Hi ha qui diu que la maternitat seria entesa com a experiència universal si fossin els homes qui parissin. La mar de poemes, pintures i cançons en parlarien. Per contra, la decisió d’integrar la maternitat —i, dins d’aquesta, l’embaràs i el part— com a nucli d’exploració poètica sovint ha estat minoritzada.
A través d’una cadència calculada i fluida —i amb tendència als versos d’art menor—, la poeta ens interpel·la i ens fa còmplices dels deliris incandescents de la reproducció.
Sota aquesta llum, la figura d’Anna Gual es defineix com una de les més significatives de les lletres catalanes. Hereva de Maria-Mercè Marçal, a Ameba, la poeta vilafranquina —amb una trajectòria consolidada i reconeguda per premis de prestigi, com ara el Rosa Leveroni de Cadaqués, que guardona aquest recull— s’avenca en els misteris insondables de l’univers a partir de la concreció d’un “protozou de l’ordre dels ameboides, constituït per una cèl·lula eucariota habitualment nua i uninucleada”: l’ameba, l’organisme viu que ens precedeix.
En un gest que conté tot el sentit del món, els versos d’aquest recull es vinclen cap al dedins —del món animal, de la carn— i cap enfora de manera inextricable, paradoxal potser i, tanmateix, del tot inequívoca. Ens embranquem així en un viatge de doble direcció oposada. També les il·lustracions de Gala Pont ens menen cap a la transparència dels poemes.
La primera part del volum, “L’enigma del microbi”, es desclou amb una imatge clara: un ventre ple, curull de possibilitats. L’acompanya una guineu, animal salvatge del bosc que aferma la voluntat de no esquivar la connexió atàvica entre els animals humans i els animals no humans.
No projecten una imatge innòcua i domesticada de la maternitat, sinó que revelen els seus “exilis inenarrables”, “els buits / entre batecs”. Des d’una espècie de reencarnació, s’hi perfila la denúncia de la violència instaurada en els mites.
La segona part, intitulada “Proliferació cel·lular”, és representada amb una dona que sosté un nadó en braços; podem imaginar que juguen. Les dues figures, nues, són emmarcades per plantes altes. Som, potser, dins un lloc primigeni, anterior al llenguatge?
A través d’una cadència calculada i fluida —i amb tendència als versos d’art menor—, la poeta ens interpel·la i ens fa còmplices dels deliris incandescents de la reproducció. Escup imatges, immersa en la recerca d’“aquella que m’entengui la contradicció”, i ens sacseja: “ets tu qui l’entén?”. I nosaltres vacil·lem, perquè els “mapes estel·lars” que dibuixa, farcits d’enigmes, no són fàcils de desxifrar –un fil de veu ens encara, de fet, a l’absurd mateix de provar de comprendre’ls.
No projecten una imatge innòcua i domesticada de la maternitat, sinó que revelen els seus “exilis inenarrables”, “els buits / entre batecs”. Des d’una espècie de reencarnació, s’hi perfila la denúncia de la violència instaurada en els mites, la violència contra les dones que ha segat tantes vides.
Un clam viu contra la violència obstètrica, contra l’asèpsia dels protocols i contra la medicalització dels cossos que es volen dòcils, en harmonia plàcida, amb el dolor amagat i sense fer soroll.
Deslliurada de la culpa i del penediment arrossegats durant massa anys, la veu poètica —indestriable de l’autora— s’afirma en la seva determinació: “alletaré / la criatura com em doni la gana / li explicaré els contes / que vosaltres calleu”. Havent claudicat dels dictats ofegosos de la maternitat obligatòria, la veu dels poemes s’exhibeix en la pulsió de mort, pelltrenca el marbre i renuncia a la llosa de la immortalitat. Sense necessitat de cap déu, s’allunya “de la taca del pecat original”.
No és un viatge agradós, no enfilem camins encatifats, no sempre fa olor de roses. El subjecte poètic retorna “a les esquerdes que ens alimenten” i encarna un clam viu contra la violència obstètrica, contra l’asèpsia dels protocols i contra la medicalització dels cossos que es volen dòcils, en harmonia plàcida, amb el dolor amagat i sense fer soroll.
En aquest trajecte, és també la intertextualitat el que possibilita una lectura porosa, feta de molts bocins, talment les galàxies. És ineludible la petja de poetes que han fornit els seus versos des del pensament feminista. A les pàgines hi ha la mirada filosa de Chantal Maillard, l’actitud abrivada d’Antònia Vicens, la militància política d’Adrienne Rich. I encara altres veus empelten, cordó amb cordó, el traç que reverbera.
Hi ha la mirada filosa de Chantal Maillard, l’actitud abrivada d’Antònia Vicens, la militància política d’Adrienne Rich.
Fins hi compareix, tremolosa però constant, l’aranya, en un teixit que es fila mentre rumia sobre la seva pròpia creació. D’aquestes influències, si bé explícites en les citacions que inauguren cada secció, en copsem ecos més diluïts en els poemes.
Un altre element incisiu rau en el lligam radical –d’arrel– de dur “a l’úter, els ossos d’un altre” per pensar l’alteritat i la via cap a l’altre que encamina, de retruc, a un mateix. Ja ens ho diu l’epíleg de Caterina Riba —ofrena precisa que clou el recull i n’accentua i multiplica les lectures—: “la poeta es dona a llum a ella mateixa”.
I així ens brinda una associació que es torna indefugible: la relació evident entre la gestació poètica i l’infantament de la nounada. Gual s’afona, “pell amb pell”, dins l’ambivalència frenètica de la cèl·lula autònoma que és, alhora, profundament vulnerable al tacte amb l’altre. Assevera que una dona no necessita maternar per ser completada. I això no exclou que sempre som en mans d’un altre.
Gual, com Emily Dickinson, entén la poesia com a “ferida oberta / sense possibilitat de cicatriu”. Tampoc no resol les temences de la finitud, de les “partícules en descomposició”, del vertigen incommensurable. I amb tot, la “rotunditat del sí” és l’escollida. Hi trobem, així, una aposta per persistir en l’escriptura, la vida mateixa.
