El llibre que tinc a les mans és massa polièdric per a atrevir-me a posar-hi una etiqueta, de manera que us n’explicaré algunes de les facetes, a partir de la meva pròpia experiència.
Una experiència de connexió amb la natura salvatge, diria que a pèl, desproveïda d’edulcorants, adoptant una forma de vida molt modesta que posa el focus en l’observació del que passa al voltant, i que pot ser en alguns casos fins i tot perillós.
Tot comença amb un viatge a la tardor de 2024. Feia temps que la bona amiga Mercè Badal, gran lectora i defensora del llibre en català –poca gent de carn i ossos conec que hagi sigut tan activista–, em convidava al seu apartament de Camarles, i arribades les vacances escolars d’octubre del meu fill, ens n’hi vam anar els tres.
La bellesa del Delta de l’Ebre és corprenedora: territori de frontera, aiguamolls, ocells, arrossars que reflecteixen com un mirall el cel. Vam passar estones assegudes a la sorra, a les dunes, acompanyades per la remor de les ones, parlant del present i del passat, mentre el Joan jugava a la vora de l‘aigua.
Es va escaure que li vaig regalar el llibre a la Mercè, llibre que també em vaig comprar jo, esperant saber més d’aquell lloc de bellesa indòmita.
El llibre va estar uns mesos covant-se al prestatge, com si fos l’ou d’un bernat pescaire, esperant la seva eclosió, que li va arribar aquest darrer estiu, després d’haver llegit Walden, de Henry David de Thoreau. El paral·lelisme va prendre forma a l’instant: un escriptor va anar a viure al bosc en una cabana, i l’altre a una casa en una petita illa deshabitada al delta d’un riu.
En ambdós casos hi ha una experiència de connexió amb la natura salvatge, diria que a pèl, desproveïda d’edulcorants, adoptant una forma de vida molt modesta que posa el focus en l’observació del que passa al voltant, i que pot ser en alguns casos fins i tot perillós.
S’hi parla de conservacionisme, però també de caça i pesca, d’espècies invasores, de sediments, de borrasques, i de la mà de l’home que ha canviat el curs dels rius, ha construït preses i ha arrencat els marges —i la vida— dels rius.
El narrador, que és Gabi Martínez mateix, ja que és un llibre sense ficció —encara que alguns noms i detalls s’hagin modificat per protegir-ne la privacitat— ens explica, partint del fet local, de les persones que viuen i es relacionen en aquest entorn tan particular, les contradiccions humanes i el seu paper en l’evolució del paisatge. I també tracta dels anhels, moltes vegades enfrontats amb les administracions, què es debaten al Delta.
S’hi parla de conservacionisme, però també de caça i pesca, d’espècies invasores, de sediments, de borrasques, i de la mà de l’home que ha canviat el curs dels rius, ha construït preses i ha arrencat els marges —i la vida— dels rius. També hi ha lloc per a la nostàlgia, a l’estil del príncep de Salina, quan veus que el món, tal com el coneixies, s’està desfent. I una analogia amb la crisi ecosocial: les relacions laborals d’abús i dominació per part d’aquells que tenen la paella pel mànec, que, com en la lluita ecologista, esdevenen una lluita de classes.
Però no us penseu que el llibre és un catàleg sobre l’apocalipsi. Gabi Martínez introdueix idees i dades científiques, ens treu el vel dels ulls –sabeu quantes preses i pantans hi ha al riu Ebre?–, d’una manera molt subtil, perquè cadascú es formi la seva idea sobre cap a on va el canvi climàtic fruit de l’activitat humana.
I no només això, hi ha reflexions pròpies de l’autor sobre l’extinció del seu pare: com era el seu estar en el món, la malaltia i el declivi, i la mort i el dol. I sobretot, la lliçó d’aquesta experiència: tots hem de morir, és inevitable, però està a la nostra mà decidir com hi volem arribar.
No és una narració sobre un destí en particular, si no una reflexió molt més àmplia sobre la nostra manera de mirar i les qüestions que ens hauríem de plantejar per ser conseqüents amb el nostre entorn natural.
Fa un temps vaig coincidir amb Gabi Martínez a la llibreria Taifa, de Barcelona, on ell, juntament amb Marta Tafalla, filòsofa i professora a la UAB, presentaven el llibre La hamburguesa que devoró el mundo, de Javier Morales. I és clar, després de la conversa apassionant que van mantenir els tres, em vaig apropar al Gabi amb la familiaritat que et dona el fet que has llegit el seu llibre —i el seu pensament— durant uns dies.
Va ser un privilegi escoltar de la seva veu el relat sobre el seu viatge a Mèxic a la recerca de l’Axolot, les seves connexions amb la Fundació Michalski, als cicles de conferències de la qual soc assídua, i sobre l’exposició Animals invisibles, de la qual ell és comissari. Martínez és director del festival LiterNatura i de la pàgina web del mateix nom, i és imprescindible per a aquells que busquem narratives que conjuminin literatura i naturalesa.
Tanco Delta amb la impressió que no és una narració sobre un destí en particular, si no una reflexió molt més àmplia sobre la nostra manera de mirar i les qüestions que ens hauríem de plantejar per ser conseqüents amb el nostre entorn natural. Em ve al cap una imatge, potser tots som rius i ens espera el nostre particular delta: com hi voldríem arribar?
