Joan Caro, una figura complexa, que navega entre dues aigües, en certa manera “presoner enmig dels dos bàndols en conflicte”. D’una banda, defensa inicialment les posicions agermanades i, de fet, és un dels impulsors de la revolta; de l’altra, és una persona moderada.
Em sembla que si parlem de la guerra de les Germanies com a objecte literari, inevitablement ens ha de venir a la ment Crim de Germania, de Josep Lozano. L’obra, que va guanyar el Premi Andròmina de Narrativa dels Octubre l’any 1979 i posteriorment el de la Crítica del País Valencià i el de la Crítica Serra d’Or de novel·la, va marcar un abans i un després en la narrativa catalana feta al País Valencià. Amb Cremareu aquesta carta, que també se situa de ple en la guerra de les Germanies, Tomàs Llopis va obtenir el XXXIV Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira en la convocatòria de l’any 2022.
Tot i que els personatges amb una càrrega bèl·lica més potent —penso ara mateix en Vicent Peris, per exemple—, segurament donen, d’entrada, molt més joc narratiu, el que ens planteja Tomàs Llopis és una mirada de les Germanies centrada en un personatge que, si bé no és del tot col·lateral, tampoc no el podríem considerar nuclear en el conflicte, malgrat que va ser mestre racional de la ciutat de València i capità general de l’exèrcit agermanat. Em refereixo al sucrer Joan Caro, una figura complexa, que navega entre dues aigües, en certa manera “presoner enmig dels dos bàndols en conflicte”. D’una banda, defensa inicialment les posicions agermanades i, de fet, és un dels impulsors de la revolta; de l’altra, és una persona moderada que en ser nomenat capità general intenta evitar els saqueigs per part de les files agermanades i acaba dimitint en ser acusat de no voler impactar amb l’artilleria que dirigia contra el castell de Corbera, propietat del duc de Gandia. Cap al final de la guerra, promou que els gremis aportin homes a l’exèrcit reialista per vèncer els reductes agermanats de Xàtiva i Alzira. Tot això no li estalviarà que finalment sigui ajusticiat per ordre de la virreina Germana de Foix després de ser acusat de:
“ser el principal responsable de la revolta agermanada, d’alterar l’ordre a la ciutat i de calmar-la a voluntat i en profit propi, d’aconsellar en secret allò que el poble demana públicament, d’haver obtingut il·legalment el càrrec de racional i d’haver capitanejat les tropes agermanades.”
El que fa més peculiar l’aportació de Tomàs Llopis és que la veu narrativa se situa darrere els ulls, l’oïda i les sensacions de la muller de Joan Caro, Beatriu Ferrer.
Amb tot, el que fa més peculiar l’aportació de Tomàs Llopis és que la veu narrativa se situa darrere els ulls, l’oïda i les sensacions de la muller de Joan Caro, Beatriu Ferrer. A pesar que en algun moment de la narració ella mateixa es col·loca en un pla secundari i fins i tot submís —“Us estic parlant molt del que feia el meu marit i del que passava a València, però poc del que feia jo, que eren coses discretes, sense relleu, com solem fer les dones”—, la veritat és que contínuament expressa el seu punt de vista: sol ser més pròxima que el marit als agermanats més radicals i en general no tan partidària de la via diplomàtica. Tanmateix, és aquesta via diplomàtica la que domina el gruix de la narració, que ens mostra els continus esforços de Caro per aconseguir una pau justa. La saleta de la seva sucreria és testimoni continu de la seva voluntat negociadora. Beatriu mai no hi entra, però a través d’un clevill sent tot el que s’hi parla —el marit n’és coneixedor: “Haurem de tapar el clevill de la saleta”, li diu un dia— i ho acaba plasmant, juntament amb altres confidències del marit i amb reflexions pròpies, en el dietari que servirà de base per a la seva narració.
Sol ser més pròxima que el marit als agermanats més radicals i en general no tan partidària de la via diplomàtica. Tanmateix, és aquesta via diplomàtica la que domina el gruix de la narració, que ens mostra els continus esforços de Caro per aconseguir una pau justa.
Cal dir que la novel·la es fa de bon llegir: té una narradora única, Beatriu Ferrer, ja ho he dit, i un fil argumental amb una progressió temporal contínua, sense analepsis ni prolepsis, més enllà de saber des del principi, però sense detalls, el destí final del sucrer. A més a més, Tomàs Llopis, malgrat presentar el conjunt del text amb un teòric format epistolar —“Carta de na Beatriu Ferrer, viuda de Joan Caro, a dona Hipòlita Roís de Liori, comtessa de Palamós, des de València a Molins de Rei, 20 de març de 1524”— no hi insisteix i ens va presentant capítols no gaire llargs amb episodis que fan avançar la trama d’una manera lògica i relativament senzilla, en què l’estructura epistolar queda bastant difuminada. A més a més, pel que fa al tractament lingüístic no hi ha un intent d’imitar el català del segle XVI, més enllà d’alguna pinzellada arcaïtzant quan Beatriu s’adreça directament a la destinatària de la seva missiva.
No està malament, gens malament, que, malgrat que acabi fracassant, prenguem en consideració gent que busca la pau en lloc de la confrontació.
Per acabar, deixeu-me fer un comentari sobre la tria del personatge principal de l’obra, Joan Caro. Crec que no està malament, gens malament, que, malgrat que acabi fracassant, prenguem en consideració gent que busca la pau en lloc de la confrontació. Són persones que, com afirma Beatriu Ferrer sobre el seu marit, solen ser vistes per uns com a covardes i per altres com a traïdores, però que esdevenen del tot necessàries. No sé si, en aquest sentit, la novel·la de Llopis no podria tenir una lectura, o enviar un missatge, en clau estrictament contemporània. A mi, com a mínim, m’ha fet pensar en els conflictes que el món té ara entre mans.
