“Fes que aparega allò que sense tu no es veuria”. I, en Nadal, Alapont, que té un caràcter obsessiu, inclinat a l’excel·lència, després d’unes quantes provatures estrambòtiques, decideix construir una màquina.
L’última novel·la de Baixauli, que porta un títol manllevat d’una frase de Robert Bresson: “Goig de contemplar el moviment: cavall, atleta, ocell”, planteja un problema que està a l’ordre del dia, com és la complexitat de les relacions paternofilials i de les proeses que intenta, inventa, construeix, un pare, Alapont, per salvar la persona que més s’estima, Aristides, el seu fill, que de xiquet havia sigut un estudiant lúcid, però que a l’adolescència naufraga a causa de la marihuana.
Amb aquest argument tan elemental, Baixauli ens fa retornar, de nou, al seu món particular, singular, a les mateixes obsessions, i als personatges extravagants, insòlits, que ha creat per a gaudi de tots nosaltres, a través de les seues novel·les, que, com el cine de Bresson, aspiren a captar allò que escapa a la mirada ordinària.
Orofila retorna a l’acció, molt més retratada, treballada, com a personatge i amb noves construccions com ara els nassos de formigó que es troba Alapont mentre busca el seu fill.
Potser, per això, fa transcendent una altra frase del cineasta francés que es repeteix en la novel·la i que inspira Alapont per construir una màquina que serà fonamental perquè Aristides, el seu fill, puga eixir del pou en què s’ha submergit. La frase li la diu Monturiol, un personatge que perfectament podria ocupar una de les entrades del Diccionari universal de genis desconeguts, que Edmund, a Ignot, pretenia que fora monumental, un catàleg que rescatara de l’oblit, “que no del fracàs” aquells individus que havien aportat o aportaven una visió innovadora dins de la seua disciplina artística, i que, pel motiu que fora, romanien ignots…
La frase obrirà els ulls a Alapont:“Fes que aparega allò que sense tu no es veuria”. I, en Nadal, Alapont, que té un caràcter obsessiu, inclinat a l’excel·lència, després d’unes quantes provatures estrambòtiques, decideix construir una màquina, un artefacte de fusta, com molts dels invents tridimensionals de Leonardo da Vinci, però que tenia la finalitat de canviar el destí d’una persona.
“S’havia inspirat en tots els individus que havia conegut i que havien mort joves. Els perduts. Els malaguanyats per accident, malaltia o droga, als quals havia volgut donar una segona vida més enllà de les tenebres”.
El món, l’espai, on transcorren les novel·les de Baixauli són llocs reals de terra, o de fang, de la Ribera Baixa del Xúquer amb les incorporacions d’alguns racons d’Europa, però on apareix allò que sense la mirada de l’escriptor de Sueca no es veuria. Com ara, la Muntanyeta dels Sants convertida en el Mont Perdut on Alapont té la seua fusteria, dalt d’aquella elevació natural, al bell mig d’una immensa planura inundada d’un líquid fosc, un cafè amarg, el nivell del qual puja o baixa segons l’oratge.
“Em fascina aquest paisatge obert, pla, ple d’ocells, amb els tolls de cafè ací i allà”, diu Mateu, un altre geni ignot que va amb bicicleta, que assisteix a les conferències de Monturiol i pinta quadres tot i que també pinta parets, murals. En aquesta història ens retrobarem amb els vells símbols de les novel·les anteriors i les noves construccions, que ha creat Orofila Martí, una arquitecta de Riola. A Cavall, atleta, ocell, Orofila retorna a l’acció, molt més retratada, treballada, com a personatge i amb noves construccions com ara els nassos de formigó que es troba Alapont mentre busca el seu fill: “En la fàbrica en ruïnes on conegué Màrius Monturiol i el pintor Mateu trobe dos nassos de formigó com els que havia vist entre bassiols d’aigua pudenta.” Els Nasus els construí Orofila per a l’Ajuntament i eren uns contenidors de formigó amb forma de nas. Volien ser abocadors, llocs on desfer-se del que sobra. “Netejar, sí, però també fer respirar la terra. Aquest és l’objectiu dels Nasus”.
L’arquitectura desaparitòria o l’arquitectura aquiescent. Cases bessones, en llocs diferents, en què es pot passar d’una a l’altra. És una nova manera de viatjar.
Orofila revela a Aristides que, per dissenyar els Nasus, “s’havia inspirat en tots els individus que havia conegut i que havien mort joves. Els perduts. Els malaguanyats per accident, malaltia o droga, als quals havia volgut donar una segona vida més enllà de les tenebres”. Construcció que li permeté aplicar el desaparitisme en espais diferents i amb èxit. Habitacions dins d’edificis, contenidors, magatzems, que poden servir per fer desaparèixer persones o coses. “Permeten el suïcidi pulcre”. És l’eutanàsia perfecta. Però la construcció més innovadora d’Orofila a Cavall, atleta, ocell, és l’arquitectura desaparitòria o l’arquitectura aquiescent. Cases bessones, en llocs diferents, en què es pot passar d’una a l’altra. És una nova manera de viatjar.
En definitiva, una història molt senzilla de relacions entre pare i fill: què és capaç de fer un pare per salvar la persona que més s’estima. Però amb el món de l’autor que apareix amb els mateixos ingredients, les seues obsessions, els seus fantasmes i les seues dèries metafísiques. Amb un títol, que fa referència al moviment, veiem la importància que té el cine, com a tema, en la novel·la. El cine que agrada a Baixauli, que té un gust exigent com Orofila, el seu personatge: “no tolerava les pel·lícules ‘previsibles’”. Hi podeu trobar una llista dels seus directors favorits. I seguim a la recerca de talents desconeguts, de la bellesa, de l’originalitat… Tot en un estil encara més depurat que aconsegueix reescrivint de manera persistent, brillant, tenaç i evitant decoracions innecessàries. I tot amb un final feliç.
