És aquesta una novel·la discreta. “Discreta” és, certament, un adjectiu ambigu. És discret qui no destaca, però també qui és sensat, prudent. A ningú no li agradaria haver jugat un partit discret, però només confiam al nostre amic discret el que no volem que se sàpiga, però necessitam dir.
Una protagonista discreta i una trama discreta: la jove Eilis Lacey ha d’emigrar, sola, des del poble irlandès d’Enniscorthy fins a Brooklyn.
Brooklyn, de Colm Tóibín, admet totes dues accepcions. Per una banda, és una novel·la que no destaca perquè és prudent i silenciosa; per l’altra, és una novel·la precisa, continguda, concisa. Una novel·la discreta, amb un narrador discret, una protagonista discreta i una trama discreta: la jove Eilis Lacey ha d’emigrar, sola, des del poble irlandès d’Enniscorthy fins a Brooklyn a mitjan segle XX.
El narrador ens conta la història sense intervenir-hi: no jutja, ni opina, ni argumenta, ni explicita, ni sosté, ni tan sols diu, simplement mostra, en silenci, sense estridències, ni exageracions. Mai una paraula de més. Sense els escarafalls, les impostures i els jocs d’artifici en què, a vegades, s’encarcara la literatura.
Adjectius? Només els imprescindibles per referir-se, sobretot, a la roba, que serveix per mostrar la discretíssima transformació d’Eilis Lacey, o a la duríssima travessia de l’Atlàntic, la primera de les que farà la protagonista, on els vòmits són desmesurats i excessius perquè els provoca una tempesta insòlita: excessiva i desmesurada.
No jutja, ni opina, ni argumenta, ni explicita, ni sosté, ni tan sols diu, simplement mostra, en silenci, sense estridències, ni exageracions. Mai una paraula de més.
En els diàlegs, el narrador també és contingut: es limita a indicar, només quan és necessari, qui diu què, i prou, sense donar més indicacions al lector. Sense partits presos camuflats en aclariments.
I, discretament, es construeix la història d’Eilis Lacey. Durant la tempestuosa travessia atlàntica, no pot entrar al bany per vomitar perquè els passatgers de la cabina veïna amb qui el comparteix n’han tancat la porta, n’han privatitzat l’accés, i Eilis ha de vomitar al passadís. El narrador no denuncia, ni prejutja, el comportament miserable dels passatgers veïns. Només en mostra les conseqüències. El narrador també mostra la necessitat del pacte social per sortir-nos-en i, és clar, ho fa discretament: sense fer servir la paraula pacte, ni social.
Un cop instal·lada a Brooklyn gràcies a l’ajuda d’un capellà irlandès, Eilis Lacey comença a treballar a la secció de roba interior per a senyores dels magatzems Bartocci’s i aquesta feina mostra la transformació de la societat novaiorquesa de mitjan segle XX. La novel·la mostra el conflicte racial de l’època, però, evidentment, el narrador no en parla: no fa servir paraules com racisme, ni integració, ni segregació perquè seria indiscret.
Eilis Lacey comença a treballar a la secció de roba interior per a senyores dels magatzems Bartocci’s i aquesta feina mostra la transformació de la societat novaiorquesa de mitjan segle XX.
Brooklyn mostra com l’enyorança fa patir, però és transitòria; la por, permanent; l’amor, i el sexe, ineludibles; la família, que interpreta com a traïció qualsevol transformació i exigeix fidelitat, inevitable.
I, en aquesta història, que és la vida, arriba el moment en què Eilis Lacey ha de decidir, ha de triar amb qui haurà de compartir la vida, que en aquest cas és l’eufemisme del llit. I en la narració d’aquesta decisió és on la novel·la esdevé especialment lúcida. Pel que fa a l’amor, són els altres qui obliguen Eilis Lacey a triar, condicionen i insisteixen perquè prengui la decisió que més els convengui a ells: sigui qui siguin ells.
I tot i que és Eilis Lacey qui tria, la decisió que pren és aleatòria perquè l’amor sempre és circumstancial i no estam mai predestinats a ningú: de qui ens enamoram, a qui estimam, és purament circumstancial, pura coincidència. La reversibilitat amorosa, els amors són susceptibles d’intercanvi, n’és l’evidència.
L’enyorança fa patir, però és transitòria; la por, permanent; l’amor, i el sexe, ineludibles; la família, que interpreta com a traïció qualsevol transformació i exigeix fidelitat, inevitable.
Eilis Lacey no és una heroïna, ni una antiheroïna. Però, sobretot, no és una pàmfila. Eilis Lacey, segurament, no llegiria mai cap ressenya, aquesta tampoc. I en l’improbable cas que la llegís, no es donaria per al·ludida. La protagonista de la novel·la mai no s’identificaria amb la protagonista d’aquesta ressenya perquè li semblaria exagerada, excessiva i li provocaria les mateixes nàusees que va patir la primera vegada que va travessar l’Atlàntic.
Nota a peu de pàgina: qui llegeixi Brooklyn, quan acabi, podria pensar que ha llegit una novel·la que seria capaç d’escriure. Jo no n’estaria tan segur.
