A l’obsessiva recerca d’aquella lírica que requereix tot bon argument. Dit d’una altra manera: a partir de cada un dels instants que motiven els relats, Camps hi busca el “color”, la pàtina estètica que entén més adient per a aquella significativa escena.
Acabo de llegir el llibre Com els colors a la nit, un seguit de textos en prosa del reconegut poeta i filòleg Carles Camps Mundó (Cervelló, 1948) en la versió definitiva de Pagès Editors. I dic definitiva perquè es tracta de la reedició, ampliada i corregida, d’una primera entrega que es va publicar el 2006 a l’Editorial l’Albí.
El llibre conté un conjunt de relats breus, de reflexions que s’encavalquen en fets biogràfics. Uns textos que posen al descobert la cuina vital i creativa d’uns dels grans escriptors catalans del moment. L’autor no pretén explicar només experiències viscudes sinó fer-nos saber de quina forma entén la realitat que les acompanya. Una delícia de lectura que m’ha mantingut en tensió una bona estona. I no és d’estranyar perquè estem davant d’un autor molt exigent, tant en la forma com en el fons, que no dona treva al lector.
He de dir, però, que Carles Camps com a narrador pur no crec que faci carrera. I ho dic en positiu perquè és evident que no sap desempallegar-se de la seva vena poètica. Cada un dels textos, o contes segons com es miri, sembla que vagi a l’obsessiva recerca d’aquella lírica que requereix tot bon argument. Dit d’una altra manera: a partir de cada un dels instants que motiven els relats, Camps hi busca el “color”, la pàtina estètica que entén més adient per a aquella significativa escena, “les ombres ja han sortit, sense por, dels amagatalls del migdia i s’allarguen i s’escampen com si perseguissin formar l’ombra sencera del vespre.” I aquesta deriva estilística tan d’orfebre, com és lògic, neix de la seva vessant poètica i no pas de la prosaica.
En una privilegiada talaia des d’on pren distància dels fets narrats per poder entrellucar “l’ànima de les coses que només les paraules convoquen”.
Carles Camps es posiciona com un espectador omniscient. I és així perquè la majoria dels seus relats venen escrits en segona o tercera persona. Se situa, per tant, en una privilegiada talaia des d’on pren distància dels fets narrats per poder entrellucar “l’ànima de les coses que només les paraules convoquen”. És per això que, a voltes, penso que el protagonista principal d’aquesta “biografia fragmentada” no és l’autor sinó la paraula carregada de sentit, entesa aquesta com el vehicle fonamental en el redescobriment del jo.
Aquest volgut distanciament entre autor i protagonista és un estratagema pensat per provocar una dialèctica amb ell mateix que permet prendre mides a la seva identitat. I el resultat de tot plegat és d’un magnetisme indubtable.
El nivell intel·lectual i de coneixements de Carles Camps és del tot indiscutible. I és de celebrar-ho perquè suposa un gaudi afegit a la lectura, ja per si molt agraïda si tenim en compte el domini i el mestratge que té del llenguatge. Fins i tot l’autor aconsegueix que l’ús extensiu de les subordinades es digereixi amb absoluta facilitat. A més, els finals d’alguns dels textos suposen un canvi sobtat de guió del tot estimulant i un element a afegir a l’originalitat del llibre.
El protagonista principal d’aquesta “biografia fragmentada” no és l’autor sinó la paraula carregada de sentit, entesa aquesta com el vehicle fonamental en el redescobriment del jo.
Els temes que tracta no s’allunyen dels que s’ocupa en els poemes que li hem llegit. Des de l’inexorable pas del temps, “envellir és adonar-se que mai més t’estimarà ningú que no t’estimi des d’abans de començar-te a fer vell…”, passant per la mort que explicita colpidorament en el text “Mort al Paradís”. O de la infantesa entesa com el temps en el qual encara no hem “tastat la fruita prohibida del concepte”. I també ens parla, com no podria ser de cap altra manera, del dolor i del sofriment: “contra tot anhel místic de fugida, la malaltia em concreta”; i de la fragilitat del ser, “envellir no és –com vol tothom– atresorar, sinó buidar-se”.
Ara bé, com a prosista, s’atorga la llicència de dir-li al lector de forma més extensiva i no tan continguda com en els seus poemes, d’on han sorgit els motius que l’han empès a prendre partit per determinades situacions vitals. Serveixi d’exemple el profund rebuig als abusos de poder, “la raó no hi pot res contra el terror”; o del patiment per la limitació del llenguatge a l’hora d’expressar els sentiments: “les úniques paraules que m’expliquen el meu estat són les que em neguen”.
Com a prosista, s’atorga la llicència de dir-li al lector de forma més extensiva i no tan continguda com en els seus poemes, d’on han sorgit els motius que l’han empès a prendre partit per determinades situacions vitals.
I també ens parla, no podia ser altrament, de l’art recordant-nos que la vida està feta de contrastos: “una bellesa sense deixalles no seria humana i no la podríem ni entreveure”.
Carles Camps Mundó escriu amb un estil homogeni que posa al servei d’uns textos compactes i suggeridors, on treuen cap des d’un personal inventari de música clàssica fins a la col·lecció de vitrina de pintors i escultors de relleu. I així mateix, de filòsofs i literats de tota mena que han salpebrat les lectures de l’autor. Tot un elenc de personatges, d’obres d’art i de teories que farceixen la cronologia d’una vida intensa i apassionada. I amb tot aquest material els textos de Com els colors a la nit besllumen la fosca realitat que ens envolta. Una apassionant lectura per acolorir la nocturnitat. No us la perdeu.
