Entre la República, la Guerra Civil, i la Postguerra, on no se’ns conta el gruix de la Història, sinó les petites actuacions quotidianes i el sentir dels seus protagonistes, des de la precarietat, des del desig, des del sentiment.
Aquesta història, Dos camins, un destí, segona novel·la de l’autor i mestre Paco Céspedes Sendra, està organitzada des de l’inici com una estructura paral·lela de personatges i llocs, distints, però que confluiran al llarg de la narració, i faran possible així tota una aportació d’informació sobre els personatges centrals, al mateix temps que una dosificació en el seu ritme i vivesa, amb la conseqüència necessària d’un augment progressiu de la intensitat i emoció, cosa que provoca en el lector una certa expectació i interés sobre la resolució de les trames o convergència final.
Hem de dir que l’autor no tem esplaiar-se en els personatges i situacions complementàries, que són els que incrementen el verisme de la narració, emplaçada aquesta entre la República, la Guerra Civil, i la Postguerra, on no se’ns conta el gruix de la Història, sinó les petites actuacions quotidianes i el sentir dels seus protagonistes, des de la precarietat, des del desig, des del sentiment, com una lliçó a les noves generacions probablement no coneixedores de les asprors, tristeses i alegries, passades pels seus ancestres més immediats.
Unes vides reals –base de la història del llibre–, que, sumades una a una, conformen el model col·lectiu, social, del lloc, que transpuen, no cal dir-ho, l’essència i la profunditat de tot un poble.
En aquest sentit, és un homenatge a la transmissió oral –desapareguda en aquesta etapa actual nostrada de la imatge i l’online–, quan les paraules de protagonistes reals d’esdeveniments com ara la Guerra Civil o finals del segle XIX eren transmeses fil per randa, tal com succeïa, a taula o al racó del foc en presència dels nostres majors.
Uns costums antics, per exemple el festeig de xic i xica amb l’obligatorietat de la presència d’un familiar major; un viatge per a aconseguir la faena facilitada pel franquisme des de la província de Burgos a Pego que consumia tres dies de duració; costums agreujats per la implantació d’una dictadura i una suposada puresa –antigor– de valors, conductes i rols.
Una prosa senzilla, encertada, i un discurs que no descuida la introducció de constants enigmes o aparició d’informació a dosis, amb la qual cosa va creant-se i apujant el ganxo i curiositat lectora.
Unes vides reals –base de la història del llibre–, que, sumades una a una, conformen el model col·lectiu, social, del lloc, que traspuen, no cal dir-ho, l’essència i la profunditat de tot un poble. Unes vides reals que tenien en la base unes figures vitals i imprescindibles, refugi i ajuda de tot el grup familiar, com eren les dones, sempre entregades a un treball de 24 hores.
Tot contat amb una prosa senzilla, encertada, i un discurs que no descuida la introducció de constants enigmes o aparició d’informació a dosis, amb la qual cosa va creant-se i apujant el ganxo i curiositat lectora:
“A (Carme) li va començar a pujar una calor que, en arribar-li a la cara, va fer que aquesta adquirira un color rosat, molt pròxim al grana. Al mateix temps, el seu cor començà a bategar amb una incontrolable força. En eixe precís instant, l’única cosa que podia veure ella eren uns ulls clars com el dia que la miraven tan fixament que semblava que volgueren penetrar en el seu interior més íntim.”
També haurem de dir que, allà les mil, van apareixent uns certs girs, que no sabem si venen possiblement per a quedar-se des del castellà o foragitar-se, tals com “no podia ser altre” –pèrdua de l’article indeterminat “un/a” davant del mot ”altre/a”–, “encontre” en lloc de “trobada”, o “un mercat tan ben eixit de verdures” on la mà editora no arriba –des de “mercat ben sortit o assortit…”?-
En definitiva, una obra d’un autor que es es mou plaentment en la reconstrucció i narració dels fets, plaer transmés al llarg de l’obra, cosa d’agrair en aquests temps una mica descreguts o de canvi.
