Aquests fets que es relaten són verídics i els coneixem gràcies a documents històrics que es conserven, per les publicacions en revistes i les mateixes cartes realitzades pels alumnes d’ambdues escoles i, fins i tot, per testimonis orals que van viure els esdeveniments que s’hi narren.
Antoni Benaiges va ser un dels professors d’aquells que canvien la vida dels seus alumnes, dels que et fan somiar. L’Escola del Mar de la Barceloneta, fundada pel pedagog Pere Vergés, era un espai obert a l’aprenentatge, ple d’oportunitats. Aquests dos són els contextos en què es troben les dues protagonistes d’aquesta història: Lucía Carranza, de la localitat de Bañuelos de Bureba, d’on Benaiges era professor, i Dolors Francès, que anava juntament amb la seua germana a l’Escola del Mar.
El llibre Cartes al mar narra una història real i emocionant a parts iguals. Fa servir el recurs literari de l’intercanvi epistolar, amb cartes fictícies compartides entre les dues protagonistes que, segons paraules de la mateixa autora, “no van existir mai, però haurien pogut existir”. I és que aquests fets que es relaten són verídics i els coneixem gràcies a documents històrics que es conserven, per les publicacions en revistes i les mateixes cartes escrites pels alumnes d’ambdues escoles i, fins i tot, per testimonis orals que van viure els esdeveniments que s’hi narren.
Les cartes fictícies de Clara Ribatallada —datades entre el 2 de novembre de 1934 i el 2 de febrer de 1938— contenen fragments literals extrets d’aquestes fonts, que coneixem gràcies al treball investigador de l’autora. Així mateix, la gran majoria dels noms que van apareixent en el llibre són verídics “com a símbol de la memòria històrica i com a homenatge a totes les persones que van participar d’aquests fets”, i representen un gran col·lectiu d’alumnes que van viure històries molt similars.
Descobrir les vides d’unes xiquetes plenes de somnis, d’unes escoles que aporten les eines per a complir-los… Fins que arriba la maleïda guerra, que trunca tots aquests desitjos i ho envolta tot d’una grisor permanent.
Clara Ribatallada és natural de Barcelona encara que ha passat gran part de la seua vida a Arbúcies, a la comarca de la Selva. Músic i narradora de contes i poemes, Ribatallada ha participat en diversos espectacles literaris i ha aconseguit diferents premis pel seu treball. Amb Cartes al mar ha guanyat el Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil. Aquest relat constitueix un mitjà amb què els més joves, i no tan joves, poden descobrir les vides d’unes xiquetes plenes de somnis, d’unes escoles que aporten les eines per a complir-los… Fins que arriba la maleïda guerra, que trunca tots aquests desitjos i ho envolta tot d’una grisor permanent.
Més enllà de l’obra de teatre o de la pel·lícula dirigida per Patricia Font, que van fer famós Antoni Benaiges com “el mestre que va prometre el mar”, aquest llibre va un pas més endavant i col·loca el focus en els vertaders protagonistes del procés educatiu: els i les alumnes.
L’obra s’inicia amb un pròleg que ens situa en l’actualitat, amb la recent mort de Dolors. La seua neta descobreix les seues cartes i comença una investigació que li farà conèixer Lucía i el seu fill. Aquest últim és qui li facilitarà les cartes d’aquesta. Posteriorment, se’ns ofereixen aquestes cartes, com si d’un diàleg entre les dues xiquetes protagonistes es tractés.
S’hi conten els fets que els succeeixen en els respectius contextos vitals i, sobretot, a les escoles, on la descripció de la mar, i la promesa per part de Benaiges de dur els seus alumnes a veure-la, té un paper destacat.
S’hi conten els fets que els succeeixen en els respectius contextos vitals i, sobretot, a les escoles, on la descripció de la mar, i la promesa per part de Benaiges de dur els seus alumnes a veure-la, té un paper destacat. Per últim, presenta un epíleg i una nota de l’autora, on s’exposa que tot aquest gran camí en l’àmbit educatiu que es va construir durant la Segona República es va desfer en el franquisme. I també que el feixisme es va cobrar la vida d’Antoni Benaiges al començament de la guerra.
L’autora arreplega aquests fets i ens els ofereix d’una forma amena, creativa i sincera, fent-nos reflexionar sobre aspectes com ara la memòria històrica, la divulgació d’aquesta entre els més joves —moltes vegades desconnectats d’un passat que els pareix llunyà— o l’amor per l’ensenyament. En síntesi, les paraules de Lucía en una de les seues cartes ho defineixen a la perfecció: “a mi m’agrada molt el nostre mestre”. I hi afegeix: “ell va dir que ens ensenyava a pensar, que era més important”.
També desprén aqueixa essència que ens remet a la importància de les històries, tant de forma escrita com oral, que els majors ens poden contar. Ells constitueixen uns dels patrimonis que més hem de cuidar i escoltar, per allò tan valuós que ens narren i per la qualitat efímera que poden tindre com a fonts documentals de la història. El llibre resulta ser un gran exemple de com connectar passat i present: els joves amb els majors i els relats de tantes gents amb una memòria històrica que resulta ser fonamental.
“Les columnes de pedra que sostenien l’edifici” en què es trobava l’escola no es van poder cremar durant la guerra. Sense oblidar-les —i sobre elles— cal construir el present.
Si la neta de Dolors no hagués trobat les cartes protagonistes d’aquesta novel·la històrica, si no hagués conegut i conversat amb Lucía, si el fill de Lucía no hagués buscat les cartes de la seua àvia… Quantes i quantes històries es deuen haver esvaït al llarg del temps! Però bé, ací tenim l’oportunitat de gaudir d’un brillant relat gràcies al treball històric i literari que ens regala Ribatallada. Per tant, en les nostres mans està no oblidar-la i fer costat als seus protagonistes per tal que els esforços de tanta gent que va lluitar per un món millor no queden soterrats.
Desenterrant aquestes històries i oferint-les en un format atractiu, en resulta un instrument de gran vàlua divulgativa i pedagògica, sobretot per als més joves, però no sols per a ells. És un relat que mostra la importància de la memòria i la història per tal de potenciar una educació en aptituds i actituds que òbriga les portes a una societat tolerant i integradora. Perquè “les columnes de pedra que sostenien l’edifici” en què es trobava l’escola no es van poder cremar durant la guerra. Sense oblidar-les —i sobre elles— cal construir el present.
