Siegried Sassoon (1886-1967) va formar part de la generació anglesa de Poetes de la Guerra, amb Robert Graves, Wilfred Ower o Rupert Brooke, que van marcar una veu crítica, històrica, contra la guerra. Poetes, artistes, músics i periodistes de diversos estrats es van posicionar contra les massacres de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), en el primer gran conflicte militar, global, amb ús d’armes sistemàtiques i químiques.
Va lluitar al front occidental de França, amb notables accions, fet pel qual, va ser condecorat per la suma dels seus actes heroics. Malgrat tot, després d’un permís de convalescència el 1917, es va negar tornar al front.
En els darrers anys s’han publicat algunes antologies i algunes obres, com ara Poemes de guerra (Edicions de 1984, 2021), de Wilfred Ower (1893-1918), que Siegfried Sasson precisament va conèixer a l’hospital psiquiàtric d’Edimburg. Va ser tal la bogeria oficial que van suportar les lleves, que Wilfred Ower amb un greu trastorn posttraumàtic, va haver de tornar al front de França. Va ser mort mentre travessava un canal, una setmana abans que s’acabés la guerra.
Siegfried Sassoon va lluitar al front occidental de França, amb notables accions, fet pel qual, va ser condecorat per la suma dels seus actes heroics. Malgrat tot, després d’un permís de convalescència el 1917, es va negar tornar al front. Tenia els seus motius, els poemes que escriuria al cap d’uns mesos contra la guerra. Va fer una protesta sonada contra l’autoritat militar britànica, difosa per la premsa i tractada en el parlament dels lords. Va ser enviat a un hospital psiquiàtric, diagnosticat amb neurastènia, com tants i tants altres soldats que la van patir i no la van superar mai més. És la història real de molts soldats i de moltes pel·lícules mítiques que s’han filmat, com ara 1917, de Sam Menders, o Johnny va agafar el fusell, de Dalton Trumbo, o potser la més coneguda, Paths of Glory, de Stanley Kubrick.
Descriu les situacions viscudes al front, de soldats que superen una petita incursió i que potser guanyaran una guerra, però que acabaran perdent moltes més coses, més vitals, més radiants. Eren generacions que encara creien en els ideals de l’honor i del servei a la pàtria.
De Siegfried Sassoon caldria ressenyar les seves memòries, pendents de poder-les llegir traduïdes al català. El llibre de poemes de Contraatac va ser publicat el 1918, una traducció meritòria de Jordi Fité Salvany que ha rebut el premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia, convocat per Cafè Central i Fundació Banc de Sabadell.
Ens descriu les situacions viscudes al front, de soldats que superen una petita incursió i que potser guanyaran una guerra, però que acabaran perdent moltes més coses, més vitals, més radiants. Eren generacions que encara creien en els ideals de l’honor i del servei a la pàtria. “Homes desconsolats, amb botes xopes i amb rostres enfonsats mirant el cel demacrats, derrotats.” Hi ha una dignitat suprema. Una visió contreta, esguerrada, que la fa hàbil i palpable, duríssima.
Quan la poesia arriba a través de la calma, amb el vent movent les fulles de l’herba, la vida d’un soldat recupera el sentit. I això ho va subscriure, fa més de cent anys, el poeta anglès Siegfried Sassoon, quan va sentir l’horror dels exèrcits, de les civilitzacions davant de la bellesa, al mig de la natura, com una balança esfereïdora i paranoica. “Desfilem protegits pel cant d’ocells en matolls d’herba verds, fins al país on tot és ruïna i sols el cel floreix.”
Ens parla de la guerra que no s’acaba mai, que perdura i es fa espessa com el fang, com la repugnància de sentir els peus humits, mullats, enganxats al fang vermellós.
No va necessitar res més per explicar els horrors. La mort no admet gaires paraules. “Els veig en forats bruts, rossegats per les rates, i en trinxeres en runes, flagel·lats per la pluja, somiant coses.”
El poema que porta el títol del llibre és una declaració universal, “un lloc podrit de mort”, que tots els mandataris i dirigents mundials haurien de llegir per tal d’aportar fets tangibles a la humanitat. Siegfried Sasson fa unes descripcions de les trinxeres, de la infecció, de la mort que va certificant la terra. Ens parla de la por, de l’angoixa sorollosa al mig del brogit musical, metàl·lic, del ferro que ho acaba aixafant i rebentant tot. La guerra es converteix en un recital de mort, en una desbandada macabra.
Els morts per França i les ombres pels supervivents. La poesia dona motius als elements existencials, i això no ho fan la política, les comissions d’investigació, els escàndols de corrupció o els grans beneficis de les corporacions. La poesia dona un sentit al sentit, i això no ho fan els sistemes comercials, la logística exportadora, la contaminació del capital.
Els poemes de Sassoon són demolidors. Fan mal, perquè són reals. Tracta, per exemple, de les conseqüències mentals dels soldats, el síndrome del veterà de guerra, nascut el 4 de juliol. Altres poemes demolidors giren sobre l’entorn de la guerra, sobre el que enforteix moralment una guerra i un estat bel·licista, imperial. La seva poesia, en tot, és molt plana, molt neta. No va necessitar res més per explicar els horrors. La mort no admet gaires paraules. “Els veig en forats bruts, rossegats per les rates, i en trinxeres en runes, flagel·lats per la pluja, somiant coses.”
