Les pràctiques ancestrals de la ramaderia, el coneixement i la relació amb els animals, sense oblidar la qüestió festiva i comunitària, la dansa, els bureos.
“Vinc de part de John Berger” seria una entrada a la intenció narrativa de Besalduch, però el relat va més enllà de l’homenatge i la biografia. Del Joan, en vaig sentir a parlar ja fa algun temps, i va ser precisament en relació a Berger, perquè De pastor a pastor havia sortit feia poc i parlava de l’escriptor anglès al qual jo havia començat a admirar i que havia viscut en un poble dels Prealps francesos, no gaire lluny d’on jo visc actualment.
Després, gràcies a les xarxes socials, ens vam conèixer una mica el Joan i jo, ens llegíem mútuament i va aflorar aquest sentiment comú d’estima per les nostres arrels, els nostres pobles i la gent que els habita. Jo soc d’un poble de la Catalunya central; el Joan, d’un del Maestrat. Va citar Vicent Andrés Estellés: “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. I tu, greument, has escollit”, i vaig comprendre que intencionadament tots dos havíem trobat una tercera via pel que fa al dilema de marxar o quedar-se: vam marxar però mai vam trencar el vincle. A més, Joan té un bon recull de citacions.
Novel·la coral, feta amb modèstia, perquè el Joan permet als personatges parlar per si mateixos, o a través de citacions, fins i tot els que ja ens han deixat i que recuperen la vida en la ficció.
En una visita a Barcelona, vaig buscar el seu llibre. Per telèfon em van confirmar que el tenien a la llibreria Fahrenheit 451. Jo estava a Francesc Macià i no tenia temps, però no m’ho vaig pensar dues vegades: vaig travessar la ciutat perquè necessitava llegir-lo. Arribat el moment, he passat uns dies submergida en la lectura, he vist passar la moto Blackbird muntada per dos homes. També he vist el pastor Bono, i m’ha recordat l’agilitat amb què el meu pare caminava pel camp; ell també havia estat de petit com el Guillem, fill de pastor.
Ha estat instructiu conèixer el dia a dia de l’ofici, però també tota la resta que, com una constel·lació, l’envolta: les pràctiques ancestrals de la ramaderia, el coneixement i la relació amb els animals, sense oblidar la qüestió festiva i comunitària, la dansa, els bureos –tradició de l’Alt Maestrat– i la seva manera entusiasta de mirar el món. Perquè el llibre va d’això, de la mirada al món.
L’emigració, els refugiats i els exiliats, el treball, la xenofòbia, la religió i l’orfandat, una visió ecologista i una relació amb els animals, una crítica al progrés exacerbat del capitalisme i un posicionament humanistomarxista.
Una dada important: el Joan és un lletraferit. I es veu en la quantitat de citacions i autors que esmenta en el llibre. Molts també són referents meus, i m’ha fet gaudir enormement en aquesta novel·la coral, feta amb modèstia, perquè el Joan permet als personatges parlar per si mateixos, o a través de citacions, fins i tot els que ja ens han deixat i que recuperen la vida en la ficció.
Entre tots, per esmentar-ne alguns, hi trobem Eulàlia Bosch, Jorge Riechmann, Manuel Rivas, Pilar Vázquez, Yves Berger, Jean Mohr, Jean Giono, Maria Muñoz i Pep Ramis, i també Erri de Luca, Egon Schiele, Andrei Platonov, Wislawa Szymborska, Antonio Machado, Baudelaire, Spinoza, Proust, Pasolini, Montserrat Roig, Moya Cannon, Susan Sontag i Roland Barthes i, finalment, Walter Benjamin, acomiadant-se al peu de l’obra de Karavan a Portbou.
Narració ambivalent, profunda en la substància, però lleugera com una conversa entre amics. I el plaer dels poemes d’Enric Bono.
L’emigració, els refugiats i els exiliats, el treball, la xenofòbia, la religió i l’orfandat, una visió ecologista i una relació amb els animals, una crítica al progrés exacerbat del capitalisme i un posicionament humanistomarxista, la guerra, la desigualtat i la injustícia, el monopoli de la violència i les dones, els ideals europeus, la malaltia i el dolor, el nomadisme, la cultura de supervivència del camp…, la saviesa de les oliveres i l’hospitalitat de John Berger.
El pensament flueix com si anéssim en la Blackbird amb el John, però el fil conductor, que uneix el pensament entre Berger i Bono, és el Joan mateix, que hàbilment teixeix aquesta narració ambivalent, profunda en la substància, però lleugera com una conversa entre amics. I el plaer dels poemes d’Enric Bono. Una invitació a dirigir la mirada a qüestions importants en la nostra societat.
Un dia d’aquests tinc pensat acostar-me a Quincy, on va viure i està soterrat John Berger. Penso anar-hi amb De pastor a pastor sota el braç i presentar-me: vinc de part de Joan Besalduch.
