Es desplega al llarg de sis nits i un dia —com si fora una suite nocturna— on desfilen vuit personatges que, entre cafès, mòbils, parets massa blanques i pensaments repetits, lluiten contra el silenci d’una ciutat que mai no apaga la llum.
Hi ha llibres que ens obliguen a obrir els ulls. En blanc, el nou còmic d’Ana Penyas, pertany sense dubte a aquest grup: un volum que no deixa dormir —literalment— perquè retrata amb una lucidesa quasi cruel allò que anomenem “vida moderna”, amb les seues pantalles omnipresents, els seus horaris impossibles i aquella mena d’insomni que ja s’ha convertit en una forma de viure.
La il·lustradora valenciana, premi nacional de còmic i una de les veus més reconeixibles del panorama gràfic actual, ens proposa ací un viatge per la nit contemporània, on el repòs és un privilegi i la consciència no descansa mai.
Després d’explorar la memòria familiar a Estamos todas bien i la transformació del litoral a Todo bajo el sol, Penyas abandona el record i la nostàlgia per endinsar-se en un territori molt més fràgil, intangible i universal. En blanc es desplega al llarg de sis nits i un dia —com si fora una suite nocturna— on desfilen vuit personatges que, entre cafès, mòbils, parets massa blanques i pensaments repetits, lluiten contra el silenci d’una ciutat que mai no apaga la llum.
La jove que treballa amb contractes temporals i consulta l’agenda fins i tot al llit, el pare que no pot deixar de mirar notícies apocalíptiques al mòbil, la dependenta que viu pendent de les hores extres, l’estudiant que tem el futur.
El resultat és una mena de simfonia coral sobre la precarietat i el desconcert, una crònica visual de l’ansietat compartida, plena de petites confessions que semblen extretes d’una conversa a les tres del matí.
Cada personatge reflecteix una fissura d’aquest món que no dorm. Hi ha la jove que treballa amb contractes temporals i consulta l’agenda fins i tot al llit, el pare que no pot deixar de mirar notícies apocalíptiques al mòbil, la dependenta que viu pendent de les hores extres, l’estudiant que tem el futur, la dona gran que es pregunta per què el silenci fa més soroll de nit… Tots ells comparteixen un mal comú: l’angoixa com a companya de coixí. Penyas no els jutja, més aviat els observa amb una empatia suau, com si els coneguera de fa temps.
Penyas treballa amb llapis humits, carbonet i aquarel·les suaus per aconseguir textures canviants, properes al somni. Els traços semblen viure a la frontera entre el dibuix i l’esborrany, com si la mateixa autora tinguera por de fixar del tot la imatge. Hi ha molt de suggeriment, de zones en ombra, de contorns que tremolen com si bategaren. El blanc del paper deixa de ser un buit i es converteix en espai narratiu: el lloc on passen les coses que no es poden dibuixar.
Treballa amb llapis humits, carbonet i aquarel·les suaus per aconseguir textures canviants, properes al somni. Els traços semblen viure a la frontera entre el dibuix i l’esborrany, com si la mateixa autora tinguera por de fixar del tot la imatge.
Les escenes nocturnes, plenes de llums artificials i pantalles, estan resoltes amb un ús del color magistral. Penyas abandona els tons terrosos dels seus treballs anteriors i es submergeix en verds cansats, blaus apagats i grocs elèctrics que evoquen la llum d’un mòbil o d’una nevera oberta a mitjanit.
No hi ha cap excés, sinó un control total del contrast entre foscor i llum. El carbonet apareix per marcar els somnis o els moments de deliri, mentre que les vinyetes diürnes —poques, però intenses— utilitzen colors més plans, com si la llum del dia, paradoxalment, fora menys rica que la de la nit.
Cada personatge té una cal·ligrafia pròpia, traçada a mà, que el distingeix sense necessitat de rètols. És un recurs senzill però poderós: llegim la veu amb els ulls, i això fa que cada història conserve la seua música. Els diàlegs i pensaments s’entrellacen amb naturalitat, i fins i tot els silencis tenen volum. En certs moments, el text sembla fondre’s amb la imatge, com si l’autora volguera provar fins on pot arribar la comunicació sense paraules.
El còmic no cau en el victimisme ni en el pessimisme fàcil. Té un humor discret, a voltes gairebé imperceptible, com una rialleta mig adormida que s’escapa entre els pensaments més foscos. Hi ha ironia quan un personatge, després de tres nits sense dormir, decideix mirar un tutorial per “aprendre a relaxar-se”; hi ha tendresa en els gestos quotidians, com ara preparar un te sabent que no farà efecte o mirar el sostre com qui mira un horitzó.
Les escenes nocturnes, plenes de llums artificials i pantalles, estan resoltes amb un ús del color magistral. Penyas abandona els tons terrosos dels seus treballs anteriors i es submergeix en verds cansats, blaus apagats i grocs elèctrics.
Llegir En blanc és, paradoxalment, un acte de descans. No perquè tranquil·litze —no ho fa—, sinó perquè reconéixer la pròpia fatiga pot resultar sorprenentment alliberador. Penyas aconsegueix que ens sentim acompanyats en la vigília, com si les seues pàgines foren una conversa íntima a mitjanit. I potser d’això es tracta: de descobrir que l’insomni no és només una absència de son, sinó també una oportunitat de mirar-nos de prop.
L’edició de Salamandra Graphic —curosa, amb paper gruixut i un format generós que permet apreciar cada textura— ajuda a submergir-se en el món visual de l’autora. Cada pàgina és una peça que convida a ser observada amb calma, com si el lector haguera d’aprendre a mirar de nou. I és que Penyas, més que contar històries, ensenya a veure: a llegir les ombres, a reconéixer la bellesa en el cansament, a entendre que el blanc també parla.
Amb En blanc, Ana Penyas consolida una trajectòria que combina compromís social i sensibilitat plàstica. És una obra que parla de l’insomni, sí, però també del treball, de la precarietat, del temps que ens falta i del que malgastem, de la soledat compartida i d’aquella estranya solidaritat que naix quan saps que algú altre tampoc pot dormir. El llibre ens recorda que el còmic pot ser assaig, poesia i denúncia alhora, i que una vinyeta ben pensada pot dir més que moltes pàgines de text.
