitjà de l’anàlisi de discurs, corregir-ne el dèficit. Per a l’autor d’El dit en el mapa, el resultat de la descripció fusteriana del territori és “d’una gran qualitat” i “el viatge com a eina d’autodescoberta encaixa molt bé en la concepció fusteriana de l’assaig”. Si el conjunt de l’obra és “profundament homogeni”, de “gran coherència” i, a més, “constitueix una de les aportacions intel·lectuals més suggestives produïdes a casa nostra”, El País Valenciano difícilment podria ser un nyap, no?
El fet de ser un encàrrec i estar escrita en castellà no hi ha ajudat, és cert. Més encara quan Fuster mateix es reivindicà com un “escriptor ‘en català’, i res més que això”. Però decidí professionalitzar-se com a escriptor. “Jornaler de l’escriptura”. I havia de guanyar-se les garrofes o, dit d’una manera menys col·loquial, escriure pro pane lucrando. I sovint ho hagué de fer en castellà. Patí durant dècades una dictadura nacionalcatòlica, recordeu?
El País Valenciano i l’obra fusteriana sobre el territori, com ara L’Albufera de València, Veure el País Valencià i Alicante y la Costa Blanca, és també una oposició al regionalisme i provincianisme.
Tot amb tot, el resultat literari fou apreciable. De fet, per a Grau, “caldrà reivindicar amb insistència l’obra en espanyol de Joan Fuster. No podem considerar-la, de cap manera, una obra menor, com em sembla que s’ha estat fent fins ara, potser a causa de la visió que Fuster mateix va voler mostrar”.
En efecte, no cal fer massa cas als escriptors, particularment quan parlen d’ells mateixos. Si haguérem de creure Fuster, fou un poeta de joventut mediocre. És fals. Això assegura Salvador Ortells, autor d’una tesi doctoral sobre la qüestió. El mateix Grau, en la ressenya de la Poesia Completa del suecà, afirmà que “pel parell de centenars de poemes reunits en aquest volum, igualment tindria un lloc preeminent en la història de la literatura catalana contemporània”.
El País Valenciano i l’obra fusteriana sobre el territori, com ara L’Albufera de València, Veure el País Valencià i Alicante y la Costa Blanca, és també una oposició al regionalisme i provincianisme i, per tant, una lluita contra els tòpics en què se sustenten, cosa que li valgué una campanya en contra que no puc desenvolupar ací. Alhora reivindica els valencians, malgrat la diversitat, com un únic “poble”, un poble d’estirp catalana, en concret. Tanmateix, “el català, en anomenar-se valencià, perd arestes i enravenament, s’eixampla i afabilitza [sic], riu amb noves picardies”. No seria això també un tòpic, senyor Fuster, qüestiona Grau?
Contextualitzar El País Valenciano dins de la col·lecció “paradigmàtica” de les Guies d’Espanya de l’editorial Destino és un encert. I comparar El País Valenciano i Nosaltres els valencians un altre.
El dit en el mapa és resultat d’una tesi doctoral escrita en edat adulta. Es nota, per a bé, l’acumulació de lectures. Així, contextualitzar El País Valenciano dins de la col·lecció “paradigmàtica” de les Guies d’Espanya de l’editorial Destino és un encert. I comparar El País Valenciano i Nosaltres els valencians un altre. Aporta indicis que tots dos llibres tenen més en comú, més enllà de la data de publicació, del que fins ara s’havia reconegut. I hi afig que “El País Valenciano, afortunadament, no és tan innocent ni tan neutre com Fuster ens vol fer creure”. Fuster, al cap i a la fi, mai no és innocent.
Grau, a més, invita a superar la discutible dualitat fusteriana entre l’assagista i el “nacionalista”. En Fuster “el que domina és l’escriptor i l’escriptura es modalitza sempre sota l’òptica de l’assagista”. Al cap i a la fi, com escrigué ell mateix, “un home, en tota la seva vida literària, no escriu sinó una sola obra, la seva obra”. I l’obra fusteriana excel·leix. “És capaç d’abordar qualsevol tema i de treure’n el suc”.
Fuster fou un grandíssim lector, un erudit, però sempre implica el lector. N’és tothora conscient. A Judicis Finals escriu que “la primera obligació d’un escriptor és de fer-se llegir”. Així, amenitza cada text amb ironia, s’allunya de l’academicisme. En fa estil. Fa servir, amb astúcia, Blasco Ibáñez, Miró i, sobretot, Azorín per a recórrer bona part del país. I empoma Unamuno y los demás.
El País Valenciano és un altre gran llibre. El podem gaudir també en català, sense fotografies ni mapes, com a Viatge pel País Valencià, en les obres completes, inacabades totes dues fins ara, per dissort. La traducció, fidel, és d’ell mateix.
No és, doncs, una simple guia. No debades, “la contemplació morosa d’un fragment de geografia no entra en les meves aptituds”, reconeix Fuster. “L’únic que el motiva d’un paisatge és precisament fer literatura”, remata Grau. Es pot discutir la consideració de la societat valenciana com a agrícola aleshores –començà a recórrer el país el 1957–, “l’estadi d’evolució col·lectiva bastant mediocre” i moltes altres qüestions, però no la qualitat de l’escrit.
El dit en el mapa, publicat el 2017, havia estat ressenyat bàsicament en l’àmbit acadèmic. Per fortuna, La Veu dels Llibres no es dedica només a avaluar novetats. Uns altres públics interessats en Fuster també poden acostar-s’hi. Certament, no és una novel·la juvenil i podríem debatre la llargària innecessària d’alguns subcapítols, però és un llibre que ajuda a entendre millor el gran escriptor valencià.
Així, El País Valenciano és un altre gran llibre. El podem gaudir també en català, sense fotografies ni mapes, com a Viatge pel País Valencià, en les obres completes, inacabades totes dues fins ara, per dissort. La traducció, fidel, és d’ell mateix. És un Fuster, fins ara, bandejat. Però “el viatge és un dels grans temes de la història de la literatura”. O no, senyor Homer?
