No hi ha defallença. No hi ha fatiga. Hi ha una clara voluntat de coneixement, d’interrogació, de plantejar-se com són les realitats viscudes, patides, familiars, de pèrdues estimades. “Ma casa és vostra, ací teniu la clau: ma mare morta.”
Eduard Marco (1976), de Borbotó, del terme de València, amb estudis de Filologia Catalana a la Universitat de València, és poeta i traductor. També és cantant del grup de música infantil Canta Canalla, amb dos discos enregistrats. Va començar a publicar poesia en el volum Ideologari (2003), amb quinze poemes. Després va obtenir el premi Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi 2004: La quadratura del cercle (Brosquil Edicions, 2006). Un dels seus llibres destacats és Cita prèvia (Edicions del Buc, 2023), on hi ha una recerca de la cadència musical, efectiva, cap als significats. “Que el dolor no t’aboque a la tristesa”.
Hi ha en l’inici, en el seu nou treball, un intent d’expiació, de bàlsam contra els límits i les mancances humanes. I així comença, amb una declaració, humil, prou clara: “Que no siga la por disculpa borda per dir-te amb convicció algunes coses.” Ens planteja la seva situació i el seu compromís “per alçar-me de terra com arrel i ser paraula”. A partir de la seva disposició, de buscar un contingut, hi ha l’exploració, una recerca, una revelació. Hi ha una sèrie llarga de composicions encreuades. Primer amb un sol vers, pregon, transcendent, que pot semblar un aforisme, un consell, un embat, i a continuació, el poema en si.
“Hi ha qui diu el que pensa, a pesar d’estar equivocat, perquè creu en l’error”. És un dels versos pregons breus més destacats i lluminosos. No hi ha defallença. No hi ha fatiga. Hi ha una clara voluntat de coneixement, d’interrogació, de plantejar-se com són les realitats viscudes, patides, familiars, de pèrdues estimades. “Ma casa és vostra, ací teniu la clau: ma mare morta.”
Va deixant màximes, reflexions, avisos, sentències. Ens parla d’un món viscut, amb els records que encara sent de les coses i de les persones que ja no hi són. “La meva família, l’eterna immensitat del temps en ordre.”
El to és plàcid, una bellesa lingüística afable que busca la companyia, cap a una inclinació de les relacions idealistes. Ens parla d’indecisos, de solitaris, de rapsodes, de la família a la plaça del poble. “Les arrels només són propietat dels qui no tenen ales.” Eduard Marco va deixant màximes, reflexions, avisos, sentències. Ens parla d’un món viscut, amb els records que encara sent de les coses i de les persones que ja no hi són. “La meva família, l’eterna immensitat del temps en ordre.”
En els seus poemes hi ha un sentit de l’acció, de ser, de dir, d’errar, de tornar. El record de la mare pren notorietat, fondària en notables poemes. “A cegues creuria de nou si visquera ma mare.” Hi ha imatges potents, quotidianes, que s’han anant fent dia a dia, amb els anys, a còpia d’estimar-les, de palpar com es va creant el caramel de la nostàlgia.
Eduard Marco va explorant les vetes, els passats, els contorns estimats, viscuts i perduts. “El do dels meus avantpassats ha refulgit al tron badat de la figuera.” És així com veu la desintegració del temps, l’esmicolament, ja que “els segles s’han marcit tan ràpid com els anys d’una falsa perruca.” La seva poesia queda estampada, ben viva i fulgurant. Els versos curts que actuen com si fossin divises, ens aporten saviesa: “Les contradiccions diuen el que vols encara que no vullgues.” Clavat.
Conscient del pes que ha rebut de la tradició moral, amb versos que van fent punxa: “les ones només esperen qui se’n va.” Hi ha evocacions, formes per reduir el temps. Hi ha una tristesa assumida, rebuda, heretada i transmesa.
La pensa per la seva mare queda travada. “Doblegar els llençols Pensar en ma mare Seure en un pavelló Pensar en ma mare.” És així com el fill ens parla de la persona que ha tingut cura de l’infant, del jove, de l’adult. És així com ens parla d’un temps que va existir. “Voldria fer-te cas per no queixar-me mai.”
És conscient del pes que ha rebut de la tradició moral, amb versos que van fent punxa: “les ones només esperen qui se’n va.” Hi ha evocacions, formes per reduir el temps. Hi ha una tristesa assumida, rebuda, heretada i transmesa. És la cultura dels llauradors, dels veïns de l’antiga alqueria. La voluntat de veure les ànimes es fa present al llarg del llibre. El desig de fer record, de deixar testimoni, mentre “l’ombra va colgant-los en l’arena.”
Entre el vendaval de les pèrdues, van apareixent escenes quotidianes, viscudes en els pobles de tota la vida, on es troba de tot, tota la diversitat que existeix en la vinya del senyor, dels que “miren de viure per tindre salut”. També analitza el fet d’escriure. En la segona part del llibre, s’hi percep un canvi de ritme, una altra substància, un altre to, ja que ens parla del treball a l’horta, amb records i homenatges, picant amb l’aixada o omplint el cabàs. “Per què els records conformen l’univers?” La descripció que fa d’una casa al mig del camp és preciosa, treballada, tocada amb la mà i el fang. “Una casa enmig del camps obri l’horta i tanca el mar, sembla pobra però és gran, té gallines i corral”.
