El seu pare va intentar estrenar obres teatrals a Madrid, fet pel qual Maria Beneyto va viure la seva infància a la capital castellana, des dels tres anys fins a l’esclat de la Guerra Civil, moment en el qual la família va tornar a València.
Maria Beneyto va néixer el 1920 a València. Va escriure una sèrie d’obres cabdals entre els anys 1960 i 1970 sense la deguda atenció. Per tal de reivindicar-la, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha declarat el 2025 l’Any Maria Beneyto, amb la comesa de reeditar els seus llibres, oferir materials inèdits i reunir tota la seva obra poètica, amb l’objectiu de situar-la en el cànon literari i en les lectures programades de l’escola valenciana.
De família republicana, tolerant, amb inquietuds literàries, el seu pare va intentar estrenar obres teatrals a Madrid, fet pel qual Maria Beneyto va viure la seva infància a la capital castellana, des dels tres anys fins a l’esclat de la Guerra Civil, moment en el qual la família va tornar a València. El seu pare va morir per una ferida de metralla durant el conflicte militar, i Maria Beneyto va viure dins un context duríssim, de desesperança i misèria durant la postguerra.
Va rebre impuls a la seva carrera amb el Premi Ciutat de Barcelona pel seu llibre publicat Ratlles a l’aire (1956). Uns anys abans, va presentar el seu primer llibre de poemes en català, Altra veu (1952).
Va ser així, com es va formar i enfortir, de manera autodidacta, com a escriptora que, a més, havia de suportar els prejudicis i les inclemències per ser dona. Va rebre impuls a la seva carrera amb el Premi Ciutat de Barcelona pel seu llibre publicat Ratlles a l’aire (1956). Uns anys abans, va presentar el seu primer llibre de poemes en català, Altra veu (1952), que també va ser publicat per l’editorial Torre, de Xavier Casp.
Tot i el seu inici, aparentment brillant, no va rebre gaire atenció. Ser una dona escriptora, la va marginar, i ser valenciana, sense gaire avals, també la va perjudicar, a dins i a fora del País Valencià. Va escriure els seus primers poemes en castellà, tal com ho van fer altres poetes de l’època. El 1947 va publicar el seu primer llibre, Canción olvidada.
Maria Beneyto, al llarg de la seva trajectòria, també va mostrar la seva particularitat lingüística, ja que va alternar les dues llengües que li eren pròpies, el castellà i el català, un fet que tampoc la va situar ni en un espai ni en l’altre.
Va alternar les dues llengües que li eren pròpies, el castellà i el català, un fet que tampoc la va situar ni en un espai ni en l’altre.
El seu cicle poètic en català va començar el 1952. En un dels seus primers poemes marca uns plantejaments notables: “Com poder dir-ho només amb paraules, amb les meves paraules que palpegen el buit?”. En les seves composicions hi ha una emoció flonja, circumdant, i també un intent de compromís. “Pàtria és paraula”. Pors, neguits, solidaritat amb el dolor comú, tristesa civilitzada: “hi ha nens que són àmfores vives de dolor”.
En el seu segon llibre de poemes, Ratlles a l’aire (1956), es percep un impuls i una certa repulsió que es va retraient, un desig i una decepció en els seus missatges. “Massa tristor, Senyor, massa pes em donares, massa foc, massa brasa, en donar-me la veu”. Ens narra les angoixes viscudes. “Jo somiava arbres, soterrant l’alegria”. Hi ha una feblesa, una existència esberlada en la metàfora donada. I, de sobte, l’estrèpit: “Jo clamava, cridava el sol pur, violent”. Se sent estrangera amb els records que l’aclaparen. Poema a poema, es va retrobant en un procés d’assimilació, de memòria i fracàs.
“Faré un mur a l’impuls”, quan s’acosta a un amic que desitja, a un somni infinit. El poema sobre el fill nonat és demolidor.
Maria Beneyto sempre buscava una drecera per superar els embats. D’una veu fosca, passava a un resplendor. Ens parla així, de la dona què és. “Estic plena de pànic i de tristor calenta”. La conseqüència de la solitud és evident, implícita. Va deixant una poesia densa, amb moltes capes i matisos. La ferida s’ha de lluir, ho reivindica.
Hi ha poemes que dedica a la dona, un fet no gaire habitual. Tracta la dona com un ésser viu i no com un objecte de servei. “Faré un mur a l’impuls”, quan s’acosta a un amic que desitja, a un somni infinit. El poema sobre el fill nonat és demolidor, elèctric. Hi ha una necessitat d’expressar el crit, el patiment ocult. És una poesia dura que va fluint a mesura que el riu va incrementant el seu cabal nocturn, inapreciable, sonor.
En el seu tercer llibre, Vidre ferit de sang (1977), que va rebre el premi Ausiàs March 1976, hi ha un notable desplegament vivencial, més reflexiu i més distant. Per exemple, el poema que parla de les parets per a una nova casa és duríssim, però molt llunyà. “Naixeran fills a dintre, flors a fora. La casa creix, palau i claveguera, bordell i santuari”. En altres textos poètics, hi ha una nova retenció amarga, dolorosa.
El poema que parla de les parets per a una nova casa és duríssim, però molt llunyà. “Naixeran fills a dintre, flors a fora. La casa creix, palau i claveguera, bordell i santuari”.
Hi ha també, altres poemes dedicats a la seva ciutat, al seu país, una relació que lliga amb un amor viscut, ocult, ingrat: “boja, de l’amor que patesc per tu, malaltia inguarible de la qual em moriré algun dia”. Hi ha una determinació clara a l’amor de tota una vida. Ens interpel·la, ens continua parlant del seu amor, fent de l’escriptura una necessitat per arribar al silenci.
Els poemes dels últims llibres de Maria Beneyto són dolorosos, colpidors, conscients. Els angles que utilitza la custodien, la solquen i li donen un destí de plata. Tot queda tocat, contingut, lligat a la memòria, amb una lluita contra el passat, a una endreça existencial. Es percep, també, una sensació d’ineptitud, de no saber existir. Ens parla d’absències, de records que “fugen, tornen, van a l’oblit”. Quina meravella d’expressió. Els fets, els dies, els somnis, s’encaminen cap a l’oblit.
