En la segona partida fem un salt temporal cap arrere, més o menys a les acaballes del règim feixista del dictador Franco, quan ja despuntava Francesc Cabanes el Genovés. Un passat, doncs, amb més expectatives i il·lusions, que acaba encaixant amb el present.
La vida és com una partida de pilota valenciana. Aquesta és la idea bàsica que ens presenta Cavallers: una obra teatral publicada originàriament el 2017 per Publicacions de la Universitat de València (PUV). Només dos anys després, Andana Editorial va apostar decididament per aquest títol fins al punt d’encetar una col·lecció dedicada al gènere dramàtic. Cal dir que aquesta reedició és més redona que l’original, amb un disseny i una maquetació que capten l’atenció dels lectors, tant si són joves com si són adults. A més, conté set fotografies en blanc i negre que ens endinsen en l’ambient de l’esport nacional valencià. M’afanye a dir que el tema central no és exactament la pilota; el joc que els valencians considerem com a propi és més aviat l’embolcall. Anem a pams.
El text se centra en una parella d’amics, Vicent i Tomàs, autèntics aficionats al món de la pilota. Des de fa un grapat d’anys, tots dos es reuneixen cada dimecres al bar d’un trinquet, regentat per la seua amiga Reme. Segons recorda Vicent, només hi ha hagut dos dies que, en compte de presenciar les partides des del set i mig, han romàs a la barra del bar. Un quan eren joves i l’altre quan ja són ancians. Dos moments en els quals esmenten esdeveniments clau que han marcat les seues vides. Així doncs, la xarrada i els bocins de les seues biografies són la trama i l’interés d’aquesta peça teatral.
Sobre el conformisme, els desitjos no acomplerts i la fugacitat de la vida, però també sobre la cavallerositat, la dignitat i la lleialtat en les relacions humanes, perquè els protagonistes són fidels als principis d’un joc tan noble, net i elegant com ho és la pilota valenciana.
Cavallers té una estructura com si d’una intensa jornada de pilota es tractara. La primera partida es desenvolupa en l’època actual, quan Reme, Vicent i Tomàs accepten amb resignació la realitat anodina. O, dit amb paraules de Joan Fuster, uns ”vells frustrats, com ho són tots”. En la segona partida fem un salt temporal cap arrere, més o menys a les acaballes del règim feixista del dictador Franco, quan ja despuntava Francesc Cabanes el Genovés. Un passat, doncs, amb més expectatives i il·lusions, que acaba encaixant amb el present, com en un trencaclosques, i coneixem per què els seus somnis de joventut s’han fet a miques. Per tant, és una obra literària sobre el conformisme, els desitjos no acomplerts i la fugacitat de la vida, però també sobre la cavallerositat, la dignitat i la lleialtat en les relacions humanes, perquè els protagonistes són fidels als principis d’un joc tan noble, net i elegant com ho és la pilota valenciana.
Com us he avançat al començament, l’aspecte més característic d’aquesta obra primerenca de Purificació Mascarell és el paral·lelisme entre una partida de pilota i la vida mateixa. Per als protagonistes, com per al conjunt d’aficionats, la pilota és la mesura de totes les coses. Vull dir que analitzen la seua existència des del prisma de la vaqueta. Per exemple, Tomàs diu que “si fórem capaços de preveure el futur, pocs valents s’esperarien al rebot”. Un poc més avant Vicent afirma que “en el joc de la vida ningú et canta com és millor pegar-li”. Les notes a peu de pàgina ajuden a comprendre el vocabulari i el sentit metafòric de les frases.
“Hòmens bròfecs, segons mana el tòpic. Criatures fràgils, en realitat, d’armadura blana feta de paraules tosques i escut confeccionat amb paper de fumar que no evita les ferides profundes”.
Particularment, m’ha sorprés per a bé l’escriptura camaleònica de l’autora de Xàtiva. D’una banda, llegim un llenguatge acurat i exquisit en els tres monòlegs. Així defineix els cavallers de la pilota per boca de Reme: “Hòmens bròfecs, segons mana el tòpic. Criatures fràgils, en realitat, d’armadura blana feta de paraules tosques i escut confeccionat amb paper de fumar que no evita les ferides profundes”. I, per una altra banda, els diàlegs pertanyen a un registre oral, farcit de col·loquialismes i expressions genuïnes, que no sols aconsegueix que els personatges resulten realistes i propers, sinó que, també, té la capacitat d’arribar al cor dels valencianoparlants per via familiar.
L’epíleg que tanca el llibre, escrit per la mateixa autora, no fa sinó constatar les moltes possibilitats que ens ofereix Cavallers com a eina d’aprenentatge. Des d’una detallada informació sobre l’obra i els personatges, amb suggeriments pràctics per a la posada en escena, fins a un llistat de les línies temàtiques, passant per una lloança a l’esport ancestral, allí on es conjuga cultura nostrada, valors i entreteniment. Es pot demanar més?
