Fa molts i molts anys vaig tenir una xicota neerlandesa, Karin. Ens havíem conegut a Oxford, on jo feia de lector de català —crec que ja ho he comentat alguna vegada— i ella, una estada d’estudis. Enllestia la llicenciatura en biologia a la Universitat Catòlica de Nimega —que, per cert, ha canviat de nom i ara es diu Universitat Radboud de Nimega— i s’especialitzava en botànica. Sé que es va doctorar i treballa com a cap de projectes de millora genètica de llavors per a desenvolupar noves varietats d’hortalisses. El cas és que quan la visitava, ben sovint agafàvem el tren —són molt agradables els trens als Països Baixos— i viatjàvem fins a Amsterdam.
Un recorregut força personal per la història de la pintura europea des del segle XIV fins al segle XX, de Gioto a Paul Gauguin i Suzanne Valadon, amb un salt posterior a Miquel Barceló i algun altre pintor contemporani, centrat principalment —però no sols— en la presència dels elements naturals.
El que més em sorprenia de la ciutat, canals i bicicletes a banda, era la gran quantitat de galeries d’art que t’hi trobaves. En una d’aquelles visites, ens hi van acompanyar la seva germana gran, Mieke, i la parella. Kees era un personatge ben particular. Havia aconseguit una feina d’arxiver d’unes poques hores a la setmana que li permetia cobrir les seves despeses i li alliberava temps per a dedicar-se a la seva passió: Roma. La seva biblioteca sobre la ciutat eterna i sobre Itàlia era magnífica, amb un gran nombre de llibres d’art que s’amuntegaven per prestatgeries i per taules i cadires. Tots quatre vam visitar el Rijksmuseum, que conté la millor col·lecció de pintura de l’edat d’or neerlandesa i que es troba a la plaça Museumplein, on comparteix espai amb, entre altres, el Museu Van Gogh, que, com podeu imaginar, és molt més visitat: cues i cues de japonesos que només miraven els quadres a través de l’objectiu fotogràfic —mai no he estat capaç d’entendre-ho.
Soc conscient que la meva percepció de l’art neerlandès hauria estat tota una altra si hi hagués anat sense la companyia de Kees. Les seves explicacions —de vegades, en anglès i quan ens quedàvem sols, en italià— davant de cada quadre ens proporcionaven la interpretació del més mínim detall. Em sorprenia, sobretot, la simbologia que molts animals amagaven: de fet, només la simbologia permetia entendre per què determinades espècies que resultaven del tot exòtiques s’incorporaven amb una relativa normalitat i certa assiduïtat a algunes escenes quotidianes. És per això que, mentre llegia Del natural. Una història de la natura en la pintura, de Martí Domínguez, no podia deixar de pensar en aquell neerlandès amb qui hauria pogut emparentar i en els seus comentaris plens de saviesa.
No és la primera vegada que Martí Domínguez s’aproxima al món de l’art. Ja n’havia fet algunes pinzellades en El somni de Lucreci, com ell mateix ens recorda en el llibre que tinc entre les mans:
En l’assaig El somni de Lucreci, explique com [Botticelli] va llegir De rerum natura, descobert feia uns pocs anys per Poggio Bracciolini en un remot monestir en la frontera alemanya, i com aquella lectura el va impressionar, fins al punt de dedicar-li l’espectacular Al·legoria de la primavera (c. 1477), que es conserva als Uffizi de Florència. Es tracta d’una obra amb un importantíssim contingut iconogràfic, en la qual s’han descrit més de quaranta tipus de plantes.
A més a més, dirigeix la magnífica col·lecció Vides d’Art, de la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, dedicada a oferir assaigs biogràfics sobre artistes, en què ell mateix ha publicat un documentadíssim i lucidíssim Manuel Boix. La forja d’un pintor.
Hi ha botànica, hi ha mitologia, hi ha lectures… Cada vegada tinc més clar que Martí Domínguez és un home savi, un humanista que s’ha escapat del Renaixement per visitar-nos.
Del Natural és un recorregut força personal per la història de la pintura europea des del segle XIV fins al segle XX, de Gioto a Paul Gauguin i Suzanne Valadon, amb un salt posterior a Miquel Barceló i algun altre pintor contemporani, centrat principalment —però no sols— en la presència dels elements naturals, sobretot, els que un biòleg atent com ell veurà tot d’una i que a la majoria de nosaltres ens poden passar fàcilment desapercebuts. Us topareu amb passatges com aquest sobre el quadre de Botticelli que acabo d’esmentar —llarg, bé que ho sé—, que pot servir d’exemple paradigmàtic, en què Domínguez fa:
el recull complet de plantes relacionades amb l’amor, presents en aquest quadre. Com ara les anemones (Anemone nemorosa), que en la tradició clàssica es pensava que creixien de la sang d’Adonis; els antirrínums o conillets (Lychnis alba), els botons florals dels quals, segons Fulgenci (Mythologicon), eren emprats per a la iniciació de les joves en els misteris de l’amor; la borratja (Borago officinalis), que segons Ripa significa «alegrezza d’amore»; el clavell silvestre (Dianthus superbus), que pel color encarnat de les flors representa el matrimoni (com assenyala Mercier en La valeur symbolique de l’oeillet); el crisantem (Chrysanthemum sp.), que al·ludeix a la virginitat i en l’antiguitat estava consagrat a Pal·les Atena, de virginitat irrefutable; el safrà (Crocus sativa), que és un potent afrodisíac, les margarides (Bellis perennis), que són un atribut primaveral de Venus; el pixallits (Taraxacum officinale), que Mattioli assegura que és bo per a la producció d’esperma («Il succhio bevuto giova ai flussi dello sperma»), i tantes altres plantes, fins a reproduir més de cinquanta tàxons diferents, perfectament pintats, amb un clar deler naturalístic.
Com veieu, hi ha botànica, hi ha mitologia, hi ha lectures… Cada vegada tinc més clar que Martí Domínguez és un home savi, un humanista que s’ha escapat del Renaixement per visitar-nos. Si encara no us n’havíeu convençut del tot, acosteu-vos a Del natural. Una història de la natura en la pintura, un llibre, guardonat amb el III Premi Bones Lletres d’Assaig Humanístic, en què trobareu molt més del que el subtítol ens promet.
