Sebastià, un xiquet que no s’alegra de les vacances estivals, perquè no troba una sortida airosa als insults, atacs i furts que li infligeix un company que és de la pell de Banyeta.
Maria Jesús Bolta ha compaginat l’escriptura amb la docència i la traducció. La seua dilatada dedicació a la literatura infantil i juvenil li ha valgut per a ser considerada una de les nostres autores de referència. Concretament, es va donar a conèixer l’any 1987 amb El sol sense son, un conte per a infants en el qual ja mostrava dots de bona narradora.
De llavors ençà, ha bastit una obra literària original, coherent, ben construïda i molt acurada en el llenguatge. Hi podria afegir que la seua producció narrativa s’ha vist reconeguda amb diversos premis literaris, que és una defensora apassionada de la llengua, la cultura i els drets socials, que… Però començaria i no acabaria. Així doncs, és millor que us convide a visitar el seu lloc web.
Que no serveix de res guardar-se el que ens passa i com ens afecta. Malgrat la vergonya i la por, és molt millor trobar alguna persona comprensiva que ens escolte. Compartir els maldecaps sovint ajuda.
Maria Jesús ha escrit narracions divertides amb animals i altres personatges humanitzats, però també ens ha regalat històries realistes com ara El cel és blau, on tracta la temàtica de l’assetjament escolar, un problema del qual cal parlar, en les aules i en la societat. Amb aquesta novel·la infantil va captivar el jurat del XXVIII Premi de Narrativa Infantil Carmesina de la Safor per “l’alta qualitat literària”. Per la mateixa raó també va rebre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.
El plantejament de la trama ens presenta Sebastià, un xiquet que no s’alegra de les vacances estivals, perquè no troba una sortida airosa als insults, atacs i furts que li infligeix un company que és de la pell de Banyeta. Tot canvia, però, quan d’un dia per l’altre una xiqueta africana és acollida pels oncles, i irromp en la seua vida amb la força d’un remolí. Per cert, un incís: pense que no calia revelar la discapacitat d’Araba en la sinopsi; amb la sospita que desperta la il·lustració de la coberta era suficient per a encarar-se al text.
Afortunadament, hi ha més llibres que tracten l’assetjament escolar i tot el que comporta. El mèrit d’aquest és que ho fa mitjançant una prosa clara, ben estructurat, amb bon ritme. Un altre punt destacat és que no infantilitza el maltractament i ens narra obertament el calvari que viu el protagonista:
“El Volat li va recaragolar la pell amb tanta ràbia que a Sebastià li va semblar que algú hi havia deixat caure un ciri encés. Estava aterrat…”.
Per altra banda, fixeu-vos amb quin to poètic descriu els sentiments, per exemple, quan entra en casa:
“Se sentia miserable enganyant així la mare, però només desitjava arribar a l’habitació per deixar fluir el dolor de la humiliació que li acabaven d’infligir”.
Per aquesta elegància en el llenguatge, Josep Antoni Fluixà afirma que Maria Jesús és una “dama de les lletres”. Pel que fa als dibuixos de Bartomeu Seguí, trobe que casen a la perfecció amb el text.
Més enllà dels valors humanistes i solidaris que l’autora vol promoure, pot encoratjar els escolars que pateixen algun tipus d’abús o maltractament.
L’autora de Meliana, a partir del llibre, vol fer arribar els lectors com de determinant és el fet de tindre coratge, o, dit bellament per ella, “ales al cor”. En certa forma la història de Sebastià ens fa entendre que no serveix de res guardar-se el que ens passa i com ens afecta. Malgrat la vergonya i la por, és molt millor trobar alguna persona comprensiva que ens escolte. Compartir els maldecaps sovint ajuda. I per a parar l’assetjament, cal abordar la situació amb molt de sentit comú, això és, segons els experts, fer l’orni i contar l’afront a un mestre o mestra i als pares, els quals haurien d’impedir-ho.
La intencionalitat didàctica es fa palesa en tot el temps narratiu, un període de lleure sense distraccions digitals. Així, durant l’estiuada, la xicalla té permís per a fer una cosa extraordinària: “llegir fins tard”. A més de l’hàbit lector, que apareix en més ocasions, hi trobem dibuixar, sentir música, banyar-se a la piscina i al riu, passejar, etc. També hi ha temps per ajudar els pares, fent la compra i endreçant l’habitació. I, si encara no us heu quedat bocabadats, la xiqueta forastera arriba al poble amb un nivell de valencià prou avançat i es llança a parlar-lo.
En definitiva, és una lectura que, més enllà dels valors humanistes i solidaris que l’autora vol promoure, pot encoratjar els escolars que pateixen algun tipus d’abús o maltractament. No debades està en joc el seu futur acadèmic, laboral i amorós, ja que, malauradament, “no tenim a mà cap novel·lista que n’escriga un final feliç”.
