Un dels motius pels quals m’agrada la poesia és la capacitat que té de transformar un fet corrent i tediós, com pot ser-ho un trasllat, en una odissea bellíssima de transformació i de misteri.
Fa referència a “la casa riberenca”, “una casa encara aliena” on conviuen algunes presències, vives i mortes, les quals s’han d’alliberar per poder habitar-la.
Això és el que aconsegueix Verónica Pérez Lloret amb el seu primer poemari en paper, Casa Plena, que fa referència a “la casa riberenca”, “una casa encara aliena” on conviuen algunes presències, vives i mortes, les quals s’han d’alliberar per poder habitar-la.
Només el fet de trobar el camí per arribar-hi ja és emocionant, i encara ho serà més, com sembla anticipar-nos la poeta en l’ús del primer vers de l’Eneida al poema “Vista la Casa, feta la tria”: “cantaré les armes i les persones”.
Aquest vers de Virgili podria ser una forma d’expressar el seu respecte a la persona qui la va habitar abans, Lolita Raga, i a qui anomena en la dedicatòria de Casa Plena.
“Tan prompte com veiem el sol,
comença el nostre camí,
drecera que memoritzem de cor.
Descobrim una ruta abans ignota
per una carretera plena d’herba i marjal
i un esguard entre les séquies.”
Les tasques feixugues de (des)construcció i de neteja esdevenen imatges encisadores, tendres i intrigants per tots els indrets de la casa i del poemari, i també elegantment sensuals.
Verónica Pérez ha triat l’expressió “memoritzem de cor”, una traducció quasi literal de l’expressió en anglès to know by heart, que significa “saber de memòria”. Aquesta expressió tan bonica ens suggereix molta estima, la que cal per a construir la seua llar dins d’una casa abandonada vestida de marjal, on hi ha “de jonc els marcs / i de xiprer els enteixinats” i que, a més, “conté ferralla indòmita” on “arestes i estelles rogenques / n’articulen l’estructura”.
Les tasques feixugues de (des)construcció i de neteja esdevenen imatges encisadores, tendres i intrigants per tots els indrets de la casa i del poemari, i també elegantment sensuals, com ho són les imatges del poema “Porus i desrelleus”:
“L’exfoliació comença prompte i procurem
extraure, capa a capa, el blau dèrmic: Fulla a fulla, al
principi amb estima. Folia a folia, penetrem suaument i
comencem a albirar diferents estrats de vida, un papir”
En un paratge bucòlic valencià, on podem “veure el crepuscle, les aus”, “sentir les granotes a les séquies» i “mirar si hi ha crancs / vora la Casa dels Catalans”, situada a la marjal
Els subjectes lírics, que ben bé podrien ser la poeta saforaui i l’articulista Jesús Peris, el seu company i el seu amor, s’hi endinsen en la casa dels gats que “fan parkour per les teulades i miaulen a la lluna” i assisteixen a un espectacle teatral “on es fonen colors i cants, refilets, cruixits i miols, dins un calidoscopi.”
La casa està integrada en un paratge bucòlic valencià, on podem “veure el crepuscle, les aus”, “sentir les granotes a les séquies” i “mirar si hi ha crancs / vora la Casa dels Catalans”, situada a la marjal de Sollana.
Tanta pau i bellesa contribueixen a generar una atmosfera encara més misteriosa quan, a l’interior de la casa riberenca, s’hi troben vestigis d’unes vides anteriors, “uns patins”, “el dibuix d’un infant”, o “el retrat de Lolita”, qui “fa la seua aparició proverbial” i sembla enviar un missatge del més enllà:
“El batec delator d’un cor violent.
I un full imprés:
Què feu a ma casa?”
Vestigis d’unes vides anteriors, “uns patins”, “el dibuix d’un infant”, o “el retrat de Lolita”, qui “fa la seua aparició proverbial” i sembla enviar un missatge del més enllà.
Voleu saber qui els envia aquest missatge als subjectes lírics i què passa després? Llavors us recomane molt que llegiu aquest poemari de Verónica Pérez, estic segura que el gaudireu tant com jo.
A Casa plena, fantasia i realitat es combinen per construir una aventura lírica plena d’amor i de respecte als nostres orígens i identitat, on els protagonistes són els pobles de l’Albufera amb les seues cases i els seus paisatges preciosos d’arròs i de séquies, de collverds, de picaports i d’orovals…
Cal —de vegades, forçadament, pel problema de l’habitatge—, tornar als pobles i superar “la cronologia del domini / de la vergonya sobre l’origen”, cuidar la nostra herència i reafirmar-nos en la nostra preciosa identitat.
