Júlia Bacardit (Barcelona, 1991), periodista i escriptora, no ha deixat de polir, llibre rere llibre, un estil, una mirada i una veu literària que evoca la millor prosa catalana, aquella que es va forjar en els moments estel·lars del nostre periodisme, la de cronistes, viatgers i viatgeres, periodistes i escriptors que, sense saber-ho, o potser sabent-ho, feien del seu periodisme una obra literària i memorialista: crònica d’un temps històric i de realitats contrastades alhora que crònica d’un temps vital interior.
El llibre naix en acceptar el repte d’una aventura professional com a corresponsal a Bucarest per a una agència de premsa de Viena.
L’any 2023 Júlia Bacardit es va despullar en publicar Un dietari sentimental (Medusa), un aplec d’apunts íntims, sociològics i generacionals que brollaven sense a penes filtres. Era un punt de partença d’una escriptura en primera persona que ha anat madurant i guanyant en matisos.
Un any després, Bacardit ens ha sorprès amb dos llibres basats en experiències personals, professionals i quotidianes. No tan íntims ni tan agosarats, més continguts i molt ben travats. Dos llibres a mig camí entre el periodisme i la literatura, on guanya la segona: El Raval a deshora (Núvol) i a Corresponsal d’enlloc. En aquest darrer em centraré ara i ací.
És un llibre-reportatge escrit quasi en temps real, amb pinzellades autobiogràfiques i molta informació, un relat esplèndid i seductor que ensenya motles coses. El llibre naix en acceptar el repte d’una aventura professional com a corresponsal a Bucarest per a una agència de premsa de Viena.
A partir de l’aterratge en terra estranya, brolla un relat de la reflexió sobre el canvi vital i les expectatives en un moment de canvi, de pausa, amb una fugaç llambregada cap endins:
“Quan vaig venir, ara fa sis mesos, acabava de publicar el meu segon llibre, que era el primer que tenia una certa repercussió mediàtica. No era gaire bo, i a més a més era pornogràfic, en el sentit que hi explicava vergonyes de la meva vida psíquica i emocional, i també alguna fantasia sexual estranya. Era un excés. Massa intimitat exposada per no res (…) vaig publicar-lo perquè algú tenia interès i perquè tenia ganes de veure el meu nom imprès de nou en una coberta”.
Júlia Bacardit s’hi sap de pas, els periodistes solen estar de pas, però la seua òptica no és la d’una viatgera, sinó de qui s’instal·la en un país, hi viu, treballa i coneix molta gent.
Poques vegades escoltem algú sent tan cru i autocrític amb una obra primerenca. Un punt a favor de l’autora, capaç d’evolucionar i mirar enrere i de gestionar el passat més recent amb ironia.
Escrit això, el descobriment d’una realitat molt diferent i la consegüent immersió en l’alteritat, són l’eix de Corresponsal d’enlloc, on Júlia Bacardit es mou en un triple pla: l’aproximació a la realitat romanesa, tan interessant i desconeguda; el seu “fracàs” com a periodista d’agència –vaig viure una experiència similar a París de jove– i la situació personal de deixar una ciutat, un barri, Barcelona i el Raval, i un piset assequible, per aterrar en la intempèrie professional i sentimental, al bell mig d’un nou escenari vital i urbà: l’Europa de l’est.
Júlia Bacardit s’hi sap de pas, els periodistes solen estar de pas, però la seua òptica no és la d’una viatgera, sinó de qui s’instal·la en un país, hi viu, treballa i coneix molta gent. Fins i tot s’enamora d’un romanès, l’Andrei.
Bacardit s’interroga sovint sobre quina mena de país és aquest, quins problemes té, com fou aquell passat històric que hi pesa com una llosa encara. Un país que alhora és testimoni dels efectes de la guerra d’Ucraïna, i de l’arribada d’una allau de refugiats:
“La naturalesa és bonica, a Romania. L’únic problema és l’atmosfera, el problema és com s’hi viu, en general malament… sura una tristesa de l’est d’Europa, una desesperança estranya que persisteix al marge de l’alegria interior”.
La mirada de l’autora copsa l’esperit del país. No busca una anàlisi econòmica, històrica o sociològica, sinó que el seu objectiu és un altre: fer-ne un retrat amb els trets essencials arran de l’experiència directa i viscuda, la conversa amb testimonis, les impressions que li causen els carrers, la gent i els pobles que visita. L’atmosfera que hi copsa, ensuma i retrata. Bacardit en diu l’essencial i ho encerta.
“La naturalesa és bonica, a Romania. L’únic problema és l’atmosfera, el problema és com s’hi viu, en general malament… sura una tristesa de l’est d’Europa, una desesperança estranya que persisteix al marge de l’alegria interior”.
Mentre mira d’aterrar, físicament i mental, en un univers tan estrany i desconegut com és l’Europa de l’Est, Bacardit va mentalitzant-se de la seua situació i s’ho mira tot amb ulls oberts de bat a bat: atenta als canvis, als contrastos, als sons de la llengua, al batec de la gent.
Als locals de copes, als restaurants, als taxis, a les cases de la gent que coneix, a la feina, durant les converses, observa i en pren nota. A poc a poc aprèn la llengua, tot i que parla en anglès sempre que pot, conviu amb l’alcoholisme, un mal endèmic, amb el masclisme i la corrupció, uns altres mals endèmics, però també amb l’alegria i la generositat de molts romanesos.
Ensuma l’enyorança del socialisme, la desfeta del socialisme, i el capitalisme descarnat: el malestar de la pobresa, la vergonya, la humiliació de no ser res al món. Ens mostra els romanesos amb l’ànima trencada, dividits entre marxar de casa seua per una vida millor i un amor immens pel seu país:
“em fa una mica de pena, perquè els impressiona només el que ve d’Occident. Ells no seran mai del tot occidentals, i aquesta negació és justament el que fa que Romania sigui Romania, la frontera entre el món turc i el fervor ortodox, la llatinitat com un accident, l’ombra imperial de Moscou i la picaresca gitana”.
Amarar-se de realitats alienes li permet a Bacardit comprendre millor el món, i alhora entendre’s ella mateixa d’una manera més precisa, immersa en una experiència que li va donar una història d’amor, un llibre i una lliçó: “L’Andrei té raó, la perseverança és la forma més noble d’honor. I aquesta és la lliçó més bona que m’ha regalat Romania”.
