Justament la difusió posterior de què ha gaudit, especialment a través del cinema, n’ha creat tantes i tan diverses variacions, que sovint es perd l’essència que tenia en origen.
És indiscutible que pocs llibres en la història de la literatura han tingut tanta capacitat de suggestió i d’influència en la cultura popular com Dràcula. Tothom coneix els trets essencials que Bram Stoker va atorgar al personatge, però justament la difusió posterior de què ha gaudit, especialment a través del cinema, n’ha creat tantes i tan diverses variacions, que sovint es perd l’essència que tenia en origen. Sempre és recomanable tornar a les versions originals, especialment en el cas d’un personatge gairebé mític com Dràcula, que ha generat pràcticament un gènere en ell mateix. En tenim una oportunitat esplèndida amb aquesta traducció de Xavier Zambrano que va publicar fa dos anys Viena Edicions en la seua magnífica i preciosa col·lecció Club Victòria, coincidint amb el 125é aniversari de la primera edició, el 1897.
Quan l’irlandés Bram Stoker (1847-1912) va cristal·litzar en la seua novel·la la imatge definitiva del vampir, no partia del no-res. El motiu del vampir, originat en llegendes populars europees, havia interessat uns quants escriptors al llarg del segle XIX. Si voleu fer-ne un tast, l’editorial Tàndem va recollir unes quantes mostres de contes vampírics en el deliciós volum Criatures d’ultratomba (2011), a cura de David Mateo. Hi apareixen relats d’autors com ara Théophile Gautier, Edgar Allan Poe o Nikolai Gogol, entre d’altres. També s’hi recull la narració “El vampir”, de John William Polidori, un dels antecedents més coneguts de Stoker, i en el qual trobem per primera vegada la imatge d’un vampir aristocràtic, encarnació de la maldat.
Aplegar els diversos elements nodrits pel romanticisme i el simbolisme i, en un context del tombant de segle en què els temes decadents i morbosos exercien una poderosa atracció, donar-li la forma rodona i definitiva.
Per tant, la fascinació pel vampir va travessar tot el segle; només cal recordar també la presència del tema en un autor com ara Baudelaire, per posar un exemple no narratiu. El mèrit de Stoker va ser recollir el testimoni, aplegar els diversos elements nodrits pel romanticisme i el simbolisme i, en un context del tombant de segle en què els temes decadents i morbosos exercien una poderosa atracció, donar-li la forma rodona i definitiva que perduraria, tot inserint el seu comte en una societat victoriana.
L’argument de Dràcula es molt conegut, tot i que, com déiem, les diverses versions posteriors poden haver-lo fet oblidar. El jove advocat Jonathan Harker viatja a Transsilvània per a enllestir els detalls d’unes compres que el seu client, el comte Dràcula, ha fet a Anglaterra. A poc a poc, Harker observarà detalls de la conducta del seu amfitrió que l’omplen de terror i astorament, fins que acaba sent un presoner al castell.
Finalment, el comte marxa a Londres abandonant-lo a mercé d’unes vampiresses. L’acció es trasllada a Anglaterra, on Mina Murray –promesa de Harker– es troba amb la seua amiga Lucy Westenra, la qual començarà a experimentar uns misteriosos canvis. Els seus amics decideixen cridar el doctor Van Helsing, que de seguida entén a qui s’enfronten.
Aquests són els eixos del que podríem considerar primera part de la novel·la, en la qual els protagonistes intenten defensar-se d’una amenaça desconeguda. Més endavant, en una segona part de la narració, tractaran de prendre la iniciativa per acabar amb el vampir.
Narrada amb una sorprenent forma fragmentària, a base dels diaris dels diversos personatges, a més d’altres fonts, com són cartes, telegrames i fins i tot notícies periodístiques.
Dràcula és narrada amb una sorprenent forma fragmentària, a base dels diaris dels diversos personatges, a més d’altres fonts, com són cartes, telegrames i fins i tot notícies periodístiques. Aquest fet dona una gran multiplicitat de perspectives sobre els fets, que el lector percep sempre a partir dels diversos punts de vista dels narradors, que es complementen.
Això també permet a Stoker dosificar la informació a voluntat per tal de mantindre la tensió narrativa, fet que assoleix de manera especialment brillant a la primera meitat de la novel·la. Durant aquests capítols, el personatge de Van Helsing coneix l’origen del mal que afecta Lucy –la vampirització que pateix per part de Dràcula–, però la resta de personatges no, i això augmenta la sensació d’enfrontar-se a un horror d’origen ignot i terrible.
En Dràcula hi ha escenes magnífiques, d’un gran impacte terrorífic que segueixen mantenint la seua força, tot i el fet que el desenvolupament popular i sobretot cinematogràfic posterior del mite ens hi haja acostumat. Penso per exemple en l’escena del cementiri amb Lucy, o algun dels moments de l’estada de Jonathan al castell del comte, entre molts altres.
Hi ha escenes magnífiques, d’un gran impacte terrorífic que segueixen mantenint la seua força, tot i el fet que el desenvolupament popular i sobretot cinematogràfic posterior del mite ens hi haja acostumat.
D’altra banda, Stoker aconsegueix donar a la figura del vampir una solidesa incontestable, reunint diversos elements o suggeriments que apareixien dispersos en versions anteriors de la figura i donant-los una coherència que justifica que es puga considerar el creador de la imatge moderna dels no-morts. El Dràcula resultant és una encarnació del mal, una criatura diabòlica quasi no humana, amb subtils connotacions eròtiques pel fet de triar especialment víctimes femenines.
Pel que fa al tractament de la dona, la novel·la és ambigua, ja que tot i atorgar a les dones un paper central i decisiu, alhora són tractades pels personatges masculins amb una certa condescendència. Precisament un lleuger excés dels compliments “victorians”, així com una mica de reiteració narrativa molt vuitcentista, són aspectes que poden llastar una lectura actual.
Aquests insignificants trets d’època no anul·len gens la capacitat d’atracció i fascinació que Dràcula exerceix sobre el lector actual. Ans al contrari, l’obra ens retorna la frescor de l’origen d’un mite que, encara avui, és plenament atractiu i vigent pel que fa a interés literari.
