La correspondència d’Hipòlita Roís de Liori i la seua filla Estefania de Requesens, dues dones de l’aristocràcia del Renaixement, forma ja part de la literatura catalana de l’època moderna, tradicionalment anomenada Decadència, un període ric i divers que avui es reivindica per la seua aportació cultural, lingüística i històrica.
Un estudi meticulós i exhaustiu sobre les diferents malalties que es documenten a les cartes. No debades, la majoria de les missives conservades aborden la qüestió de la salut.
Es tracta de 226 cartes escrites del 1522 al 1545, des de Riba-roja, Martorell i Molins de Rei, passant per València, Barcelona i altres indrets de la Corona d’Aragó i de Castella. Són cartes privades i familiars, escrites per una mare i una filla, que no van ser concebudes per a la publicació, sinó com a mitjà íntim de comunicació.
Actualment aquest corpus epistolar, editat per Laia de Ahumada i Batlle, s’ha convertit en una de les mostres més importants de literatura escrita en valencià per dones durant l’època moderna, especialment si tenim en compte la gran dificultat que tenien per a publicar.
La seua existència i difusió entronquen amb la idea divulgada per Ana López-Navajas: una escriptora que escriu en un moment en què gairebé ningú ho fa no és un fenomen aïllat ni excepcional, sinó que forma part d’un context, sovint invisible, en què altres dones també escrivien, encara que els seus textos no ens hagen arribat o no hagen estat reconeguts. Isabel de Villena no estava sola.
L’existència d’aquesta correspondència, així com el treball minuciós d’investigadors com Victòria Zaragozà Gómez o Manel Martí Ascó, ens han permés descobrir i conéixer el valuós patrimoni de les nostres escriptores de l’edat moderna.
No només les malalties, sinó també els embarassos, els parts, la insalubritat, la violència, l’alimentació o la cosmètica, des d’una visió holística del concepte de salut.
Com explica Laia de Ahumada al pròleg del llibre de Francesc Devesa, amb la publicació de la correspondència d’Hipòlita i Estefania en 2003 “passava el relleu a altres investigadors que podrien dedicar-se a estudiar aquest i altres temes”. I precisament, aquest és el pas endavant del llibre que ens ocupa.
La nova publicació del metge oliver Francesc Devesa és un estudi meticulós i exhaustiu sobre les diferents malalties que es documenten a les cartes. No debades, la majoria de les missives conservades aborden la qüestió de la salut i, en el cas de les cartes familiars, pràcticament totes en parlen. Aquesta és la idea germinal del llibre: la gran presència de la salut en la correspondència de mare i filla –i en general en la correspondència entre absents.
De fet, l’obra s’inicia amb una cita d’Isabel de Villena que parla d’aquest vincle, quan l’abadessa posa en boca de Santa Anna, dirigint-se a Maria:
“Si pensàs… que poguéssem haver sovint lletres vostres, que és la major consolació de les persones cares qui separades se troben, açò seria a mi algun conhort”.
Més enllà dels estudis historicomèdics tradicionals perquè se centra en la quotidianitat, beu de cartes nascudes en el món familiar i afectiu, i ens apropa directament a la veu de les dones, com a malaltes i guaridores.
Com ja s’ha assenyalat, aquesta és la contribució més singular i valuosa de l’obra —com també de l’anterior de l’autor, Malalties i remeis. La salut en la correspondència de Francesc de Borja (PUV, 2018). Això és, Devesa ha estudiat totes dues correspondències, patrimoni històric i literari dels valencians, i ens n’ofereix una anàlisi detallada de les pràctiques mèdiques i les percepcions de la salut al segle XVI.
Més interessant encara, l’obra aborda no només les malalties, sinó també els embarassos, els parts, la insalubritat, la violència, l’alimentació o la cosmètica, des d’una visió holística del concepte de salut. A més, com remarca María Luz López Terrada al pròleg, el seu enfocament va més enllà dels estudis historicomèdics tradicionals perquè se centra en la quotidianitat, beu de cartes nascudes en el món familiar i afectiu, i ens apropa directament a la veu de les dones, com a malaltes i guaridores. Però no s’atura ací: combina aquestes fonts íntimes amb textos de la literatura mèdica de l’època.
Endinsar-se en la història de la salut i la medicina és descobrir el valor dels sabers que han vetllat per la vida al llarg del temps. Fer-ho amb els peus trepitjant el segle XVI i la Corona d’Aragó, fent visible la literatura escrita per dones i unint erudició i divulgació, és potser la fita més destacada del llibre Cartes i salut al segle XVI. Això el fa atractiu no només a l’especialista de la història de la medicina, sinó també al lector curiós i amant del nostre Renaixement, de la seua realitat quotidiana, del paper de la dona o del model de llengua de l’època.
