Entrem allà on ningú gosa anar, el Castell de l’Esparver i les reflexions del seu protagonista, Martí Serra. És professor de francès i un gran amant de la naturalesa. Viu un desert afectiu, accentuat per una societat individualista, pretensiosa i capitalista.
Joan Tocabens és un escriptor nordcatalà, fill del Pertús. Son pare era de l’Albera i sa mare del Gironès. Els seus relats adopten un caliu excepcional perquè la seva gent, els seus amics i les aventures d’infància, així com el tan concorregut Carrer de Dalt del poble transfronterer del Pertús, on sempre ha viscut, fan part de l’escriptura. Tocabens ens explica qui és, el cor a la mà. Era professor de castellà i va ser el primer a donar classes i formacions de català a Catalunya Nord. Va contribuir a publicar manuals escolars de català els anys 1979 i 1980. Una de les seves facetes més conegudes és la de lletrista del cantant perpinyanès Jordi Barre. La col·laboració va durar una vintena d’anys. Tocabens publica tant en català com en francès.
S’inicia amb la poesia l’any 1982 i un any després arriba la primera novel·la A l’ombra de Bellaguarda. Guanya el Premi Vila de Perpinyà amb Quan sagna el Llobregat el 1985 i tres anys més tard, publica El Castell de l’Esparver (totes tres a El Trabucaire).
L’home, com a ésser humà, és al centre d’un culte de la interioritat propulsat a resoldre qüestions existencials. El paisatge és sempre un refugi i la frontera, un motiu per denunciar la injustícia que revolta l’autor, ansiós de conrear un món millor.
La prosa de Tocabens acostuma a pouar en les mateixes arrels: un home, una muntanya com a indret i refugi, una natura mare que retorna als orígens, un pas fronterer tacat per la corrupció, l’engany i finalment la causa identitària amb la llengua catalana.
La barreja de por, cautela i atracció el reclamen dins del castell. Quan marxa, sent l’esguard aferrissat sobre l’esquena. El castell el mira. Mai més se’n podrà desfer.
Entrem allà on ningú gosa anar, el Castell de l’Esparver i les reflexions del seu protagonista, Martí Serra. És professor de francès i un gran amant de la naturalesa. Viu un desert afectiu, accentuat per una societat individualista, pretensiosa i capitalista.
Mentre passeja pel Puig de la Broma, prop de les runes del castell, sent l’encís de la fortalesa altiva. És una presència que l’escruta. Martí Serra no dubta a endinsar-se entre les muralles, malgrat el malestar que l’envaeix. La barreja de por, cautela i atracció el reclamen dins del castell. Quan marxa, sent l’esguard aferrissat sobre l’esquena. El castell el mira. Mai més se’n podrà desfer.
El disgust de Martí Serra amb el seu dia a dia acaba sent tan desconcertant que decideix abandonar-ho tot pel castell. La vida del solitari torna a renéixer ja que “el somni és imprescindible de tot home que es respecta, i que sols no somien les màquines i les pedres”.
El seu renaixement passa de l’estat salvatge a l’estat animal ja que “com tota persona que viu una vida gairebé salvatge, els instints s’havien afinat de tal manera que podia sentir els homes i les bèsties que se li acostaven sense tenir menester de veure’ls”.
L’escriptor Joan Tocabens és un ésser excepcional dotat de sentits altres, perquè està fet de natura, mineral, arrels i terra. Davant la immensitat indomtable de la muntanya, farà que el protagonista del llibre, conscient de la seva petitesa, s’adapti incondicionalment al medi, tot deshumanitzant-se. “No hi havia com el vent per recordar a l’home la seva feblesa així com l’efemeritat del seu ésser.” Del castell estant, es confronta cada dia a les necessitats més vitals, rebuscant la subsistència amb “algunes arrels de card o de pastanagues bordes perdonades per la glaçada”.
El seu renaixement passa de l’estat salvatge a l’estat animal ja que “com tota persona que viu una vida gairebé salvatge, els instints s’havien afinat de tal manera que podia sentir els homes i les bèsties que se li acostaven sense tenir menester de veure’ls”. No és d’estranyar que el solitari s’acabi convertint en falcó, serp o pedra: “La seva mirada de falcó recorria els pendissos amb lentitud” […] “havia recorregut trenta metres de baluard remptant el sòl com una serp que vigila i cobeja una presa” […] “En Martí es fonia en la runa i gairebé sentia la consistència de la pedra com una segona carn”.
El protagonista queda atrapat pel castell, renega de qualsevol presència que s’hi pugui atansar, escruta les possibles irregularitats que sorgeixen a tocant de la frontera fonent-se en el paisatge, en les despulles. “Tota aquella ruïna bategava com el seu cor.” Ara, el castell és només seu.
Atrapat pel castell, renega de qualsevol presència que s’hi pugui atansar, escruta les possibles irregularitats que sorgeixen a tocant de la frontera fonent-se en el paisatge, en les despulles. “Tota aquella ruïna bategava com el seu cor.”
Tan sols podem donar suport a la cerca de veritat de Martí Serra, desitjós de viure lluny de les hipocresies. Tremolem quan la intempèrie el desafia, cridem quan el gos llop el fereix, retenim la respiració quan esguarda en silenci els encontorns del castell, quedem immòbils davant l’aparició d’una lluor femenina i fugissera. Deliri, imaginació, realitat? Encarna la temptació? Inevitable recordar les llegendàries dones d’aigua, rodejades de misteri.
No podem oblidar la mirada penetrant de l’esparver, tan anhelada pel protagonista. Sobre el baluard, comparteixen un indret estratègic que malauradament no els pertany. Joan Tocabens fa referències reiterades a la condició d’ocell. L’esparver, en l’obra que ens interessa, no és cap excepció a l’afany de llibertat. El sacrifici del solitari és també la saviesa de l’autor que confessa en versos: “[…] Jo que ara sols voldria / ser roc, muntanya, via / arbre, cometa, llum / nuvolada o bé fum; / jo que ara no voldria, com a l’alba del dia, / ni esperar, ni estimar, / sobretot, no pensar!” (Poemes d’alba a crepuscle, 1982).
