En l’entrevista que vaig fer fa uns pocs mesos a Roger Aluja, l’editor de La Casa dels Clàssics, em va comentar que estava a punt de sortir en la Col·lecció Fundació Bernat Metge Del Cel, d’Aristòtil, amb introducció, text i traducció de Miguel Candel. L’entusiasme amb què me’n va parlar ha fet que, tan bon punt l’he tingut a les mans, l’hagi fet passar per davant de tota la pila de llibres que tinc per llegir. I us puc dir, ja d’entrada, que ha valgut la pena.
De bell antuvi, els col·laboradors de la col·lecció han estat els professionals de més reconegut prestigi. Entre els que la van impulsar inicialment, noms tan reconeguts com ara Carles Riba, Joaquim Balcells o Joan Crexells i, més endavant, Miquel Dolç, Josep Vergés…
En el cas del llibre que ens ocupa, Candel es va doctorar amb una tesi sobre la lògica d’Aristòtil i va ser professor titular d’història de la filosofia antiga i medieval a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. En la Col·lecció Fundació Bernat Metge, podeu trobar-hi també algunes altres traduccions seves: De l’ànima, els dos volums de la Metafísica i els dos de la Política.
Des del punt de vista més íntim, per dir-ho d’alguna manera, llegir Aristòtil m’ha fet retrobar-me amb l’adolescent que va rebre les primeres classes de filosofia a l’Institut Josep de Ribera, de Xàtiva. Miquel Mollà intentava ensenyar-nos els fonaments de la lògica —a mi m’encantava transformar oracions en fórmules lògiques, tant o més com la majoria de companys ho odiava.
Josep Ripollès ens va oferir un repàs de la història de la filosofia des dels presocràtics fins a Kant, amb tanta gràcia i perícia que a mi cada filòsof nou em convencia del tot, fins i tot si contradeia la visió del filòsof anterior, que també m’havia convençut completament, excepte pel que fa a l’existència de Déu —mai no vaig ser capaç d’assimilar aquells arguments. Ja a la Facultat de Filologia, la Poètica d’Aristòtil apareixia ací i allà.
Tampoc no podem oblidar que Aristòtil forma part de les bases culturals del món occidental i que, per tant, tornar-hi sempre és útil i m’atreviria a dir que necessari, malgrat que, com en el cas concret d’aquest llibre, ens trobem davant una concepció bastant allunyada del que la ciència ens diu actualment. No podem obviar, tanmateix, que l’obra cosmològica d’Aristòtil —continguda en part en Del cel, però també en la Física, la Metafísica, el De generatione et corruptione i els Meteorologica— mostra, com podem llegir en la introducció:
“el paradigma indiscutit de l’univers precopernicà abans que les observacions, els experiments i els càlculs de Galileu, Kepler i Newton confirmessin la validesa del sistema heliocèntric proposat per Copèrnic i la universalitat de la gravitació.”
Com bé sabeu, per poc que recordeu les classes de l’institut, Aristòtil, contràriament a Plató, és un empirista, tot i que també fa servir la deducció a partir dels principis generals, establerts per inducció, que generalment sol ser considerada una enumeració de casos particulars.
Certament, Aristòtil accepta les observacions contrastades dels astrònoms anteriors i mai no va pretendre descobrir fets astronòmics o cosmològics nous: estava en contacte amb les dades conegudes pels astrònoms de l’època —grecs, òbviament, però també egipcis i babilonis— i va intentar establir un marc unificat en què totes les observacions conegudes i les millors teories es poguessin integrar. Tot plegat, constitueix la base de l’astronomia de Ptolomeu, vigent, com he apuntat, fins a Copèrnic.
És per això que si llegiu els quatre llibres de què consta Del cel, us trobareu que sovint s’hi repeteix la mateixa estructura a l’hora de tractar cada contingut: en primer lloc, presenta l’objecte d’estudi, tot seguit, ens informa de les aportacions dels filòsofs anteriors, les refuta o les valida i, finalment, a partir de l’argumentació, arriba a les conclusions pròpies, que sol repetir al final de l’epígraf, a manera de resum.
Quant a les seves argumentacions, ja m’ho perdonaran Aristòtil i els seus seguidors més acèrrims, algunes em semblen tautologies. I sí, ja sé que ell no emprava aquest terme, bastant més modern, i que en certa manera rebutjava el que implicava.
Amb tot, però, m’atreviria a dir que és un llibre de lectura ineludible, que us farà reflexionar profundament, especialment si esteu disposats a acarar la cosmovisió aristotèlica —en vigor gairebé dos mil anys— amb les teories físiques i astronòmiques actuals. No em puc estar de dir-ho reproduint, novament, un fragment de la introducció de Miguel Candel:
“Una cosmovisió així pot semblar, als nostres ulls educats per a veure el món amb el telescopi galileà i interpretar-lo amb les fórmules matemàtiques de la mecànica de Newton (i també, incipientment, amb les menys intuïtives de la mecànica relativista d’Einstein), una especulació artificiosa. I, no obstant això, reuneix paradoxalment, d’una banda, la virtut de ser la més empírica de les construïdes fins a la seva època per a explicar les diferències aparents de comportament entre cossos celestes i terrestres, i, de l’altra, la més agosarada a l’hora d’alliberar-se dels lligams epistemològics imposats per l’observació dels fenòmens físics «locals», directament contrastables a escala humana, a fi de considerar el comportament de l’univers en el seu conjunt.”
És cert que aquesta edició està pensada especialment per a l’àmbit acadèmic, amb el text grec anotat amb l’aparat crític corresponent i la traducció catalana acarada, completada amb fins a 437 notes a peu de pàgina, que sovint ens ajuden a interpretar alguns passatges relativament foscos.
Tanmateix, l’esforç, que tampoc no és tan titànic com imagineu, recompensa, sobretot en una època en què tanta gent sembla posar en dubte els coneixements científics més elementals: encara hi ha terraplanistes, quan Aristòtil no sols tenia ben clar que la Terra era esfèrica, sinó que es va atrevir a consignar que “tots els matemàtics que intenten calcular la grandària de la circumferència [de la Terra] diuen que són quaranta miríades [d’estadis]”. Se’n va anar una mica per dalt —70.800 quilòmetres davant els 40.008 que realment té; Eratòstenes, un segle més tard, va dir, amb notable precisió, que en tenia 45.000—, però amb els recursos que tenien, em semblen càlculs fascinants. En fi, que no us hi podeu negar: heu de llegir aquest Aristòtil.
