En una ressenya anterior us informava que Vicent Torres havia guanyat amb Memòria de la mar el premi de poesia Antoni Matutano 2022, en el context del XVIII Certamen Literari Vila d’Almassora. Aquest premi s’afegeix a altres que Torres ha anat aconseguint en la seva ja dilatada trajectòria, com ara el Marc Granell Vila d’Almussafes, el Jaume Bru i Vidal de Sagunt o el Josep Maria Ribelles de Puçol.
Ens ofereix diferents capes de lectura. Les fonts declarades en què beu són nombroses: Homer, Xenofont, Plató i Píndar, Kavafis i Espriu, però també n’hi ha de més amagades.
Doncs bé. La responsable de publicar Memòria de la mar ha estat l’editorial de Benicarló Onada Edicions. Es tracta d’un llibre relativament breu: quaranta poemes —quaranta-un, si comptem la dedicatòria final, també en vers—, que repeteix l’habitual estructura ternària de poemaris previs. És una estructura ternària desigual pel que fa al nombre de poemes. La primera part, “Notes per a un quadern de bitàcola”, en té dotze, que ens presenten, entre mar i rius, entre turons, platges i illes, el “poeta adolescent” que prendrà la paraula en la segona part, la nuclear, “Memòria de la mar” —secció i poemari comparteixen títol—, amb vint-i-cinc poemes que rememoren, bàsicament, el món grec, mitològic i històric, bressol cultural de la civilització que compartim. Finalment, “A guisa de comiat”, la darrera part, té només dos poemes conclusius, a manera de descans del guerrer…, o del poeta.
Una de les virtuts de la poesia de Torres és que ens ofereix diferents capes de lectura. Les fonts declarades en què beu són nombroses: Homer, Xenofont, Plató i Píndar, Kavafis i Espriu, però també n’hi ha de més amagades. Per això, com es pot intuir, amb uns coneixements de cultura clàssica, grecollatina, judeocristiana, aràbiga, s’hi copsen més matisos, però tot aquest bagatge cultural no la fa esdevenir una poesia fosca: s’hi pot arribar al moll de l’os poètic fins i tot sense aquests referents cultes.
Amb uns coneixements de cultura clàssica, grecollatina, judeocristiana, aràbiga, s’hi copsen més matisos, però tot aquest bagatge cultural no la fa esdevenir una poesia fosca: s’hi pot arribar al moll de l’os poètic fins i tot sense aquests referents cultes.
Poeta de sensacions i de reflexió, d’emocions i de lectures, pulcre i acurat en la dicció, de vers breu i incisiu, Torres es genera un estil propi i inconfusible, fidel als seus mots, que repeteix amb assiduïtat —tornen la “llum” i la “nit”, i la “mar”, i els “llavis”, els “dits”, les “mans”, els “ulls”, el “pit” i la “pell”, sobretot la “pell”, introduïts ja en l’obra anterior— i fins i tot m’atreviria a dir que amb obsessió —alguns versos pràcticament es repeteixen en diferents llibres seus, tot i que potser neixen de vivències, de pulsions, distintes—, si no fos perquè el que mai no traspua la poesia de Torres és l’obsessió angoixant per res. Rectifico: potser sí que hi ha una obsessió, una “criatura” que apareix de manera reiterada en Memòria de la mar i que també trobàvem ja abans. Una criatura “dolça”, “mítica”, “enyorada”, “estimada”, “bellíssima”, “carmesina”, “preada”…, objecte de l’estima del jo poètic, que apareix, enigmàtica, ara i adés, entre els seus versos, i a qui dedica aquest llibre: “Per a tu, dolça criatura: / en mi primer la sang, / que la llei eternal”.
Detecto en Memòria de la mar més adjectius que en llibres anteriors, si més no, més que en La llum de les parpelles i La taula parada, que es caracteritzava especialment per un predomini insistent del substantiu sobre l’adjectiu, de l’essència sobre la qualificació. El llibre té, per tant, més color. Ben probablement, la Mediterrània és la responsable d’aquesta incorporació del color poètic. És, de fet, un llibre tan mediterrani que el poeta, la memòria del poeta, es fa mar, s’hi acaba dissolent:
Delere el moment
quan el meu cos,
exhaurit en la singladura
pels tràngols
i afanys de cada dia,
s’escole en les braves
aigües de la nostra mar…
llavors es dissoldrà,
amb onada d’escuma,
la pròpia memòria
—prenyada d’enyor—
i espurnant fregarà
la teua pell i besarà,
criatura estimada,
el llindar de la vida.
Dissoleu-vos, també vosaltres, en la Mediterrània lírica i vital —malgrat la presència final, ineludible, de la mort—, que ens ofereix Vicent Torres.
