Ara fa 140 anys, Jacint Verdaguer (1845–1902) publicava Canigó, un clàssic indiscutible de la literatura catalana. Avui, Canigó és reeditat per Edicions 62, i també s’espera en els pròxims mesos una nova edició crítica a Verdaguer Edicions a càrrec de Joan Santanach. El poema èpic català torna més viu que mai.
Una història d’amor i de guerra protagonitzada pels comtes Guifré de Cerdanya i Tallaferro de Besalú, per Gentil, fill del comte Tallaferro, i per Flordeneu, reina de les fades del Pirineu. L’acció se situa a principis del segle XI.
Canigó narra una història d’amor i de guerra protagonitzada pels comtes Guifré de Cerdanya i Tallaferro de Besalú, per Gentil, fill del comte Tallaferro, i per Flordeneu, reina de les fades del Pirineu. L’acció se situa a principis del segle XI, en el context de la fundació dels comtats catalans i de la lluita contra els musulmans, dins la temàtica de la Reconquesta.
L’obra aplega els orígens mítics i espirituals del poble català i explica l’establiment dels comtats gràcies a l’Abat Oliba, amb l’enllaç de dues visions complementàries: la històrica i l’amorosa. Aquestes dues línies argumentals s’expliquen a través de la llegenda fundacional de dos monestirs.
Sant Martí del Canigó articula la trama històrica, construït com a penitència per l’assassinat de Gentil, mentre que Sant Miquel de Cuixà desenvolupa la trama amorosa i introdueix la figura mítica de les goges, responsables de la construcció del nou monestir. Verdaguer aconsegueix fer d’aquesta lectura un viatge extasiant amb molta potència lírica que remet al creixement d’una nova nació.
Sant Martí del Canigó articula la trama històrica, construït com a penitència per l’assassinat de Gentil, mentre que Sant Miquel de Cuixà desenvolupa la trama amorosa i introdueix la figura mítica de les goges.
L’autor comprèn el seu paper de folklorista i monumentalitza la història a través de la popularitat i d’elements folklòrics catalans: hi inclou llegendes de l’imaginari popular, poesies, figures mitològiques i una descripció geogràfica immensa dels Pirineus i de la seva vegetació.
Ens fa tastar un món idíl·lic sobretot a través dels ulls de les goges que, amb el do de la poesia lírica, ens mostren unes muntanyes oníriques impregnades de sensualitat. Viuen a través de les flors i de la bellesa, en un entorn fantàstic de natura sinestèsica i bucòlica, en què ocellets omplen de música tota la serralada. I fan descripcions aèries hemisfèriques, com si veiéssim l’espai a través dels ulls del sol.
Verdaguer copsa un espai infantilitzant que està governat per nimfes capaces de despertar pulsions internes. A través de l’erotisme encisen, mostren una altra realitat més enllà de la guerra i les cavalleries tant als lectors com a Gentil. El Canigó apareix, així, en forma de magnòlia immensa, una flor que suggereix bellesa pura, intacta i originària, encara no corrompuda pel temps ni per la història, acabada de néixer, com un infant.
Ens extasia amb les “Muntanyes regalades”, però les va desmitificant al llarg del poema a favor dels personatges més guerrers i cristians, adults que rebutgen aquesta mirada infantil del Canigó. L’acció s’esdevé en la confrontació de dues forces aparentment oposades: l’arquetip utòpic de la fantasia i les goges, i l’arquetip pragmàtic dels cavallers i religiosos.
Llegendes de l’imaginari popular, poesies inserides, figures mitològiques i una descripció geogràfica immensa dels Pirineus i de la seva vegetació.
Verdaguer ens proposa dues actituds que aparentment no poden conviure i se’ns presenten en algun punt de la nostra vida en forma de tria. Tanmateix, a vegades no som nosaltres mateixos que decidim el camí espiritual de la nostra vida, sinó la societat que ens hi porta, com li passa a Gentil o al mateix Canigó.
Gentil, un jove que creu que vol ser cavaller, podrà decidir entre pujar o no pujar al món de les fades, el cim del Canigó. El Canigó, la muntanya encara intacta, estarà condicionat per la creu que hi claven els monjos i ermitans. Això definirà el destí del jove i de la muntanya –símbol de la nació– per sempre més.
Aquests elements lírics són els que sustenten la història: sense les fades o sense Gentil la guerra no hagués tingut lloc i no s’hagués pogut fixar com a mite nacional. Ambdues forces són necessàries i formen part de la nostra memòria. Verdaguer contextualitza la maduresa d’una nació, que era jove i indefinida, tendra i primitiva, com les goges i Gentil, però acaba resultant una societat definida i cristiana.
Canigó continua dempeus com a paisatge i, sobretot, com a espai simbòlic on la identitat no és una certesa homogènia, sinó el desenvolupament constant entre forces oposades. El Canigó simbolitza el creixement de la nació.
Així doncs, evoca aquesta paisatgística lírica per mostrar-nos la complexitat de l’ànima humana que va creixent i impregnant-se d’experiències i història. Descriu una muntanya que descobreix, celebra, respira, sent i pateix com ho fan les fades, figures fantàstiques del món infantil, per copsar una ànima col·lectiva farcida de forces conflictives que generen records i ens defineixen. Una muntanya que es fa gran.
Canigó continua dempeus com a paisatge i, sobretot, com a espai simbòlic on la identitat no és una certesa homogènia, sinó el desenvolupament constant entre forces oposades. El Canigó simbolitza el creixement de la nació que se sintonitza amb el creixement dels qui la conformen. Quan ens fem adults ens aferrem a ideologies nacionals o ficcions com ara la religió, i abandonem el món idealitzat amb què creixem.
Recuperar aquesta lectura suposa tornar als orígens de la catalanitat, quan encara la nació no estava fixada, remoure els records de la seva infància, que també podrien ser els personals. Verdaguer fa que pugem una muntanya literària en què l’entorn ens permet retrobar-nos, ens recorda qui som i d’on venim.
