Alfred Döblin (1878-1957) es crià al Berlín Est, on exercí posteriorment la medicina. Aquesta professió li donà l’oportunitat de conèixer la naturalesa de l’ésser humà en el context convuls de la República de Weimar, règim democràtic sorgit després de la Primera Guerra Mundial i la caiguda de l’Imperi Alemany.
Per tant, Berlin Alexanderplatz és una obra èpica moderna que recull les desventures d’un heroi contemporani, Franz Biberkopf, un home, alienat de la societat, que actua en solitari pel camí espinós de la vida. Berlin Alexanderplatz és la primera novel·la important sobre la gran ciutat, la qual cosa feu que es convertís en un best-seller després de la seva aparició, el 1929.
El context de la República de Weimar dels anys vint era ple de contrastos, ja que, per una banda, hi hagué una forta crisi econòmica i, per l’altra, un gran renaixement cultural en tots els gèneres, a més a més de tolerància social i l’emancipació de la dona. En conseqüència, hi hagué esplendor i decadència, dos termes que reflecteixen l’arrel temàtica de l’obra; com digué Döblin de Berlin Alexanderplatz: “La societat és minada per la delinqüència… Què significa això? Hi ha ordre i descomposició”. I és que per a l’autor “aquest món és un món de dos déus. És un món simultàniament de construcció i destrucció”.
No només la temàtica reflecteix la societat del moment, sinó que també ho feu Döblin amb l’ús del llenguatge literari. La influència de la fragmentació del cinema, els monòlegs interiors, combinació de punts de vista diferents, nivells diferents de llenguatge utilitzant un collage intertextual amb la barreja de textos de cançons, titulars de diaris, transcripcions de sons, dades informatives de la ciutat, etc.
Ja en la seva època l’associaven a Joyce per aquest tipus d’escriptura contemporània, així com amb el tipus d’antiheroi i relat èpic d’Ulisses; no obstant això, Döblin declarà que quan escrigué la primera quarta part del llibre no coneixia Joyce, tot i que després quan el llegí la seva obra el captivà i li fou favorable.
El llibre representa, com en relats tràgics dels herois clàssics, un viatge de maduració del protagonista. El viatge de Franz Biberkopf s’inicia el dia de la sortida de la presó de Tegel, quan Franz agafa el 41 i s’endinsa a la ciutat arrossegant-se poruc i fugint de tot. El primer personatge amb qui parla és un jueu que li explicarà una història d’un comerciant, paraules que el commouen i li aixequen l’orgull.
A partir d’aquest moment es comença a sentir fort i decideix treballar i ser un home honrat. En aquest punt s’iniciaran les seves desventures amb els personatges nous que es trobarà pel camí, que són per ordre d’aparició: Lüders, Reinhold i Miesz. Aquests tres noms aniran acompanyats d’altres personatges que farceixen amb sentit i completen la història de Franz Biberkopf.
Si a l’heroi clàssic se’l vesteix de mites per a explicar la seva tragèdia, Döblin envolta l’heroi modern de Franz Biberkopf de continguts religiosos que ajuden a comprendre el vertader rerefons de l’obra. Ja amb el primer conflicte, amb Lüders, la mort se li apareix a Franz en forma de diàlegs i monòlegs que Franz sembla ignorar. Li parlarà de la història de Job, personatge bíblic sotmès a dures proves per comprovar-se la seva fidelitat a Déu; com diu Döblin, en el seu epíleg, el tema intern del llibre és que “cal sacrificar-se, oferir-se a un mateix en sacrifici”. I en l’obra sorgeixen els temes del sacrifici: “Abraham ha de sacrificar el seu únic fill al Déu suprem, nosaltres som portats a l’escorxador de l’est de la ciutat i presenciem la mort de les bèsties”.
Franz Biberkopf vol mostrar-se sempre fort, valent, sempre a l’encalç del bé, com si d’un heroi clàssic es tractés; però ell lluita sense veure-hi, camina cec, entoma les desventures emborratxant-se, guardant-se, desapareixent, en lloc de fer–los front i reflexionar-hi per a poder canviar de direcció. Ell es dilueix entre la societat sense analitzar res, només vol ser fort i honrat. Precisament perquè així creu que pot netejar el seu passat d’homicida pel qual fou castigat a Tegel. La mort li dona la noia dolça que tant l’estima, la Miesz, i que, tot i això, ell maltracta, perquè és fort i orgullós.
Finalment, Franz Biberkopf acaba al manicomi, moment on el sacrifici serà consumat, trobant-se la mort de front. Biberkopf reflexiona en últim moment, es desperta de la seva ceguesa i apareix un altre Franz Biberkopf, amb una altra expressió al rostre, absolt a la fi del seu càstig. La bèstia de Babilònia ha acomplert la seva feina i Franz Biberkopf, cansat de les dures proves, acabarà els seus dies treballant com a ajudant de porter en una fàbrica.
Franz Biberkopf arribà a la conclusió que no cridaria més el Destí, ja que “no l’has de venerar mai més com a Destí, l’has de mirar cara a cara, agafar-lo i torçar-li el coll.” Perquè Franz Biberkopf no està predestinat com ho estaven els herois clàssics, encara pot fer alguna cosa per canviar el fet donat, afrontant la realitat sabent que no estàs sol.
